i Leopoldo Alas y Ureña | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Leopoldo Alas y Ureña

Pseudònim de Clarín
Pseudònim de Clarín
literatura lit i periodisme period
Novel·lista, periodista i assagista, considerat asturià perquè la seva família procedia d’Astúries, on passà la major part de la seva vida.
Zamora, 25 d’abril de 1852 — Oviedo, 13 de juny de 1901

El 1871 es llicencià en dret a Oviedo i es traslladà a Madrid per cursar-hi lletres i doctorar-se en dret. Aviat fou conegut com a periodista en publicacions republicanes, on alternà articles satírics amb comentaris polítics, literaris o filosòfics. A l’abril del 1875 començà a emprar, al diari El Solfeo, el pseudònim de Clarín. El 1878 guanyà les oposicions a una càtedra de Salamanca, que no li fou concedida pel govern; quatre anys després, en pujar al poder el liberal Sagasta, fou nomenat catedràtic de Saragossa; aquest mateix any contragué matrimoni. El 1881 havia publicat el seu primer llibre, Solos de Clarín (recull d’articles de crítica literària i contes), i La literatura en 1881, escrit en col·laboració amb Palacio Valdés; en articles d’aquest volum aparegué la defensa entusiasta del naturalisme. El 1883 li fou concedit el trasllat a la facultat de dret d’Oviedo, on romangué fins a la seva mort. Alternà la càtedra amb el periodisme, i els seus articles i contes aparegueren, amb persistent continuïtat, en diaris i revistes; part d’aquests articles foren recollits en volums: Sermón perdido (1885), Nueva campaña (1887), Mezclilla (1889), Ensayos y Revistas (1892), Palique (1893) i Siglo pasado (1901). Entre el 1886 i el 1891, cercant una independència i una extensió que els diaris no li permetien, publicà una sèrie de vuit Folletos literarios i un breu estudi biogràfic i crític de Pérez Galdós. Com a creador, Alas és autor d’una de les novel·les més reeixides del s. XIX, La Regenta (1884-85), nascuda del seu encontre amb la vida d’Oviedo, present al relat sota el nom de Vetusta. El 1890 aparegué una segona novel·la, Su único hijo, que no solament no desmereixia de l’anterior, sinó que en algun aspecte —estudi psicològic— àdhuc la superava. Fou autor també de contes i novel·les curtes, publicats primer en periòdics i després recollits en llibres; Pipá (1886), Doña Berta, Cuervo, Superchería, (1892), El Señor y lo demás son cuentos (1893), El gallo de Sócrates (1901); anys després de la seva mort, encara aparegué un nou volum, Doctor Sutilis (1916). Del conjunt d’aquests relats destaca, ensems amb llur qualitat, la gran riquesa temàtica, per tal com van des de la crítica satírica o social fins a la recreació lírica o a la problemàtica espiritual. L’obra literària de Clarín, sorgida de la renovació espiritual i cultural iniciada pel krausisme, anuncia la sensibilitat i el pensament del s. XX.

Col·laboració: 
SBe
Llegir més...