i l’Alacantí | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

l’Alacantí

Comarca del País Valencià.
Població: 
476.123 h
[2009]
Extensió: 
673 km2

Geografia

Cap de comarca, Alacant. Al vessant marítim dels últims relleus prebètics i subbètics, involucra ja una considerable part de plana costenca; tanmateix, més de la meitat de la comarca és situada per sobre dels 200 m d’altitud i prop d’un quart, dels 500: municipis d’Agost, Xixona i la Torre de les Maçanes, els quals ultrapassen, als límits septentrionals, els 1.000 m (el Maigmó, la penya Roja, la serra dels Plans). El sentit general del rost és ben assenyalat pel riu de Montnegre i la rambla de les Ovelles, gairebé sempre inoperants, amb detalls erosius fòssils. Les muntanyes limítrofes constitueixen relleus prou enèrgics com el Maigmó i la serra del Ventós, els contraforts de les quals separen les conques del Vinalopó i de la rambla de les Ovelles. Vers el N, unes terres molt accidentades pel sistema prebètic formen la canal de Xixona, drenada per la rambla de la Torre (afluent del riu de Montnegre) i separada de la foia de Castalla per la Carrasqueta. Per l’E, la canal és tancada pel Carrascal i el Cabeçó. Sobre els glacis plistocènics i els plans emergeixen de sobte, per la part baixa, diverses serretes subàrides gairebé isolades: la serra Grossa, la serra del Castellar, la serra de les Àguiles, la serra de Fontcalent, el Benacantil i el Tossal.

Vista aèria de l’Alacantí
© ARXIU FOTOTECA.CAT
Climàticament i orogràficament, la canal de Xixona forma una subcomarca més freda i una mica més plujosa (>450 mm), mentre que a la zona baixa i litoral hom registra mitjanes de 300 a 350 mm. La isoterma anual 16°C passa per Xixona (Alacant 17,6°C). La vegetació, mediterrània meridional, és àrida, rica en espècies que no toleren gaire els freds. L’únic arbre forestal important és el pi blanc, i hi sol tenir poca vitalitat. En estat primitiu, la comunitat vegetal climàcica principal seria l’espinar de margalló i l’arçot, que, cap al N, es transformaria en una màquia poc densa de garric i margalló. La vegetació actual dels llocs no conreats consta principalment de timonedes subdesèrtiques i de brolles clares.

Població

La població de l’Alacantí ha augmentat extraordinàriament paral·lelament al desenvolupament de la seva capital, Alacant. El 1787 la comarca tenia 35.900 h, la meitat a la capital. Al llarg del s. XIX tingué un fort creixement, i el 1900 arribà als 76.500 h, 50.000 dels quals a Alacant, a causa principalment de la seva conversió en capital provincial i al desenvolupament del port. Durant el s. XX aquest creixement continuà: el 1950 tenia 133.000 h (la capital assolia els 100.000 h), el 1970 tenia 233.000 h (185.000 h a Alacant), el 1991 arribà als 343.217 h (265.473 es concentraven a Alacant) , el 2001 tenia 389.994 h, 420.561 h el 2003, fins als 443.261 h del 2005. Aquest any la densitat de població era de 658,6 h/km2. Per trams d’edat, el 14,8% de la població tenia el 2001 menys de 15 anys, el 69,4% era població adulta i el 15,8% sobrepassava els 65 anys. Alacant, amb 305.911 h el 2003, concentrava el 73% de la població de la comarca. La població urbana de l’Alacantí es concentra a l’àrea metropolitana d’Alacant, conjunt de municipis constituïts pel mateix Alacant (284.580 h), el Campello (19.237 h), Sant Joan d’Alacant (16.585 h), Sant Vicent del Raspeig (39.666 h) i Mutxamel (15.558 h). Actualment, però, la tendència s’inverteix, de manera que el creixement del cap comarcal s’està estancant davant de l’increment molt més gran dels municipis que configuren la seva àrea metropolitana. Això es veu en el fet que, en la dècada dels setanta, Alacant concentrava el 80% de la població comarcal, mentre que darrerament l’esmentada proporció ha baixat prop del 70%. Aquest creixement de l’àrea d’Alacant contrasta amb la davallada demogràfica dels municipis més septentrionals, com ara Agost, Aigües de Busot, la Torre de les Maçanes i Xixona (7.247 h), el més important quant a població i que darrerament també perd habitants.

Economia

Resta encara a la comarca, sobretot a l’interior, una considerable activitat agrícola amb més de 26.000 ha (1999) dedicades al conreu de productes força variats. Destaquen els fruiters (5.011 ha), l’olivera i altres llenyosos (2.294 ha) i la vinya (1.213 ha). El sistema de distribució de les escasses aigües que alimenten els regadius és força complex. El riu de Montnegre és embassat a la vella resclosa de Tibi (del 1594, la més antiga d’Europa) i és repartit en “files” o “dules” amb torns de 21 dies quan hi ha cabal. Al principi del s. XX fou engegat el Canal de l’Horta —societat privada— des de pous de Villena, i el 1925 Riegos de Levante començà a bombar 8 m3/s de la gola del Segura. Les tres aportacions aprofiten la mateixa xarxa de séquies a partir del pantanet de Mutxamel. Al setembre del 2003 s’inaugurà la dessaladora d’Alacant. La propietat és molt dividida. L’agricultura aplega menys del 2,5% de la població activa, mentre que la construcció s’acosta al 10%. El total de terres conreades era de 8 289 ha el 1999. Els principals cultius corresponen a l’olivera, amb el 57% del total, i a fruiters, amb el 16% de la superfície agrícola. Pel que fa a la ramaderia, el mateix any se censaren 876 caps de bestiar boví, 1.800 d’oví, 4.320 de cabrú, 136 de porcí i 1.189 caps d’aviram. El sector secundari, que rep prop del 40% de les inversions i ocupa el 17,2% de la població activa, és important en determinats municipis, com ara Alacant, Sant Vicent del Raspeig i Xixona. Els subsectors industrials principals són els dels productes metàl·lics i la maquinària, l’alimentació i les begudes, la fusta, el suro i els mobles, els productes químics i el tèxtil, el cuir i el calçat. Actualment la principal activitat econòmica de la comarca és la terciària (70,6% de la població activa), gràcies sobretot a la presència de la capital alacantina i a l’expansió turística de la zona, que s’ha donat exclusivament al litoral i gairebé no ha afectat els municipis de l’interior. El 2000 l’Alacantí disposava de més de 10.000 places d’allotjament turístic, la meitat de les quals eren hoteleres. Les platges de la comarca van ser descobertes i posades a l’abast des del començament del s. XX, i fins a la guerra civil de 1936-39 van ser freqüentades sobretot per turisme interior i, des del 1950, l’oferta es diversificà també cap al turisme dels països europeus.

Per a les comunicacions ferroviàries amb el N del País Valencià hom usa l’itinerari Alacant-Villena-La Encina-Xàtiva; vers l’interior, la línia a Madrid, l’antic Madrid-Zaragoza-Alicante (MZA), utilitza el corredor del Vinalopó i cap al migdia (Elx-Oriola-Múrcia) circularen trens dels Ferrocarriles Andaluces des del 1865. El transport per carretera supera llargament el ferroviari. L’autopista a València ha unit l’Alacantí a la xarxa europea d’aquest mitjà de transport. El paper de l’aeroport augmenta progressivament; el de la Rabassa, situat a 3 km al NE de la capital, fou obert al tràfic internacional el 1951. Des del 1967 els serveis passaren al nou aeroport de l’Altet (al terme d’Elx), a 9 km de la capital, i totes les previsions foren gairebé ultrapassades en un any de funcionament.

La història

Els vestigis més antics de poblament pertanyen a l’època eneolítica: una cova sepulcral col·lectiva (la cova del Fum), a la serra de Fontcalent. El poblament de l’època del bronze valencià és més conegut: dos poblats al Benacantil, un a la serra Grossa i un altre a la Moleta de Garbinet. Durant el període ibèric el nucli més important fou la ciutat situada al tossal de Manises (de la qual és coneguda una necròpoli: la de l'Albufereta d’Alacant), ciutat que es romanitzà i visqué fins a la crisi del s. III dC. Una altra ciutat romana fou creada a Alacant mateix (troballes del barri de Benalua). El territori que forma l’Alacantí estigué dividit, durant més de cinc-cents anys, entre els termes d’Alacant i de Xixona. L’altra conca de la rambla de la Torre —el territori anomenat la canal o foia de Xixona, que comprèn els actuals termes municipals de Xixona i de la Torre de les Maçanes, d’uns 200 km2 d’extensió— formà un sol terme, des de la conquesta de Jaume I el 1244 fins al desmembrament de la Torre el 1794. La zona més propera a la mar i a la ciutat, juntament amb el lloc de Montfort, a la veïna vall del Vinalopó (en total, uns 550 km2), constituí el terme d’Alacant des de la formació del consejo real per Alfons X de Castella, el 1252, fins als s. XVIII i XIX (amb alguns breus parèntesis de fragmentació administrativa, tanmateix), en què anaven desmembrant-se progressivament els municipis actuals. Encara, havia format part del terme d’Alacant —que arribà a ultrapassar els 1.000 km2— una part important de la vall mitjana del Vinalopó (Asp i Novelda, amb l’actual terme de la Romana de Tarafa, des del 1252; Elda, amb Petres i les Salines, des del s. XIV), però no pas fins més enllà de la segona meitat del s. XV. D’altra banda, Xixona depengué de la governació de València (a través de la sotsgovernació de Xàtiva) fins el 1707 i de l’arquebisbat de València fins el 1957, mentre que Alacant depengué de la governació d’Oriola i del bisbat d’Oriola (del de Cartagena, abans del 1564). A més, les dues poblacions esdevingueren, cada una, caps de governacions borbòniques al s. XVIII i de partits judicials al s. XIX.

Col·laboració: 
VMR / JEC
Llegir més...