i Albània | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Albània

Nom oficial d’República d’Albània, Nom oficial d’Republika e Shqipërisë (sq), Nom albanès d’Shqipëria (sq)
Nom oficial d’República d’Albània, Nom oficial d’Republika e Shqipërisë (sq), Nom albanès d’Shqipëria (sq)

Estat de la península Balcànica, limitat a l’W per la costa adriàtica, al NW per Montegro, al NE per Sèrbia a l’E per Macedònia i al S per Grècia; la capital és Tirana.
Població: 
2.783.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
28.703 km2

La geografia física

Tancat per sistemes muntanyosos, que ocupen les dues terceres parts del seu territori, i per una plana litoral marjalenca, poden ésser diferenciades cinc regions físiques. Al N, els Alps Albanesos, d’estructura calcària, s’aixequen per damunt de les planes iugoslaves de Kosovo i Metohija, en forma de grans massissos de crestes agudes i valls profundes cobertes de morenes que li confereixen un aspecte alpí. Llur superfície erosionada té un aspecte salvatge que sembla repel·lir tot habitacle humà, bé que les pastures (fina coberta d’herba aspra) alimenten a l’estiu el bestiar que hi puja des de la terra baixa. A l’est, a l'Albània interior muntanyosa, la superfície calcària és menys contínua, amb cims més baixos i arrodonits i altiplans com el de Mirditë, que mostren l’estructura més antiga, sobre materials cristal·lins, especialment serpentina, i que s’alcen dretament en una línia entre els rius Drin i Seman. Els rius hi han format valls separades per carenes que no superen els 2.500 m (Guri i Zi, 2.073 m, Valamare, 2.373 m). Aquesta àrea és drenada pel Drin, el Mat i el Shkumbin, vora els quals es concentra la població. La vegetació, submediterrània, tendeix a esdevenir centreeuropea a les zones més interiors. Al S i al SE del país, a la regió de les conques i dels llacs, els plecs dinàrics incrustats de nuclis cristal·lins són menys elevats i deixen lloc a conques per on flueixen els rius principals, que són emprades per a l’agricultura. Algunes d’aquestes conques són nodrides per les aigües de llacs (Ohrit, Prespës); en d’altres hi ha emplaçades ciutats importants (Korçë, centre industrial de la regió, Berat). La conca de Maliq, abans ocupada per aiguamolls, fou drenada i hom obtingué així 8.100 ha de terreny bonificat. La més poc poblada és la de Kolonijë, per tal com els rius hi passen molt enfonsats i la vegetació hi és escassa. La plana litoral albanesa s’estén des del límit amb Montenegro fins a Vlorë. És una costa d’al·luvions amb poc relleu, però interrompuda per carenes i turons, de vegetació típicament mediterrània. Els rius torrencials procedents de les muntanyes de l’E dipositen al·luvions abundants a la plana litoral, vorejada per badies pinçades entre caps arenosos. Arran de mar hi ha una regió inhòspita de marjals: llacunes provocades per un enfonsament de la costa que inundà els terrenys i féu emigrar la població, que altres temps era molt densa, i hi augmentà el perill de paludisme. No hi ha ports naturals, i el port més gran, Durrës, és una badia poc profunda. Entre la muntanya i la plana hi ha una franja de contacte formada per replans esglaonats més secs, amb fèrtils cons de dejecció i turons tallats en dipòsits terciaris. Aquesta franja prelitoral és la regió més poblada del país. A la sortida de les valls estretes s’han desenvolupat els mercats (Shkodër, Tirana, Elbasan). Els cursos superiors dels rius estan en fase de regularització, cosa que permetrà d’obtenir 200.000 ha de terra bonificada. A l'Epir albanès, al sud de Vlorë i per damunt de la comarca fèrtil i poblada de Mallakastër, les muntanyes es dirigeixen vers la mar. Apareixen les calcàries fins als 2 000 m i és una regió habitada per pastors nòmades i amb agricultura cerealista (blat, moresc) a les valls tancades. La vegetació natural és en bona part mediterrània, amb màquia, i en els indrets més secs, brolles i timonedes. El clima d’Albània és mediterrani vora l’Adriàtica (Vlorë, 25°C el juliol, 9°C el gener, de mitjana; Durrës, 25,4°C el juliol, 10,3°C el gener), i a mesura que hom avança vers l’interior es fa continental. Les precipitacions (Tirana, 1.200 mm) se solen produir a la tardor, amb freqüents nevades als Alps Albanesos.

La geografia econòmica i l’economia

L’agricultura i la ramaderia

El pes de l’agricultura en la composició del PIB i en l’ocupació de la mà d’obra (55% i 50%, respectivament, el 2000), així com el baix nivell de mecanització i la poca rellevància dels conreus intensius, són indicatius de l’endarreriment del país. El 26% de la superfície total és apta per al conreu. Després de l’enderrocament del sistema col·lectivista, el sistema de propietat i el tipus d’explotació més estesos són el minifundi i els conreus de subsistència, respectivament. Les produccions més importants són els cereals, principalment el blat, seguit del moresc, l’arròs i l’ordi. Destaquen també la bleda-rave sucrera, el tabac, les patates i les hortalisses i el raïm, les taronges i les olives a la costa. Darrerament s’ha estès el conreu il·legal de cànem indi. En la ramaderia destaca el bestiar oví, seguit a molta distància pel boví. Els extensos boscs (prop del 38% del territori) forneixen una apreciable quantitat de fusta. La pesca té una certa importància, tant a la costa com als llacs.

Mineria i indústria

Albània és un país força ric en reserves minerals, sobretot crom (Pogradec, Elbasan), del qual posseeix prop del 5% de les reserves mundials i és un dels primers productors. Hom explota també jaciments de lignit (tot i que des del anys noranta hom n'ha tancat prop de la meitat de les mines a causa dels baixos rendiments), de coure i, d’explotació també en clar retrocés, de níquel i ferro. Hi ha petroli i gas natural, tant a l’interior com mar endins, lignit i coure, però l’escassetat i poca qualitat dels equipaments i del transport dificulten l’aprofitament d’aquests recursos i Albània és, de fet, un importador de petroli. Des dels anys noranta, diverses multinacionals petrolieres duen a terme prospeccions i l’explotació dels jaciments. És molt important la producció d’energia hidroelèctrica, que abasta la majoria dels requeriments energètics del país, bé que la pluviositat irregulor comporta un fort impediment. El PIB industrial representava al voltant del 25% del total el 2000, incloent-hi la mineria, i ocupava el 23% de la població activa. Predomina la indústria lleugera (calçat, fabricació de cigarretes), la transformació d’aliments, la química (fertilitzants), la metal·lúrgia i la producció de ciment i de materials de construcció. Els principals nuclis industrials són a la capital, Shkodër, Durrës, Gjirokaster i Elbasan.

Els transports

Antic pont a Tirana, capital d'Albània

El transport es fa sobretot per carretera (uns 18.000 km el 1998, dels quals només era asfaltat el 30%) i per ferrocarril (670 km), que fou construït a partir del 1947, i fins el 1983 de trajecte exclusivament interior. Els ports principals són a Durrës, Vlorë, Sarandë, Shëngjin i Himare. L’aeroport internacional és a Tirana.

Serveis i comerç exterior

Els serveis aportaven prop del 20% del PIB i ocupaven el 22% de la població activa el 2000. El turisme és encara un sector incipient, però amb possibilitats per les condicions climàtiques de la costa i l’abundant patrimoni històric i arqueològic, però es frenat per la manca d’infraestructures i la inestabilitat política del país i regional. El comerç exterior és clarament deficitari (de l’ordre del 60% per any en 1990-2000), i té lloc sobretot amb els països veïns de la UE (Itàlia, amb el 36% de les importacions i el 70% de les exportacions, i Grècia, amb el 28% de les importacions i el 13% de les exportacions el 2000). El tercer soci comercial és Alemanya (5,5% de les importacions i el 6,6% de les exportacions). Les partides més grans, pel que fa a la importació, i per ordre d’importància, corresponen a articles de consum (24%), maquinària (22%), aliments (20%), combustibles (9%), productes químics (7%) i primeres matèries (1,4%) Albània exporta articles manufacturats i semimanufacturats (80%), materials no elaborats (9%) i productes alimentaris (7%). La moneda oficial és el lek, subdividit en 100 qindars.

L’economia

Des del 1946 fins al 1991, com a república socialista, l’economia albanesa seguí les directrius d’una planificació estatal. El progressiu aïllament internacional d’Albània de l’escena política forçà el país a esdevenir cada cop més autàrquic (especialment en 1961-80), factors que conduïren el país a l’estancament. Un nivell tecnològic molt baix, una xarxa comercial deficient i el pes decisiu de l’agricultura eren els trets més destacats de l’economia albanesa en el moment del canvi de règim. El 1991 hom posà en marxa l’anomenat ‘Nou Mecanisme Econòmic’, conjunt de mesures destinades a introduir l’economia de mercat i a millorar la productivitat sota la tutela del FMI, el Banc Mundial i el BERD, institucions de les quals Albània rep quantiosos ajuts. Hom inicià un procés accelerat de privatització de la terra i dels mitjans de producció. En 1990-99 el PIB cresqué a una mitjana del 3,4% anual, evolució no obstant això, molt irregular que planteja dubtes seriosos sobre el grau real d’integració d’Albània a una economia de mercat més o menys homologable, especialment ateses les dimensions del dèficit comercial, la inestabilitat política, i l’extensió de la corrupció i del crim organitzat, a més de la precària situació regional. Prop d’una quarta part de la població activa albanesa treballa a l’estranger i les trameses d’aquests treballadors representen una font important de divises. L’atur és molt elevat, tot i que ha disminuït considerablement (de prop d’un 40% a primers anys noranta, el 2000 se situava en el 17%). El 1999 la renda per habitant fou de 930$.

La geografia humana i la societat

Regions d’Albània

País mitjanament poblat en relació amb la resta de països europeus (130 h/km2), Albània té, però, respecte a aquests un important creixement natural de la població (el 13,5‰ el 2000), atribuïble a una elevada natalitat (19‰) i a una mortalitat baixa (6‰). El poblament és majoritàriament rural (59% el 1990). Ètnicament, Albània és un estat força homogeni: els albanesos són el 98%, i es divideixen en dos grups d’acord amb un criteri lingüístic (dialecte) i cultural: els gegs al N (65%), que conservaren el sistema tribal fins a època recent, i els tosks al S, separats per la divisòria del Shkumbin. Al S hi ha una minoria grega (1,8%) i també petites comunitats de macedonis, búlgars, gitanos, serbis i montenegrins. L’idioma oficial és l’albanès, del qual el dialecte tosk constitueix la base. No hi ha religió oficial i, malgrat la prohibició que sobre les religions pesà en 1967-90, Albània és actualment, si hom exceptua Bòsnia i Hercegovina i Turquia, l’únic estat europeu de majoria musulmana (40% el 2000). Hi ha minories d’ortodoxos (20%) i de catòlics (10%). Derogat el règim de partit únic, i establert un sistema democràtic parlamentari multipartidista, el 1998 fou aprovada una constitució que establia un cos legislatiu unicameral, l’Assemblea Popular de 155 membres elegits per sufragi universal cada quatre anys, que elegeix el president per un període de cinc anys. El primer ministre, que forma el govern, és designat pel president. Albània és membre de l’ONU, del CSCE, el BERD, el FMI i de l’Organització de la Conferència Islàmica, membre associat de la UE i membre fundador del Grup de Cooperació de la Mar Negra.

La història

Dels orígens a la Segona Guerra Mundial

Abans d’ésser conquerit pels romans, el territori de l’actual Albània pertanyia en part a Il·líria i en part a l’Epir. Els grecs hi havien establert colònies a la costa (se'n conserven restes, com l’acròpolis de Butrintit). Els romans organitzaren l’interior, però les províncies de l’Epir i d’Il·líria foren sovint l’objecte dels atacs dels bàrbars (eslaus i àvars). Mentre era, teòricament, una província de l’imperi Bizantí, Albània fou en part ocupada pels búlgars (861) fins que l’emperador de Bizanci, Basili II, recuperà el territori (1041). A partir del s. XI, Albània sofrí la penetració des d’Itàlia: dels venecians, de caràcter comercial, que construïren fortificacions litorals, i dels normands i dels successius reis de Sicília i de Nàpols, de caràcter militar. El 1204, Miquel Comnè fundà el despotat de l’Epir, que encloïa el sud d’Albània. Els búlgars ocuparen de nou Albània al s. XIII, i a mitjan s. XIV formà part de l’imperi serbi. Els turcs otomans envaïren el país el 1431, després de la rendició de Iōánnina, fet facilitat per la divisió d’Albània en petites senyories locals. Però sorgí un gran cabdill militar i polític, Gjergj Kastriota, anomenat Skandërbeg (1403-68), que el 1444 organitzà i dirigí la Lliga dels Pobles Albanesos, que resistí els turcs durant vint-i-cinc anys. Skandërbeg negocià amb Alfons IV de Catalunya-Aragó (1451), al qual oferí vassallatge i cedí el castell de Croia (Krujë) en canvi de la seva ajuda. Un altre cabdill albanès, Arianitides, esdevingué vassall d’Alfons. Bernat Vaquer manà les primeres forces del rei que ocuparen Croia; el succeí, el 1452, un altre català, Ramon d’Hortafà, amb el títol de virrei (a mitjan 1454 tenia el títol de virrei “a Grècia, Albània i Esclavònia”), que encunyà moneda d’argent el 1454. Alfons II de Nàpols continuà l’ajuda als albanesos. Des de la mort de Skandërbeg, el 1468, fins al 1912, Albània estigué en poder dels turcs. El país entrà en un estat d’aïllament cultural. El nacionalisme albanès es desvetllà a la segona meitat del s. XIX, en lluita contra la declinant hegemonia turca i contra l’expansió territorial dels pobles eslaus. Després del tractat de Santo Stefano (1878), pel qual Rússia imposà als turcs la cessió a Sèrbia i a Montenegro de districtes habitats per albanesos, fou creada la Lliga de Prizren per a la defensa dels drets d’Albània, sostinguda per les grans potències europees, que desaparegué després d’ésser derrotada per l’exèrcit turc el 1881. El 1908, els dirigents nacionalistes albanesos feren front comú amb els “joves turcs”, que intentaven la modernització de l’imperi, però aviat es revoltaren contra l’enèrgica política assimilista d’aquests. Al començament de la primera guerra balcànica, els dirigents albanesos proclamaren la independència, que fou reconeguda internacionalment el 17 de desembre de 1912 per les grans potències reunides a Londres. El 1914 fou designat el príncep Guillem de Wied com a sobirà d’Albània, però abandonà el país quan esclatà la Primera Guerra Mundial. Durant aquesta guerra, el país estigué ocupat per tropes austríaques, iugoslaves i italianes. Les grans potències aliades, sobretot la Gran Bretanya, contribuïren a fer respectar la independència. Després d’un període de gran inestabilitat política, Ahmed Bey Zogu, cap de la tribu dels mati, ajudat per Iugoslàvia i després per Itàlia, assolí el poder (1924). Governà dictatorialment, de primer com a president de la república i després (1928-39) com a rei. Durant la Segona Guerra Mundial, els partisans, dirigits per Enver Hoxha, hostilitzaren les tropes d’ocupació italianes i alemanyes, i al novembre del 1944 constituïren el primer govern de postguerra de caràcter netament revolucionari, sota la direcció del mateix Hoxha, líder comunista.

Del comunisme (1945-1991) a la democràcia

Al desembre del 1945 se celebraren eleccions generals, les quals donaren el control de l’assemblea al Partit Comunista (posteriorment, Partit del Treball), i al gener del 1946 hom deposà en la seva absència el rei Zogu I i proclamà la república popular d’Albània. El nou règim mantingué estretes relacions amb Iugoslàvia, però, en témer l’expansionisme iugoslau, trencà amb aquest país (1948) i entrà en l’òrbita de l’URSS fins a la mort de Stalin el 1953, any en què l’obertura moderada del Kremlin modificà un cop més la política d’aliances d’Albània, que a partir del 1961 estrenyé les relacions amb la Xina Popular. El 1968 Albània abandonà el Pacte de Varsòvia. La mort de Mao Zedong (1976) i l’abandó del maoisme comportaren el deteriorament progressiu i finalment el trencament de les relacions (1978) entre ambdós països. Albània accentuà així encara més el seu aïllament internacional. La política exterior fou marcada, aquest període, per les tensions amb Iugoslàvia derivades dels avalots nacionalistes de Kosovo. A l’interior, alguns episodis amenaçaren el règim (acusació contra el primer ministre Mehmet Sehu de conspiració contra Hoxha, invasió fallida d’un grup d’exiliats armats el 1982, etc.), el qual, per damunt de tot, es mantenia en el poder gràcies a una intensa repressió.

A la mort d’E. Hoxha (1985), M. Ramiz Alia, cap d’estat des del 1982, ocupà el càrrec de secretari general del Partit del Treball i es convertí en l’home fort del règim. En política exterior, Albània inicià el trencament del seu aïllament establint relacions amb països del bloc occidental com França, Itàlia, la RFA, Espanya i Grècia, país amb el qual posà fi a l’estat de guerra teòricament vigent des del 1940. El 1985 restablí contactes amb Iugoslàvia, estat amb el qual, com amb Grècia, sosté unes relacions tenses a causa de les minories albaneses en territori iugoslau (Kosovo) i de les minories gregues en territori albanès respectivament. Endarrerida respecte al procés que precedí l’esfondrament dels règims comunistes a l’Europa de l’Est, les primeres mesures de suavització (1988) empreses per Ramiz Alia deixaren pas al malestar acumulat durant els quatre decennis precedents. Amb les eleccions del 31 de març de 1991, que donaren la victòria al Partit del Treball, es desencadenaren, a ritme accelerat, violents i massius enfrontaments i vagues. El nou parlament, amb majoria absoluta de l’antic partit comunista, s’encarregà de la redacció de la nova constitució, que haurà de tenir presents les llibertats individuals, polítiques i religioses, i la instauració d’una economia de mercat. La penúria crònica del país que des d’aquests anys tenen lloc de manera recurrent emigracions en massa i en embarcacions precàries cap a les costes italianes. La majoria dels emigrats foren obligats a tornar al seu país.

Les eleccions celebrades el 31 de març de 1992 foren favorables al Partit d’Acció Democràtica (PADS), liderat pel cardiòleg Sali Berisha, un resultat que induí Ramiz Alia a renunciar el seu càrrec el 3 de l’abril següent. Després de l’arribada a la presidència de Sali Berisha, el novell primer ministre Alexander Meksi aconseguí de restablir en part l’ordre públic, tot i que l’estat de l’economia seguia essent preocupant. El sector industrial romangué pràcticament paralitzat, mentre que el petit comerç i el sector agrícola experimentaren una lleugera recuperació. A mitjan setembre del 1992 Ramiz Alia fou condemnat a arrest domiciliari per malversació de fons estatals; al febrer del 1993 la vídua de l’antic cap d’estat i de partit, Enver Hoxha, fou condemnada a nou anys de presó pels mateixos motius. Al novembre del 1994, Berisha forçà un referèndum sobre un projecte de constitució de caràcter presidencialista, però el “no” sortí guanyador, cosa que suposà un clar triomf de les forces de l’oposició. La inestable situació dels albanesos a Kosovo (Iugoslàvia), on són majoria, provocà tensions amb Belgrad.

D’altra banda, la signatura, a l’abril del 1996, del tractat d’amistat i cooperació amb Grècia intentà posar fi a les disputes sobre l’estatut de la minoria grega del sud d’Albània i sobre les condicions de vida dels 300.000 immigrants il·legals albanesos que treballen a Grècia. Malgrat l’augment de la inversió occidental —especialment en la construcció i el turisme—, i malgrat els indicadors macroeconòmics favorables (com l’11% del creixement del PIB el 1995), la població albanesa, amb una renda mitjana de 80 dòlars, continua essent la més pobra d’Europa. El 26 de maig de 1996 el PDS guanyà les eleccions a l’Assemblea Popular entre acusacions de frau i d’intimidació dels partits opositors. Berisha acceptà de repetir al mes de juny les votacions a les 17 circumscripcions on la comissió electoral havia detectat les irregularitats més greus. Els resultats tornaren a ésser favorables al PDS i Berisha designà novament Meksi com a primer ministre, però els partits opositors boicotejaren el parlament amb la seva absència.

Davant l’anunci, al gener del 1997, de la fallida de moltes societats d’estalvi piramidal, moltes famílies albaneses que hi havien dipositat els seus estalvis, atretes pels interessos de fins a un 100% mensual, començaren una onada de protestes que ben aviat desembocaren en una revolta popular. Al mes de febrer, l’oposició de Berisha s’agrupà en l’anomenat Fòrum Democràtic, liderat pel partit socialista (excomunista) i amb la participació de partits conservadors i d’esquerres. L’1 de març, quan la revolta ja havia causat alguns morts i centenars de ferits, Berisha acceptà la dimissió del primer ministre Meksi. L’endemà, el parlament albanès —amb l’absència del partit socialista— renovà cinc anys més el mandat de Berisha i decretà l’estat d’emergència a tot el territori. L’11 de març, en el marc d’un govern de reconciliació nacional per a controlar la situació, Berisha i els partits de l’oposició acordaren nomenar l’excomunista Bashkim Fino nou primer ministre fins a les eleccions del juliol. Davant la pèrdua del control governamental sobre el sud del país, Berisha sol·licità ajuda internacional. Al final de març, l’OSCE aprovà l’enviament d’una força multinacional de 2.500 soldats, els quals romangueren al país fins al juliol.

Arran de les eleccions fou elegit nou president el socialista moderat Rexhep Mejdani. La majoria aclaparadora que aconseguí fou decisiva per a la creació d’un govern d’unitat nacional amb els altres partits representats, i l’elaboració conjunta de la primera constitució albanesa des de la fi del govern d’Enver Hoxa, aprovada en referèndum el 22 de novembre de 1998. La votació del text fou precedida per la crida al boicot per part del PADS, fins feia pocs dies al govern, que acusava el PSSH d’haver assassinat un dels seus diputats. El procés de recuperació de l’estat de dret i de recuperació de les institucions democràtiques quedà interromput per la creixent conflictivitat a la regió veïna de Kosovo.

Al principi del 1998 Albània acollí uns 40.000 kosovars que fugien de la violència al seu territori; aquest nombre anà creixent fins a arribar als 500.000 en el moment dels bombardeigs de l’OTAN a la primavera del 1999. L’arribada d’aquest contingent humà desbordà el fràgil equilibri socioeconòmic i polític albanès, que no tan sols patia una greu crisi alimentària, sinó també sanitària i de seguretat ciutadana. Les autoritats albaneses, que obriren les seves fronteres a les tropes de l’OTAN, confiaven en la ràpida arribada d’ajuts financers massius per fer front al col·lectiu de refugiats i en l’obtenció d’altres compensacions de tipus polític com ara la integració en organitzacions internacionals. No obstant això, aquests ajuts i compensacions no arribaren en els termes desitjats, a causa en part de la corrupció i l’enfortiment de les estructures paral·leles a l’estat.

El poder de l’administració albanesa ha anat minvant en favor d’una societat civil dominada per màfies i lideratges carismàtics que substitueixen l’estat i donen base a una estructura econòmica que, tot i tenir taxes de creixement considerablement elevades (7% el 1999), està basada en l’especulació i el contraban de tot tipus, i també en la importació massiva de productes de consum i capital. En aquest context, al juny del 2001 el PSSH s’imposà en les eleccions legislatives. El nou govern, amb Ilir Meta al capdavant, no aconseguí posar fre a la pobresa crònica, l’extensió de la corrupció, la violència i les repercussions dels conflictes bèl·lics als estats veïns de l’antiga Iugoslàvia (Sèrbia i Montenegro i Macedònia), amb importants minories albaneses. Aquesta paràlisi provenia sobretot dels enfrontaments en l’estament polític: la rivalitat entre el primer ministre Ilir Meta i el president del Partit Socialista Fatos Nano desembocà al gener del 2002 en la dimissió de Meta, al qual substituí Pandeli Majko al febrer, però la decisió del Partit Socialista de fusionar els caps de govern i del partit en una sola persona situà Fatos Nano en el càrrec a l’agost. Ilir Meta esdevingué ministre d’afers estrangers, però les dissensions subsegüents en provocaren la dimissió al juliol del 2003. Mentrestant, després de llargues negociacions entre govern i oposició, al juny del 2002 el parlament havia designat Alfred Moisiu a la presidència. El mateix mes, malgrat que en el referèndum del 1997 fou rebutjada la restauració de la monarquia, retornà a Albània la família del rei Ahmed Bey Zogu, que havia regnat del 1928 al 1939. Al febrer del 2004 tingueren lloc manifestacions massives reclamant la dimissió de Fatos Nano. En les relacions exteriors, la sol·licitud d’Albània d’esdevenir estat associat a la Unió Europea fou condicionada a l’aplicació d’un pla d’estabilització i a la lluita contra la corrupció.

El 2003 les relacions amb la veïna Macedònia milloraren quan el president albanès manifestà públicament el rebuig a les activitats de la guerrilla albanesa en aquest país, i Albània hi signà un acord (juntament amb Croàcia) per a la lluita contra el terrorisme i el crim organitzat. De sentit contrari foren les relacions amb Sèrbia i Montenegro, que empitjoraren quan el govern d’aquest estat declarà Kosovo part inalienable del seu territori. D’altra banda, la deteriorada situació econòmica continuà estimulant l’emigració d’un gran nombre d’albanesos, especialment a Itàlia, sovint amb efectes tràgics. El juliol del 2005 se celebraren eleccions generals en les quals el Partit Democràtic emergí al setembre com a vencedor oficial després d’un recompte molt conflictiu. El seu líder, Sali Berisha (que havia ocupat el càrrec en 1992-97) substituí Nano com a cap de govern. Berisha intentà novament redreçar la situació de precarietat econòmica i de degradació social, i al juny del 2006 aconseguí tancar amb la Unió Europa el pla d’associació i estabilització iniciat tres anys abans pel govern de Nano, cosa que fou el reconeixement implícit d’una certa millora. Berisha també reforçà el perfil prooccidental d’Albània, reflectit el 2007 amb la visita de George W. Bush (primer president nord-americà a visitar el país), l’ingrés d’Albània a l’OTAN a l’abril del 2009 i, aquest mateix mes, la candidatura oficial per a l’ingrés a la UE. La inestabilitat institucional, tanmateix no cessà: al juliol del 2007 Bamir Topi, del Partit Democràtic, fou elegit president del parlament després de tres intents fallits. Al març del 2008 un greu accident en un arsenal d’armes comportà la dimissió del ministre de defensa. Al juny del 2009 se celebraren eleccions que, després d’un recompte molt qüestionat per l’oposició, que acusà el partit del govern de frau i intimidacions, foren novament guanyades pel Partit Democràtic, soci major de la coalició de centredreta Aliança per al Canvi, bé que per un marge molt estret, que l’obligà a cercar el suport d’un partit d’esquerres. Al juliol Berisha fou novament investit primer ministre.

Llegir més...