La capital és Vitòria.
El relleu i l’economia
En conjunt, una tercera part de la regió és muntanyosa; les parts central i oriental presenten l’aspecte d’una gran superfície plana. Al N, la partió d’aigües entre el vessant cantàbric i l’ibèric (serres Salvada, Peña de Gorbea, Elguea i la d’Aizgorri) és aprofitada per a la construcció de pantans (Ordunte, Urúnaga, Ullivarri). Al NW, la comarca de Laudio i d’Amurrio, travessada pel Nerbion, entra cap a la zona atlàntica de Biscaia. La conca de Vitòria, depressió de fons pla, de 500 m d’altitud mitjana, regada pel riu Zadorra i els seus afluents, amb conreus de blat, moresc, ordi, bleda-rave, civada i hortalisses, ocupa el centre de la regió. Més al S, entre les muntanyes de Vitòria i la serra de Cantàbria, la conca del riu Ayuda forma en la seva major part el comtat de Treviño (enclavament administratiu de Burgos). Les serres del S (Cantàbria, Toloño i Codes) són d’estil juràssic d’orientació EW. Característica del clima (800 mm de pluja, 12°C de temperatura mitjana) és la influència oceànica que fa penetrar el faig pel S i permet la utilització intensiva del sòl (policultura, praticultura) en lluita amb la influència mediterrània, a la vall de l’Ebre (el curs del qual durant 100 km fa de límit provincial amb Burgos); en aquesta zona hi ha conreus de cereals amb guaret, vinya i aprofitaments comunals. La patata és important a la vall d’Ayuda, on comencen la vinya i els fruiters, que s’estenen cap a La Rioja Alabesa. La ramaderia porcina és la predominant. Hi ha indústria de l’automòbil, metal·lúrgica, química, del vidre i alimentària. Vitòria, que des de la dècada dels setanta ha conegut un gran creixement, és l’únic centre industrial important i, en consonància amb aquest fet, concentra més del 75% de la població provincial. Aquesta ciutat és, a més, capital de la comunitat autònoma del País Basc. D’altres poblacions són Agurain (Salvatierra), Biasteri (Laguardia) i Legutio (Villarreal de Álava).
Exterior de l’església d’Axpuru (Donemiliaga, Àlaba)
© C.I.C. - Moià
La història
Alfons I d’Astúries feu una expedició contra els musulmans d’Àlaba vers el 746. Al s. IX, en temps d’Alfons III, el comtat d’Àlaba formà la part oriental del regne astur-lleonès. El primer comte conegut fou Eigló. Posteriorment, els comtes d’Àlaba i els de Castella s’uniren sovint per combatre a La Bureba o defensar el congost de Pancorbo, frontera natural del País Basc. Sanç III el Major unificà el País Basc i Àlaba passà a Navarra. Sanç VI el Savi fundà Vitòria, Salvatierra i Treviño en territori alabès. La seva cort, plenament romanitzada, arrossegà la romanització de les dites ciutats alabeses. Alfons VIII de Castella, en lluita contra Sanç VII el Fort de Navarra, conquerí Vitòria i Salvatierra (1200), que des d’aleshores passen a Castella. Durant el s. XIII i part del XIV, Àlaba (que representa els estaments democràtics del poble) i Vitòria combateren entre elles constantment, fins que el 1332 la Confraria d’Arriaga (Junta general d’Àlaba) nomenà com a senyor seu Alfons XI de Castella. Aquest es comprometé a respectar i defensar els furs i les llibertats d’Àlaba, que continuà amb el seu règim intern democràtic basat en l’antiga organització gentilícia i conservà la llengua basca sobretot en els medis rurals. La situació romangué gairebé invariable fins a les guerres carlines, les quals condicionaren desfavorablement les legislacions posteriors, en especial les del 1839 i les del 1876, any en què quedaren abolits els furs. L’any 2011 el parlament espanyol aprovà el canvi de denominació oficial en castellà a la forma bilingüe castellà-basc (Álava-Araba).