i Aiguaviva de Bergantes | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Aiguaviva de Bergantes

Nom oficial d’Aguaviva
Municipi del Matarranya, Franja de Ponent, situat a la confluència dels rius Guadalop i Bergantes, al límit històric dels regnes d’Aragó i de València.
Població: 
691 h
[2006]
Extensió: 
42 km2

La població, estable fins el 1930, ha disminuït en més de la meitat des d’aleshores. El conreu de regadiu (400 ha) aprofita les aigües del Guadalop a través de séquies administrades per una comunitat de regants. El secà (vinya, cereals i oliverar) ocupa unes 820 ha, i a les terres no conreades (2.800 ha), cobertes en part de romaní i de carrasca, hi pasturen més de mil caps de bestiar, especialment oví i cabrum. Al segle XVIII tenia importància el conreu de moreres als marges de les feixes, les fulles de les quals eren destinades a la cria dels cucs de seda. Les terres de conreu estan força repartides i, en general, són explotades pels propietaris.

La vila (677 h [1981], aiguavivans; 549 m alt), gairebé equidistants d’ambdós rius, fou reconquerida al final del segle XII per Alfons I de Catalunya-Aragó. Al temple parroquial de Sant Llorenç, del segle XVIII, són venerades quatre hòsties consagrades, les quals, segons la tradició, se salvaren de l’incendi que el 1475 destruí l’antiga església. Durant la Primera Guerra Carlina fou batuda a Aiguaviva, el 29 d’abril de 1838, la partida del guerriller carlí Lluís Badoy (batalla d’Aiguaviva).

El parlar d’Aiguaviva, al límit lingüístic del català amb el castellà, té unes característiques peculiars, que no es retroben exactament en cap altra població veïna, amb l’excepció de la Ginebrosa, a causa de l’aïllament de la vila de la resta del territori català (els seus habitants tenen més relació amb Morella i amb Alcanyís que no pas amb Vall-de-roures). Té, com a particularitats fonètiques davant el català general: manca dels fonemes [ę] [ǫ] el primer substituït, en determinats casos, per l’articulació [ja]: [pjál] per pèl; interdental fricativa sorda [θ] com a resultat de c davant e i i: (θẹles], (θiştéla] per celles, cistella; articulació apicointerdental africada sonora [ḍ] com a resultat del grup d’c davant e i i: [dọḍe] per dotze; articulació d dels grups romànics contínua (l,n,r)+c davant ei i i: [dọņdẹla], [katǫrde] per donzella, catorze, i inversió del grup tl procedent de t'l, que passa a ld: [ŕǫlde] en lloc de la forma rotlle o rotle. Els aiguavivans qualifiquen llur parlar, espontàniament, de valencià i l’empren en les seves relacions amb Morella i amb els pobles dels Ports.

Col·laboració: 
PBA / JMP
Llegir més...