Hi ha grans extensions amb boscs de pins i d’alzina surera, la qual és explotada econòmicament. L’esbancada de les faldes de les muntanyes ha permès de plantar-hi oliveres i garrofers. Les terres de conreu són força repartides i hi predomina el secà (vinya, ametllers, arbres fruiters); el regadiu és molt limitat (unes 12 ha). En general, les explotacions són conreades directament pels propietaris. El bestiar oví, l’aviram i l’agricultura complementen les activitats econòmiques. La població ha experimentat una forta baixa a partir del 1900. El poble , que agrupa tota la població del municipi (144 h [2006], aïnencs ; 495 m alt.), fou conquerit el 1239 per Jaume I de Catalunya-Aragó. Però la població musulmana s’hi mantingué, com a tota la zona, segons la carta de poblament atorgada per Jaume I el 1242. L’any 1526, durant la rebel·lió dels moriscs de la serra d'Espadà, es lliurà prop d’Aín la batalla decisiva d’aquella guerra, la qual fou favorable a les tropes comandades per Gaspar de Montsoriu. Amb l’ocupació d’Aín i d’Artesa, fortaleses que dominen els accessos en aquesta regió, hom impedí la propagació de la revolta. Dins el terme hi ha les restes d’un castell d’època musulmana i els despoblats de Banialí i de l’Aiola. El català d’Aín, poble situat a la frontera lingüística amb el castellà, té algunes característiques de parlar de transició, comunes a d’altres pobles de la serra d’Espadà.
