i Aiguafreda | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Aiguafreda

Aiguafreda
© Fototeca.cat
Municipi del Vallès Oriental a l’extrem oriental del Montseny.
Població: 
2.464 h
[2009]
Extensió: 
8 km2

Situació i presentació

El municipi d’Aiguafreda, oscil·la entre les comarques d’Osona i el Vallès Oriental, encara que, per decisió popular, el 1985 va votar la seva definitiva unió o permanència al Vallès. Limita a llevant amb el terme de Tagamanent i amb els municipis osonencs de Centelles (W), Sant Martí de Centelles (SW), Seva (NW) i el Brull (NE).

El terme es troba delimitat al NW per la riera de Martinet, que al trifini de Seva, Centelles i Aiguafreda s’uneix al Congost, que conforma el límit ponentí i que a la vegada rep, a l’extrem S, la riera de l’Avencó, que separa Aiguafreda del municipi de Tagamanent. Al SE tanca el terme una línia imaginària que comença a la frau de Muntanyà, segueix entre els masos Bruguer i Can Brull fins a sobre de la capella de Sant Miquel de Canyelles i acaba en el pont de Picamena, a la vall de l’Avencó.

El terme comprèn el poble i cap de municipi d’Aiguafreda, els ravals de la Llobeta i Sant Salvador (o Avencó) i les urbanitzacions d’Aragall, Puigsec, la Font dels Enamorats i Serrabanda. La migradesa del municipi pel que fa a extensió i el fet d’haver-se format la població a l’extrem SW del mateix fan que el cap municipal es trobi pràcticament unit al nucli de l’Abella, del terme de Sant Martí de Centelles; l’en separa només la riera, però hi resta unit per un vell pont de tres arcades, construït el 1740, i per un altre de nou fet en convertir l’antiga carretera N-152 en l’autovia C-17, que passa a frec del poble, però fora d’ell i del municipi. Una carretera derivada de l’autovia travessa el nucli, del qual neixen diverses pistes i camins veïnals. La línia de ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà, amb estació al poble veí de l’Abella, passa paral·lela a l’autovia, fora del municipi.

La població i l'economia

Tota la població del terme (aiguafredencs) es troba concentrada a la vall del Congost, travessada de S a N per l’antiga carretera de Barcelona a Vic i Puigcerdà. La població, superada la davallada soferta durant la segona meitat del segle XIX, experimentà, d’ençà l’any 1900 (450 habitants), una tendència positiva i contínua durant el segle XX, alentida, això sí, a partir de la dècada del 1970: 882 h el 1950, 2.027 h el 1975, 2.063 h el 1991 i 2.131 h el 2001. L’any 2005 arribà a 2.308 h.

El creixement demogràfic d’Aiguafreda està íntimament relacionat amb el desenvolupament de la indústria, que ha esdevingut el principal sector del terme i és força diversificada; s’hi poden trobar empreses dels sectors tèxtil (filats i teixits de cotó), de maquinària industrial, mobles, electricitat i alimentàries. La majoria d’aquestes indústries modernes s’han emplaçat fora de la població, al costat de la carretera, d’aquí el desbordament de la població fora de l’antic nucli. Aiguafreda celebra mercat setmanal el divendres.

Un dels aspectes destacats del municipi és la funció de segona residència i d’estiueig, que es manifesta en les nombroses torres que envolten el poble i en la constitució d’urbanitzacions i ravals com ara la Llobeta o l’Avencó (el mas del qual pren el nom és al municipi de Tagamanent).

El poble d'Aiguafreda

El poble d3Aiguafreda (2.373 h [2006]), a 404 m sobre el nivell del mar, té com a eixos l’antic camí ral que va donar-li l’existència i la moderna carretera, oberta el 1840, paral·lela a l’esmentat camí. Es troba a l’esquerra de la riera del Congost, davant el poble de l’Abella (Sant Martí de Centelles), on hi ha l’estació del ferrocarril i amb el qual forma gairebé un sol nucli urbà, fet facilitat per les nombroses cases d’estiueig que hi ha a totes dues poblacions. El seu origen s’ha de buscar en la barriada formada al camí ral, entorn d’una ferreria que ja existia el 1553, regida per Antoni Adrobau. Al llarg del segle XVI i del principi del XVII s’hi van edificar una carnisseria i un grup de casetes; el 1622 ja hi habitaven 15 famílies, en les quals hi havia homes d’oficis diversos, pagesos i jornalers. El conjunt s’anomenava barri o poble de les Ferreries. Al llarg del segle XIX i XX la població s’expandí i es formaren els barris i nuclis residencials ja esmentats.

El 1877 fou erigida en parròquia l’església de Santa Maria d’Aiguafreda, construïda on era emplaçada des del 1675 una esglesiola dedicada a la Immaculada Concepció. El nom i la tradició el va manllevar de l’antiga parròquia de Sant Martí del Congost o d’Aiguafreda situada al lloc d’Aiguafreda de Dalt, aigua amunt del torrent del Martinet.

Aiguafreda té algunes cases dels segles XVII i XVIII, amb els seus típics portals de pedra adovellats o de llinda plana, i algunes edificacions de regust modernista i noucentista, però el conjunt de la població fa la impressió d’un poble modern.

Pel que fa a les festes, cal esmentar la festa major d’estiu que s’escau el 15 d’agost, la festa major d’hivern, el 8 de desembre (l’Immaculada), una trobada de puntaires, a la primavera, i finalment una trobada de gegants pel setembre, que l’any 1983 es va fer per primera vegada amb els gegants d’Aiguafreda Guifré el Pelós i la Baronessa de Cruïlles.

Altres indrets del terme

Les masies

Les antigues masies d’Aiguafreda es troben al sector muntanyós que forma la part E del terme; entre les més antigues es compten els masos de Can Brull (documentat des del segle XIII i comunicat per carretera amb la parròquia del Brull, d’on sembla que va manllevar el nom), castell de Cruïlles, la Llobeta, Casanoves, Serra de l’Arca i l’Aregall.

El mas Serra de l’Arca, ara un munt de ruïnes, va rebre el nom d’un dels antics dòlmens o arques que formen un petit grup en aquest sector. Són aquests el dolmen del Mas Serra, el de la Costa de Can Brull, el de Cruïlles i el del Pla del Boix, al límit amb el castell del Brull. Aquestes arques o dòlmens, descoberts i excavats entre els anys 1914 i 1916, han permès de trobar diferents elements, com ara sílex, botons prismàtics d’os treballat, rodelles de collarets de pedra i d’os, ceràmica i abundants restes humanes. També hi han aparegut alguns objectes de bronze o aram que indiquen que foren utilitzats entre el Neolític i l’època dels primers metalls. Les troballes i plantes dels dòlmens es troben al Museu Episcopal de Vic; s’hi destaquen un ganivet de sílex, de Serra de l’Arca, de 32,5 cm, que és un dels més ben tallats i grans del país.

Les capelles

Al terme d’Aiguafreda hi ha dues antigues capelles romàniques, esmentades el 899 en l’acta de consagració de l’antiga parròquia de Sant Martí: la de Sant Salvador de l’Avencó i la de Sant Miquel de Canyelles, situades ambdues a la vall de la riera de l’Avencó. Nasqueren prop d’antigues viles rurals, i les seves edificacions, també parentes d’estructura, són del segle XII.

L’església de Sant Salvador, més gran de dimensions, és un edifici rectangular amb l’antiga porta a migdia i la moderna a ponent; ha estat restaurada i s’hi celebra missa els diumenges d’estiu i un aplec el segon diumenge d’agost, dia del sant. Es troba envoltada de modernes edificacions residencials.

L’església de Sant Miquel, ara sense culte, és també un edifici rectangular sense absis, de petites dimensions, enfilat i arrecerat a la costa esquerra de la vall de l’Avencó, sobre la Casanova de Sant Miquel, a l’indret conegut amb el nom de Picamena.

Aiguafreda de Dalt

El lloc d’Aiguafreda de Dalt es troba en un pendent de la vall de Martinet. És format per l’antiga església de Sant Martí d’Aiguafreda, la rectoria i algunes masies properes. L’antiga parròquia de Sant Martí d’Aiguafreda, dita aleshores de Sant Martí del Congost va centrar un antic domini d’aprisió comtal que va donar lloc a un terme autònom o quadra i que passà més tard a domini d’una família senyorial, que vivia al casal d’Aiguafreda o castell de Cruïlles.

Aquesta església fou consagrada l’any 898 i reedificada i consagrada de nou l’any 1105, si bé modificada i reforçada més tard. L’estructura romànica, força malmesa, només pot veure's bé per l’interior, car exteriorment es troba amagada per una carcassa de murs i contraforts fets als segles XVII i XVIII per tal d’evitar-ne la ruïna. Als segles XVII i XVIII se li afegiren altars laterals, els altars del Roser i de Gràcia, i un d’especial: el del Sant Crist, per tal de posar-hi una imatge del Sant Crist del segle XVII, molt venerada i destruïda el 1936. Refeta més tard, és l’únic element de culte, objecte encara d’aplecs, que se celebren el diumenge de l’Ascensió, al maig, i el primer diumenge de setembre.

Llegir més...