Amb els estudis de batxillerat inacabats, es traslladà amb la família a Madrid (1917), on, atret per la pintura, féu diverses exposicions. A partir dels 19 anys, però, s’anà decantant, cada cop més, per la poesia i acabà per abandonar la pintura. Amb Marinero en tierra (1925), format en part per poemes publicats a revistes literàries, obtingué el Premi Nacional de Literatura i inicià una lírica de poesia popular molt reelaborada, amb influència de Juan Ramón Jiménez, que comprèn La amante (1926) i El alba del alhelí (1927). Amb Cal y Canto (1929) participà en els afanys neogongoristes de la seva generació i alhora començà les seves experiències avantguardistes. Del mateix any és Sobre los ángeles , un dels seus llibres cabdals, en el qual traduí la seva crisi d’adolescent en termes surrealistes, i, dins aquesta mateixa tendència, cal incloure, també, diversos llibres que no recollí fins el 1934, en Poesía 1924-1930, com Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos, Sermones y moradas , etc. A partir del 1931, que ingressà al Partit Comunista, la seva poesia es comprometé amb els esdeveniments històrics: Consignas (1933), 13 banderas y 48 estrellas (1936), etc, que recollí amb altres llibres anteriors a Poesía 1924-1938 (1940), bé que no abandonà altres gèneres poètics, i així dedicà un volum de poesia elegíaca, Verte y no verte (1935), a la mort del torero Ignacio Sánchez Mejías. El 1934, en col·laboració amb la seva muller María Teresa León, fundà i dirigí la revista Octubre i participà en la campanya del Front Popular. En exiliar-se el 1939 i instal·lar-se a l’Argentina, inicià una nova etapa de creació que es caracteritza per la incorporació de temes americans i per l’enyor del passat: Entre el clavel y la espada (1941), Pleamar (1944), A la pintura (1948), Retornos de lo vivo lejano (1952), Baladas y canciones del Paraná (1954), etc, que reuní a les Poesías completas (1961). Després de visitar diversos països americans i socialistes, fixà la seva residència a Roma. La seva activitat de dramaturg, constant, però que no aconseguí peces de repertori, és basada en un psicologisme poètic i esteticista dins unes formes de construcció tradicional, que no exclouen una certa influència expressionista: El hombre deshabitado (1930), Fermín Galán (1931), El adefesio (1944), etc i, sobretot, Noche de guerra en el Museo del Prado (1956), la qual constitueix un intent notable de teatre èpic. A més, ha adaptat clàssics castellans (Cervantes), francesos (Molière), etc. El 1972 fou publicada una selecció molt completa de la seva obra poètica ( Poesías 1924-1967 ). El 1977 tornà de l’exili i s’instal·là a Cadis, on sortí elegit diputat comunista en les eleccions del mateix any, càrrec que renuncià poc després. En col·laboració amb María Teresa León traduí Supervielle, Eluard, Eminescu, etc. Cal destacar, finalment, que és autor de llibres en prosa: La arboleda perdida (1942-96), Imagen primera de... (1945), tots dos elaborats amb records personals i literaris. Rebé el premi Lenin 1966 i el premi Cervantes el 1983.
Rafael Alberti Merello
© AVUI
Poeta, dramaturg i prosista andalús.