i Marià Aguiló i Fuster | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Marià Aguiló i Fuster

Marian Aguiló
Marià Aguiló i Fuster
© Fototeca.cat
filologia filol i poètica poètica
Poeta, filòleg i bibliògraf.
Palma, Mallorca, 16 de maig de 1825 — Barcelona, 6 de juny de 1897

De família benestant, s’interessà des de molt jove per la cultura catalana. Els seus primers poemes catalans, no recollits en volum fins després de la seva mort (Records de jovenesa, 1900), són d’un Romanticisme que palesa la influència de la poesia popular; en canvi, els escassos que, potser per influència de la revista La Palma o de l’escola conventual on cursà humanitats, escriví en castellà, són d’una qualitat molt inferior i usen unes formes retòriques més o menys provincianes. El 1844 es traslladà a Barcelona per fer-hi la carrera de dret, que no arribà a exercir; es relacionà amb Pau Piferrer, Joaquim Rubió i Ors i altres intel·lectuals de l’època. Per aquests anys escriví molt, però publicà poc, i inicià les seves recerques bibliogràfiques, lingüístiques i folklòriques per tots els Països Catalans i àdhuc per la resta de la península Ibèrica i per França. Ajudà Piferrer a la biblioteca provincial de Barcelona i, en ésser creat el cos d’arxivers (1849), entrà a formar-ne part. El 1858 fou nomenat bibliotecari a la Universitat de València, on tingué relació amb Vicent Wenceslau Querol i Teodor Llorente. Aquests anys treballà en la Bibliografía catalana (premiada a Madrid el 1860, però no publicada fins el 1927). El 1861 retornà a Barcelona com a oficial primer de la biblioteca universitària, de la qual esdevingué director deu anys més tard. Intervingué activament als Jocs Florals fins a ésser proclamat mestre en gai saber (1866); en fou nomenat mantenidor (1862, 1873, 1874) i president (1867 i 1888); fou membre de la comissió per a la reforma ortogràfica. Com a president pronuncià importants discursos sobre la llengua i la poesia popular. Amb l’obra poètica, parcialment recollida pel seu fill Àngel, i més tard publicada per Francesc Matheu als tres volums de Poesies completes (1925), intentà de fondre la tradició culta amb la popular, i hi aportà un substrat conservador, religiós i patriòtic; esdevingué un dels millors poetes romàntics per l’equilibri i la frescor de la seva llengua i pel tractament que sabé donar als temes preferits: la mort, la natura i l’amor. Donà a conèixer, en edicions de bibliòfil molt acurades, una sèrie de clàssics catalans, especialment a la Biblioteca catalana (en col·laboració amb Miquel Victorià Amer, B. Muntaner i el seu fill Àngel Aguiló) i al magnífic Cançoneret de les obretes en nostra llengua materna més divulgades durant los segles XIV, XV e XVI. Recollí una gran quantitat de material folklòric, només publicat en una mínima part al Romancer popular de la terra catalana (1893), i lingüístic, editat als vuit volums del Diccionari Aguiló (1915-34). Exercí una gran influència, que encara no ha estat prou valorada, com a figura cabdal del moviment de la Renaixença, al Principat, a Mallorca i al País Valencià; fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Col·laboració: 
JMaM
Llegir més...