i Isaac Albéniz i Pascual | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Isaac Albéniz i Pascual

Isaac Albéniz amb la seva filla
© Fototeca.cat
música mús
Compositor i pianista.
Camprodon, Ripollès, 29 de maig de 1860 — Kanbo, Lapurdi, País Basc, 18 de maig de 1909

Al cap de pocs mesos d’haver nascut, la família Albéniz passà a residir a Barcelona. Hi començà els estudis de música i piano sota el mestratge de Narcís Oliveras i, més tard, a París, de Marmontel. Encara infant fou presentat com a prodigi al Teatre Romea de Barcelona; a 8 anys féu concerts a moltes ciutats catalanes. L’any 1869, la família Albéniz es traslladà a Madrid, on aprofità per estudiar al conservatori; tingué Eduardo Compta com a professor. Viatjà per diferents ciutats castellanes, interpretant un repertori musical no gens fàcil, d’autors com Scarlatti, Bach, Mozart, Beethoven, Schumann i Chopin. Inicià una vida aventurera que el dugué de maneres molt diverses per Europa i Amèrica. El 1872 marxà a Amèrica i visità Argentina, Brasil i Puerto Rico. Poc després, destinat el seu pare a Cuba, anà als Estats Units, on amb uns quants estalvis es proposà completar la seva formació. Posteriorment es traslladà a Leipzig, on estudià amb Jadassohn i Reinecke. Més tard es dirigí a Budapest, on fou alumne de Liszt. Sense diners, retornà a Espanya, on sol·licità el suport del comte Morphy, musicòleg estretament vinculat al poder central, que li proporcionà una beca per a estudiar al Conservatori Reial de Brussel·les (1879). Fou guardonat amb el premi extraordinari de piano atorgat per Planté, Rubinstein i Von Bülow.

Autògraf d'Isaac Albéniz corresponent a la suite orquestral Catalònia
© Fototeca.cat
Continuà l’activitat concertística per la península i per Amèrica. Un cop a Barcelona, reprengué el viatge vers Cuba, Mèxic i l’Argentina amb la finalitat de fer recitals de piano al continent americà. En retornar a Catalunya, el 1883, i estabilitzada durant llarg temps la seva vida a Tiana (Maresme), es casà amb Rosina Jordana. Mantingué un ric contacte pedagògic i estudià amb Felip Pedrell. Com a resposta a l’estètica del moment i als impulsos propis, sovintejà els quadres pintorescos en les seves suites pianístiques, que recorden el seu tarannà viatger; tanmateix, el record de les terres americanes només apareix en una ocasió, a Cuba, setena part de la Suite espanyola op.47 (1886). Amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona, l’any 1888, féu un seguit de concerts. Viatjà amb el violinista Enric Fernández i Arbós per Bèlgica, per Alemanya i per Àustria, amb gran èxit. Durant la dècada dels vuitanta alternà les actuacions per Europa amb activitats a Barcelona, on aviat fou considerat un puntal de la música. L’any 1890 musicà The Magic Opal, Poor Jonathan, Henry Clifford, Pepita Jiménez i Merlín, per encàrrec del banquer anglès Francis Mopney-Coutts. Establert a París, l’any 1893, es féu amic de Fauré, Vincent d’Indy, Debussy i Dukas. París, Londres, Niça i Barcelona foren les ciutats que centraren la seva actuació artística els anys darrers de la seva vida. Els seus contactes internacionals afavoriren que el 1895 arribés a Barcelona Matthieu Crickboom i la resta del Quartet Belga, que influïren poderosament la música i la pedagogia de la corda a Catalunya. L’estil del pianista Albéniz era fort i expressiu; en donen testimoniatge els elogis de Vincent d’Indy, de Barbieri, de Widor i de Pedrell. Excel·lí, però, encara més en la composició. L’estudi de la magna obra d’Albéniz permet d’entreveure la trajectòria d’una rica inspiració, sense precedents ni analogies. Les seves primeres composicions són reflexos de la seva inspiració instintiva, impressions més valuoses per la idea inclosa que no per la forma. La península Ibèrica i els seus paisatges foren per a ell font d’inspiració inexhaurible. Més de la meitat de les seves obres porten el nom d’una ciutat, d’un poble o d’una regió. Però la vena d’inspiració més forta i fecunda, la trobà a Andalusia; la ciutat preferida fou Granada, a la qual s’acostà amb l’esperit i l’intent de fer-la reviure a Catalunya. La cultura àrab, estimulà la seva fantasia per damunt de qualsevol impressió convencional, lluny de tot símbol flamenc: La Alhambra, Torre Bermeja, El Albaicín. L’obra cabdal d’Albéniz, cal cercar-la en el piano, ja que la sonoritat de l’orquestra és menys adequada al seu temperament. En aquest sentit, Ibèria (1906-09), recull de dotze peces repartides en quatre quaderns, que, a partir de 1905, Blanca Selva li estrenà, una per una, constitueix una excel·lent mostra de l’internacionalisme del seu autor, que quedà incompleta a causa de la seva mort. Altres obres pianístiques d’Albéniz són la Rapsòdia espanyola, la Suite espanyola, Records de viatge, Cants d’Espanya, Espanya (Souvenirs), etc. En el gènere operístic les obres més estimables són: Henry Clifford (1895), Pepita Jiménez (1896) i San Antonio de la Florida . En el camp simfònic va escriure Scherzo, Serenata morisca, Capricho cubano i Catalònia (1899), inspirada en temes populars catalans. Com a compositor de lieder, al final de la seva vida s’allunyà del seu estil inicial; desapareixen les antigues fórmules, gràcies a una voluntària simplificació melòdica, a una modulació constant, a una vaguetat tonal i a una predilecció evident per la prosa rítmica. El contacte amb els músics francesos es posà de manifest en les seves Quatre melodies, dedicades a Gabriel Fauré. Aquestes obres poden ésser considerades com a excel·lents realitzacions en el camp del lied.

Col·laboració: 
JMLlC
Llegir més...