Àkhila II

(?, segle VII — ?, segle VIII)

Dues monedes visigòtiques d’Akhila II. (Tarragona)

© Fototeca.cat

Rei visigot, fill i successor de Vítiza en una part del seu regne.

En morir Vítiza (710), la seva vídua i una part dels notables del regne intentaren de fer-lo succeir pel seu fill Àkhila, encara molt jove. Una altra part dels notables, reunits a Còrdova, elegiren rei el duc de la Bètica, Roderic. Aquest es dirigí tot seguit contra el seu rival, establert a Toledo. Requesèn, tutor d’Àkhila, li sortí a l’encontre i fou derrotat i mort. Llavors Àkhila es retirà a la part oriental de l’estat visigòtic, mentre Roderic estenia la seva dominació pel centre i l’oest. Àkhila governà llavors la Narbonesa, la major part de la Tarragonesa i la Cartaginesa marítima, des de Llorca fins a Nimes i des de Barcelona fins a Saragossa, i encunyà moneda almenys a Tarragona, a Girona i a Narbona. Enfrontats Àkhila i Roderic, els partidaris del primer, a través del prefecte bizantí de Ceuta, Julià, demanaren la col·laboració de Ṭāriq, governador sarraí de Tànger, el qual, havent rebut autorització del seu superior jeràrquic Mūsà ibn Nuṣayr, després d’una operació d’assaig duta a terme l’agost de 710, desembarcà a Gibraltar el 27 d’abril de 711. Roderic, que estava assetjant Pamplona en un intent de sotmetre els bascos, als quals havia arrabassat la Rioja i el S de Navarra, i molt probablement Saragossa a Àkhila, alçà el setge i reuní un exèrcit en el qual participaren els parents de Vítiza residents en els dominis rodericians. L’enfrontament tingué lloc a les vores del riu Barbate durant els dies 19 a 26 de juliol i fou decidit per la defecció dels vitizans que completaren l’acord amb els invasors en una de les treves de la llarga batalla. Mort Roderic, Ṭāriq es dirigí ràpidament a ocupar el territori dominat pels rodericians, deixant al marge tant el regne d’Àkhila com les ciutats de la zona rodericiana controlades pels vitizans, com Sevilla i Mèrida. La vinguda de Mūsà, menys compromès amb els partidaris d’Àkhila, el juny de 712, representà una certa variació de política respecte a aquests, perquè el nouvingut no respectà les ciutats vitizanes de l’antic regne de Roderic i per això ocupà Sevilla i posà setge a Mèrida. Durant els llargs mesos de lluita contra aquesta ciutat fou duta a terme una operació diplomàtica que tenia per objecte de convèncer Àkhila d’abandonar els seus dominis, a canvi de retornar a ell i als seus germans les propietats familiars al centre i al SW de la península Ibèrica. Aquesta negociació sembla haver comportat una anada dels fills de Vítiza a Damasc a veure el califa al-Walīd, i fou finalment coronada per l’èxit. Àkhila deixà els seus estats al començament del 713, després de regnar-hi durant tres anys; va canviar el seu nom pel de Ròmul i, dins el valiat d’al-Hurr (716-719), li foren restituïdes les propietats personals, consistents en un miler d’alqueries a la comarca de Toledo. Hom no sap res del final de la seva vida. Sembla que continuà residint a l’antiga capital visigòtica, on devia governar la comunitat cristiana i representar-la davant les autoritats musulmanes.