Creador en la seva llengua d’una novel·lística moderna i, malgrat un cert llast romàntic, de tendència realista. Començà escrivint en dialecte biscaí Aunemendico Lorea (‘La flor del Pirineu’, 1898) i Kresala (‘Aigua de mar’, 1906), però, a conseqüència d’una llarga estada a Zumaya, adquirí el domini del dialecte guipuscoà, més accessible a la majoria dels lectors, i en aquest escriví la seva millor obra, Garoa (‘La falguera’, 1912), on una acció lleu, però vigorosa, serveix per a descriure la vida rural del país.