Alaquàs

Castell d’Alaquàs

© Ajuntament d’Alaquàs

Municipi de l’Horta del Sud, al límit entre el secà i el regadiu.

La base econòmica ha estat tradicionalment l’agricultura (horta i secà), amb una indústria menestral bastant desenvolupada de rajolers i terrissaires. Actualment aquesta preponderància ha passat definitivament a la indústria. L’horta, amb hortalisses variades (67 ha) i tarongers (162 ha), regada per la séquia de Manises, ocupa tota la superfície conreable; la ramaderia és estabulada. La indústria més representativa és la de la fusta i mobles, productes metàl·lics i alimentació, que s’han desenvolupat notablement amb la instal·lació de noves empreses, especialment des del 1959, fet que ha creat un nucli important d’immigració dins l’Horta. A hores d’ara, el municipi té cinc zones industrials, de les quals hi destaca el polígon industrial del Bovalar, antiga partida de secà del terme, situat a l’oest del poble.

Alaquàs és un dels municipis de la comarca que han tingut un creixement demogràfic més acusat: 2.370 h el 1900, 4.332 el 1950, 8.116 el 1960, 23.550 el 1981 i 24.163 el 1991 (un creixement del 920% des del 1900). Forma part de l’àrea metropolitana de València com a nucli bàsicament industrial (més del 56% de la població activa), una població agrícola molt reduïda (2%) i un terciari creixent (42%).

La vila (30.104 h [2006], alaquasers; 43 m alt.) era una antiga alqueria musulmana conquerida per Jaume I el 1238. El 1520 adquirí la categoria de vila per haver-se mantingut fidel a la corona durant les Germanies. El 1584, el senyor d’Alaquàs, i futur comte, Lluís Pardo de la Casta, feu construir el gran palau, amb quatre torres angulars emmerletades (igual com tot el mur de l’edifici) amb una gran porta dovellada de mig punt, un pati central amb galeria de dos pisos (l’inferior amb grans arcs rebaixats, i el superior amb arcs més petits apuntats) i grans sales amb enteixinats renaixentistes i rajoles decorades com a paviment. Amb l’expulsió dels moriscos, el 1610, Alaquàs —població en la qual convivien cristians nous i cristians vells— perdé gairebé la meitat de la seva població (100 veïns de 210), en part substituïda per setze famílies procedents del poble aragonès de Lacasta. Alaquàs fou erigida en vicaria perpètua, filial de Sant Nicolau de València, el 1354; el 1540 esdevingué parròquia independent (Santa Maria d’Alaquàs). L’actual església fou construïda el 1694, però en la seva decoració (part del retaule major, retaule de Sant Josep) foren utilitzades pintures renaixentistes de Cristòfor Llorenç, deixeble de Joan de Joanes. A més, hi ha a la vila l’antic santuari de l'Olivar, esdevingut després convent de mínims i, des del 1877, de monges oblates.

L’1 de gener de 2023, el municipi passà de la comarca de l’Horta de l’Oest a la de l’Horta del Sud.