El territori és drenat pels barrancs de son Bou i de cala en Porter. El sector nord-est del terme, travessat per l’antic camí d’en Kane, és anomenat ses Graves. La costa és, en part, baixa i sorrenca (platges de son Bou) i, en part, escarpada (penyes d’Alaior). El 64% de les terres són cultivades i el 36% són ocupades per boscs (pins, alzines). De la terra cultivada només el 2% és regada; entre el 1920 i el 1930 hom començà a regar ses Canessies d’Alaior, prop de les platges de son Bou; el 1960 fou projectat l’aprofitament de l’aigua del subsol per a regar els plans d’Alaior, al NE del terme. Al secà hom conrea cereals, farratges i petites extensions de figueres, ametllers, garrofers, vinya i altres fruiters. El 31% de la superfície és explotada pels seus propietaris i la resta ho és en parceria. L’activitat econòmica més important és, però, al costat de l’explotació turística del sector de Marina (sobretot, cala en Porter), la indústria del calçat, en especial del masculí, però també la bijuteria, formatges i licoreria. El nucli antic de la ciutat —vila, fins fa pocs anys— es troba damunt un turó, al voltant de l’església arxiprestal de Santa Eulàlia, i és travessat per la vella carretera de Ciutadella a Maó; durant el segle XX l’expandiment urbà ha baixat cap al pla, amb eixamples al N i, especialment, al S, cap on ha estat desviada la carretera general. La vila d’Alaior (5 326 h [1991], alaiorencs) fou fundada el 1304 per Jaume II de Mallorca, per la necessitat de colonitzar les terres conquerides feia ja més de vint anys i d’establir unes poblacions al llarg del camí ral de Ciutadella a Maó; la parròquia fou creada aquells mateixos anys (entre el 1301 i el 1311). L’organització municipal no fou establerta fins el 1439 per una sentència del governador Galceran de Requesens, que reestructurà totes les corporacions de l’illa; el territori d’aquesta nova universitat particular d’Alaior coincidia, aproximadament, amb l’antic districte musulmà d’Alscaions. Un terratrèmol assolà la vila el 1654; l’església parroquial fou construïda de nou, en estil gòtic, entre el 1673 i el 1680. L’antic convent franciscà de Sant Dídac —popularment, de Sant Diego—, que havia estat fundat el 1623, fou també reedificat el 1676; el seu claustre, anomenat sa Lluna, recorda els típics convents de l’època colonial. L’edifici de l’hospital, d’origen medieval, reedificat el 1754, era l’antiga casa de la vila, traslladada el 1613 al nou edifici que encara conserva. La part vella de la ciutat conserva, a més, cases particulars construïdes als segles XVII i XVIII. Durant la dominació francesa fou anomenada Montpeller, a causa del clima. Al sector septentrional del terme, prop del puig Menor, es troba l’antiga església parroquial de Sant Llorenç de Binixems. Al terme municipal d’Alaior corresponen les estacions prehistòriques de Torralba, de la Torre d’en Galmés, d’Alcaidús, de Rafalrubí i de Cales Coves a més de la basílica paleocristiana de son Bou. Per al nombrós hàbitat dispers han estat creades escoles rurals a son Card, a Sant Llorenç, a Binixems i a Torralba d’En Salort; entre les possessions i cases més importants del terme municipal cal esmentar les d’Alcaidús, Torralba, Llumena, Cotaina, Sant Llorenç, Llucassaldent, Santa Ponça, la Torre d’en Galmés, Binixabró i son Puig.
