Catedràtic a la Universitat d’Oviedo des del 1951 fins a la jubilació i lector en 1946-48 a Berna i a Basilea, és autor de diversos treballs sobre llengua medieval. La publicació de Fonología española (1950) i Gramática estructural (1951) el convertí en l’introductor i el principal divulgador a l’Estat espanyol dels mètodes de la fonologia estructural i, en general, de l’estructuralisme. Fou també un dels primers lingüistes que analitzaren la fonologia catalana. Publicà, entre altres: Estudios de gramática funcional del español (1972), La poesía de Blas de Otero (1973), Ensayos y estudios literarios (1976) i Estudio de lingüística catalana (1983). La Real Academia Española, de la qual era membre des del 1973, i encarregà i li edità una Gramática de la Lengua Española (1994).