i Albatàrrec | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Albatàrrec

Sumari de l’article

Albatarri
Albatàrrec
© Fototeca.cat
Municipi del Segrià.
Població: 
1.872 h
[2009]
Extensió: 
10 km2

Situació i presentació

Pronunciat també Albatarri i més popularment encara lo Batarri, s’estén a la vora esquerra del Segre, a migdia de la ciutat de Lleida. Limita amb el municipi de Lleida al N i al NE, i amb els d’Alfés al SE i Montoliu de Lleida al SW. És format per tres unitats naturals ben diferenciades: la zona al·luvial pròxima al Segre, que circula per l’extrem NW paral·lel al canal d’Urgell, també dins el terme, amb terrasses quaternàries; un sector a llevant de plana urgellesa i, vers el SE, una sèrie de plataformes garriguenques, on hi ha el tossal de Pedrós (229 m).

El terme comprén el poble i cap de muncipi d’Albatàrrec, únic nucli de població agrupada del municipi, i el despoblat de Pedrós. Les principals vies de comunicació són la carretera N-230, que va a Lleida, l’autopista AP-2 de Barcelona a Lleida i a Saragossa (l’accés a l’autopista que porta a Lleida es troba dins el terme d’Albatàrrec), la C-12 que va d’Amposta a Àger, una carretera que va a Alfés i diversos camins rurals.

La població i l'economia

La població ( batarrencs ) havia estat tradicionalment escassa (11 i 15 focs en els fogatges del segle XIV). Al començament del segle XVIII tenia només 62 h, que passaren a 204 el 1787. L’augment continuà al llarg del segle XIX, potenciat per la construcció del canal d’Urgell (475 h el 1860 i 564 h el 1900), i al llarg del segle XX (840 h el 1930, 903 h el 1960, 1 050 h el 1970, 1 118 h el 1975). Durant la dècada de 1980 i principis de la de 1990, però, s’encetà una tendència decreixent (1 066 h el 1981 i 1 009 h el 1991), que canvià de signe el 2001, amb 1 189 h, i el 2005, amb 1 444 h.

L’agricultura ha estat la base tradicional de l’economia. El regadiu, que aprofita l’aigua de séquies derivades del Segre (com la de Torres) i la del canal d’Urgell, que passa pel sector meridional del terme, ha anat guanyant terreny des del 1964 (quan representava la meitat dels conreus) fins a l’actualitat. Els arbres fruiters (pereres i pomeres) són el conreu predominant. Pel que fa als conreus herbacis, predominen els cereals de secà, sobretot l’ordi, que ha duplicat el nombre d’hectàrees en els darrers deu anys del segle XX. En aquest mateix període també ha guanyat importància la cria d’aviram i de bestiar porcí. Algunes partides a destacar són les de l’Horta i del Secà.

Al terme hi funcionen la Cooperativa Agrícola d’Albatàrrec (l’edifici fou bastit segons plans de Cèsar Martinell) i alguns magatzems de fruita. El mercat setmanal se celebra els dimarts.

El poble d'Albatàrrec

El poble d’Albatàrrec es troba a 147 m d’altitud, a la plana al·luvial de l’esquerra del Segre. Els dos edificis més notables, situats al nucli antic del poble, són el castell palau dels Espolter, construcció renaixentista bastida a mitjan segle XVI i restaurada en 1924-26 per Jaume Camon, i l’església parroquial de Sant Salvador, obra del segle XVIII, de façana marcadament barroca. El 1749, quan la Seu Vella de Lleida fou convertida en quarter, alguns dels seus retaules foren repartits per les esglésies de la comarca i aquesta parròquia rebé el retaule de l’escola gòtica catalana fet per Jaume Ferrer (I) a llinici del segle XV, pintor del qual hom desconegué el nom fins a època recent i que rebia entre els estudiosos el nom de Mestre d’Albatàrrec . L’eixample modern del poble ha seguit bàsicament les xarxes viàries.

La festa major se celebra el 9 de maig, per Sant Gregori. Hom fa festa el 12 d’octubre pel Pilar. El cap de setmana proper a la festivitat de Santa Àgueda se celebra l’anomenada festa de les Àguedes o de les dones casades; el 6 d’agost és la diada de Sant Salvador i és tradicional fer una processó i una revetlla popular amb repartiment de coca.

Altres indrets del terme

Al tossal de Pedrós, on hi ha un despoblat medieval al qual es fa referència en la història d’Albatàrrec, a llevant del terme, s’han documentat dos jaciments arqueològics: Puig Pedrós II i Puig Pedrós, corresponents a l’edat del bronze i a l’època ibèrica, respectivament. El primer jaciment esmentat és en una elevació molt marcada al SE del cap municipal i partida de Pedrós. El cim, estret i allargassat, fou destruït a causa de les trinxeres de la guerra civil de 1936-39. Als vessants (sobretot al vessant E) apareix superficialment molta ceràmica feta a mà (fragments de grans vasos amb decoració plàstica i algunes restes de tasses carenades), restes de parets, empremtes d’argila i capes de cendra.

El jaciment de Puig Pedrós fou destruït l’any 1975, quan es va construir l’autopista AP-2. En aquest indret es podien observar restes de parets que formaven habitatges rectangulars situats al llarg d’un carrer central. Aquest poblament ibèric fou parcialment remogut per un establiment medieval, del qual aparegué la necròpoli en fer els treballs d’extracció.

La història

El repoblament d’Albatàrrec (no es conserva cap carta de poblament) fou coetani als de Vilanova de Fontanet (avui la Bordeta), Albarés (també del terme de Lleida) i Pedrós (despoblat del sector de llevant del terme d’Albatàrrec) i posterior al 1168. Tots aquests llocs, a l’esquerra del Segre, com el Cappont, foren ravals formats per repobladors de la ciutat de Lleida després de la conquesta cristiana, i els d’Albarés, Albatàrrec i Pedrós foren carrers o pobles de contribució de Lleida fins que, avançat el segle XIV, es convertiren en senyories de domini feudal. Hi ha ja un document de donació als templers del 1191 en el qual signa un Pere d’Albatàrrec.

En el fogatjament de 1365-70 Albatàrrec figura com a possessió del monestir femení de Bonrepòs (Priorat), i el 1383 la paeria de Lleida reconegué a Bonrepòs, per venda, aquesta senyoria. El 1453, en passar les rendes de Bonrepòs a Santes Creus, Albatàrrec retornà a la jurisdicció reial. A la fi de la guerra contra Joan II el monarca féu diverses concessions a persones que li havien estat fidels i, així, Antoni Riquer, jurista de l’Estudi General de Lleida, rebé el 1472 el lloc d’Albatàrrec. Santes Creus al·legà els seus drets territorials i civils sobre el lloc, però l’abat acabà cedint aquests drets per 4 000 sous a Antoni Riquer (la concessió de Joan II ha estat publicada per Martí de Riquer en Quinze generacions d’una família catalana , 1979).

Per venda dels Riquer, Albatàrrec passà en 1539-55 al ciutadà de Lleida Francesc d’Espolter, síndic procurador a la cort de Montsó del 1563. Els Espolter figuren ja a la paeria de Lleida a mitjan segle XV. Martí Joan d’Espolter, fill de Francesc, fou el constructor del castell palau d’Albatàrrec. El seu fill Martí Francesc d’Espolter, que de ciutadà passà a cavaller, ingressà en la confraria de Sant Jordi (1585), que el seu pare, com a senyor dtAlbatàrrec, havia contribuït a fundar, i també en fou membre el seu fill Vicenç.

Els termes d’Albarés (dels Teixidor), d’Albatàr-rec i de Pedrós (que dels Montsuar havia passat també als Espolter) eren regats per les séquies de Fontanet i de Torres de Segre (aquesta, dita ja el 1182 cequia vetula , té una remota antiguitat). Els llocs d’Albatàrrec, Albarés i Pedrós sofriren greument la guerra dels Segadors i restaren gairebé despoblats. Se n'apoderà pel maig del 1646 el comte d’Harcourt i a partir del setge de Lleida, aixecat el mateix any, fins el 1652, la població es trobà entre els focs de la Generalitat i de Felip IV de Castella. S'anà recuperant lentament i al segle següent hom pogué bastir la nova església.

A la mort de Vicenç d’Espolter (mitjan segle XVIII), darrer senyor d’Albatàrrec i Pedrós del seu llinatge, la senyoria passà a mans dels Àger de Lleida i als Malla. Des del 1703 es troba documentat al terme el conreu de la morera per a alimentar els cucs de seda de la nova indústria sedera, que fou molt estesa en aquest marge esquerre del Segre. Segons Madoz el poble tenia a mitjan segle XIX unes 100 cases habitades, amb un ajuntament constitucional establert el 1836. La darrera senyoria sobre el lloc havia estat la de l’Hospital de Vic. El castell dels Espolter fou adquirit per Antoni Agelet i Besa, comte de Vinatesa i diputat a les Corts (pare del poeta Jaume Agelet i Garriga), i després el castell passà a la família Camon de Barcelona, que en 1924-26 reféu completament, dins una línia espectacular medievalitzant, l’antic palau renaixentista.

Col·laboració: 
MxC / AFE
Llegir més...