Situació i presentació
S’estén pel sector de llevant de la comarca, en contacte amb les Garrigues i ja dins la plana regada pel Canal Auxiliar i el Canal Secundari d’Urgell, dividit pel terme de Bell-lloc d’Urgell en dos sectors. El de ponent (12,43 km2) es troba al límit amb el municipi de Lleida a l’W, amb el de Bell-lloc d’Urgell (Pla d’Urgell) al N i a l’E, i amb el de Torregrossa, també de la comarca del Pla d’Urgell, al S, i comprèn el poble dels Alamús, cap del municipi. El de llevant, limitat també pel terme de Bell-lloc d’Urgell a l’W i al N, i pel de Torregrossa al S i a l’E, és centrat pel llogaret de Vensilló i té 7,78 km2.
Els principals nuclis de població del terme són el poble i cap de municipi dels Alamús, el llogaret de Vensilló, el barri de la Barceloneta i les caseries de la Bassa dels Bous, la Calàndria, el Camí de Lleida, el Camí tras Pleta, les Malvines i Santa Maria. La carretera N-IIa de Barcelona a Lleida passa pel sector septentrional del terme (l’autovia A-2 passa per sobre d’aquesta i tan sols toca per un punt l’extrem nord del municipi). D’aquesta carretera surt un ramal que mena vers el cap del municipi, mentre que Vensilló es comunica només per camins. Paral·lelament i per sobre l’N-IIa passa, molt pròxima, la via del ferrocarril de Barcelona a Lleida per Manresa.
La població i l’economia
Gairebé despoblat després de la guerra de Successió, al llarg del segle XVII el terme es recuperà en part (els 13 h del 1718 passaren a 119 h el 1787), però l’augment es feu sentir amb més pes amb la construcció del canal d’Urgell: 262 h el 1860, 374 h el 1900, 532 h el 1930 i 695 h el 1960. L’evolució de la població durant la dècada de 1970 fou descendent (690 h el 1970, 641 h el 1975), però durant la de 1980 hi hagué una certa recuperació: 664 h el 1981. El 1991 (660 h) la població tornà a experimentar un cert retrocés, que no es confirmà en registres posteriors: 696 h el 2001 i 734 h el 2005.
La superfície conreada representa una mica més de la meitat del total municipal. La presència del Canal Auxiliar i el Canal Secundari d’Urgell permet que gairebé tots aquests conreus siguin de regadiu. Entre els arbres fruiters predominen les pereres i les pomeres. Els cereals ocupen una important extensió, sobretot el blat i el blat de moro, tot i que en els darrers anys del segle XX tendiren a disminuir. També és digne d’esment el conreu de farratge, especialment d’alfals.
La cria de bestiar s’incrementà al llarg de la dècada de 1980 i ho seguí fent gairebé en tots els sectors, durant la dècada de 1990. Només el sector oví patí un petit retrocés, en canvi, augmentà la cria d’aviram i de bestiar porcí i boví. Als Alamús hi ha una cambra agrària, una col·lectivitat de regants i una fàbrica de pinsos. També hi funciona una empresa dedicada a l’extracció de graves i sorres per a la indústria de la construcció.
El mercat setmanal es fa el dilluns. Pel que fa als serveis, els Alamús disposa d’algun tipus d’allotjament.
El poble dels Alamús
El poble dels Alamús es troba a 212 m d’altitud, al centre del municipi, a la dreta del Canal Auxiliar d’Urgell. La primitiva església parroquial de Sant Martí (conserva encara alguns vestigis de l’obra romànica) fou reformada al segle XVI i, sobretot, al XVIII: té una senzilla façana classicitzant i campanar d’espadanya. El carrer Major conserva edificis del segle XVIII. La creu de terme dels Alamús, que ara és al cementiri municipal, abans havia estat situada a l’anomenada plaça de la Creu, al bell mig del poble, d’on fou treta l’any 1936 per evitar que es destruís durant la guerra civil de 1936-39. La creu, que està força ben conservada, consta de base quadrangular, fust poligonal, capitell i la creu pròpiament dita. Segueix la tipologia de les creus de terme gòtiques, malgrat que els elements que la formen ja corresponen a un llenguatge posterior, de transició del Renaixement al Barroc; ha estat datada entre el final del segle XVI i l’inici del XVII.
La festa major, en honor a Sant Martí, se celebra el cap de setmana proper a l’11 de novembre. És un costum molt ben arrelat que les colles del poble es reuneixin a la plaça de la Creu per preparar les típiques cassoles de tros; després es fa un dinar col·lectiu. La festa major petita és el darrer cap de setmana de maig. També se celebra la festa de Sant Sebastià, el 20 de gener, amb un dinar col·lectiu. La Diada de l’Onze de Setembre les colles fan cassoles a la plaça de la Creu i en acabat un dinar de germanor.
Altres indrets del terme
El petit llogaret de Vensilló, a l’enclavament que té aquest municipi, i la seva antiga església de Santa Maria, ja esmentada el 1168, és avui el santuari de la Mare de Déu de Vensilló, petit edifici d’una nau i petit campanaret d’espadanya. En el seu territori, repoblat pels templers, apareixen molt aviat els centres agrícoles d’Avinavita (la carta de poblament donada per Gerbert d’Anglesola i els templers és del 1152) i els Pedrillons, dels quals hom ha perdut el record. Vensilló ha perdurat, en canvi, com a partida amb una gran heretat, lloc que fou també poblat pels templers i possiblement correspon a la “turris d’Avinçalom que modo vocatur d’Albaç”, que Ramon Berenguer IV atorgà al Temple i a la qual el 1161 Hug de Barceló o Barzalon atorgà carta de poblament (consten el nom dels vint caps de família). Al segle XV el lloc es trobava despoblat.
Al costat mateix de Vensilló hi ha una important explotació agrària i ramadera (cereals i bestiar boví) que pertany al propietari principal de les terres que formen l’enclavament.
A 500 m del cap municipal, vers Vensilló, es troba el barri de la Barceloneta i a mitjan dècada de 1960 s’inicià la construcció d’una sèrie de casetes, més o menys agrupades en diferents indrets del municipi, que són segones residències de gent de Lleida. Es tracta de les construccions de la Bassa dels Bous, situades a la dreta de l’accés a la carretera N-II; la Calàndria (el nom ve d’una antiga bòbila que hi havia hagut en aquest indret), Santa Maria, les Malvines, el Camí de Lleida i el Camí tras Pleta. De fet, aquestes construccions es van fer espontàniament i no es poden considerar urbanitzacions pròpiament dites.
La història
Els Alamús era un petit lloc d’origen islàmic, als confins del regne àrab de Lleida; a la conquesta del Segrià la mesquita i els delmes foren atorgats al bisbe de Lleida, el seu territori fou incorporat a la ciutat i la jurisdicció restà en poder de Ramon Berenguer IV i dels seus successors. L’església és esmentada (Alamurs) en l’Ordinatio del 1168; constituí, com Bell-lloc, Vensilló i Alcoletge, una pabordia de la seu de Lleida (edificada sobre l’antiga mesquita, fou dedicada a sant Martí de Tours).
En una escriptura del 1177 de donació d’un alou a favor d’aquesta església (alou situat al terme de Moradilla) hi ha el nom dels repobladors dels Alamús, que donaren també al rector Pere de Galliner l’espai necessari per a la casa rectoral i la plaça de l’Església (aquest interessant document és en el Llibre verd de l’arxiu capitular de Lleida). El 1196-1200 Pere I i Ermengol VIII d’Urgell confirmen que havien estat sempre del terme de Lleida els llocs dels Alamús, Moradilla, Ventall, Merita i altres.
El 1362 els Alamús esdevingué per privilegi de Pere III un “carrer i poble de contribució de Lleida”, és a dir, una comunitat de veïns dependents del municipi lleidatà que gaudien dels privilegis i els furs de la ciutat. En aquesta època el lloc tenia 16 focs i alguns masos rònecs, com el Mas d’en Tallada, al camí d’Alcoletge. Des del 1510 el poble gaudí de règim de paeria i continuà sota la jurisdicció reial i amb el caràcter de carrer de Lleida. Hagué de participar (1558 i 1559-60) amb homes en les crides del sobirà per a la lluita contra els turcs (uns 12) i contra els hugonots dels Pirineus (uns 6). La població del lloc anà disminuint i el 1632 es trobava pràcticament abandonat. En una acta del consell de la paeria del 1665, acabada ja la guerra dels Segadors, consta la desaparició dels Alamús (com Almacelles, Alpicat i Bell-lloc) i que els pocs habitants que restaven s’havien instal·lat a Lleida. La ciutat continuà, però, nomenant batlles i jurats per a administrar les terres i els conreus. La recuperació s’havia iniciat ja el 1708 (7 cases). Després dels decrets de Nova Planta (1721) els Alamús es convertí en ajuntament, que tingué l’evolució econòmica i demogràfica ja assenyalada.