i Albesa | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Albesa

Sumari de l’article

Vista general de la vila d’Albesa, que és al peu d’un tossal on hi ha les restes del castell
© Fototeca.cat
Municipi de la Noguera.
Població: 
1.613 h
[2009]
Extensió: 
38 km2

Situació i presentació

El municipi d’Albesa, d’una extensió de 37,61 km 2 , és situat a la part meridional de la comarca, al límit amb el Segrià. Limita amb els municipis d’Algerri (NW), Castelló de Farfanya (NE), Menàrguens (E) i Torrelameu (SE), i amb els termes segrianencs de Corbins (al S, només per un punt), la Portella (SW i W), Alguaire i Almenar (ambdós a l’W).

El territori s’estén a la riba esquerra de la Noguera Ribagorçana, riu que fa de límit al sector occidental, poc abans de la seva desembocadura al Segre. El terme ocupa les terrasses fluvials quaternàries esglaonades al S de la Serra Llarga, que és dins els termes d’Algerri i Castelló de Farfanya, amb els quals limita per les partides del Romeral, el Pla de la Llenguaeixuta, la Maçanera i d’altres. Hi ha alguns tossals testimoni, a poca distància i paral·lels a la Noguera, resultat de l’erosió d’esglaons més elevats. Des d’aquests tossals i turons suaus es dominen les immenses planes que es van obrint vers la Noguera. El terme confronta amb Menàrguens per la partida de les Roques i amb Torrelameu per les Tires Llargues i el Pla del Maset. A tramuntana del cap de municipi hi ha el Tossalet (282 m) i la partida de la Llenguaeixuta i el Torricó (274 m). Altres partides són les Comes o Camporrellets, Sarraïna, Albedar, l’Arner i la Torre-sulla. Part del terme municipal forma part del PEIN de l’Aiguabarreig Segre-Noguera Ribagorçana.

El municipi comprèn la vila d’Albesa, cap administratiu, i la casa de pagès Camporrells, al SE de la vila. Joan Coromines, en els seus Estudis de toponímia assenyala que sembla que Albesa és un topònim d’origen preromà, basant-se en el sufix -esa.

Les comunicacions del municipi són formades per diverses carreteres locals que parteixen del poble d’Albesa i porten a Algerri, a Castelló de Farfanya i a Balaguer, nuclis on s’enllacen amb la C-26 entre Balaguer i Alfarràs. Una altra carretera porta a Lleida (per la Portella) i a Menàrguens, on enllaça amb la C-12 entre Lleida i Balaguer. La carretera de Lleida, força antiga, travessa la Noguera Ribagorçana per un pont. És documentat que el 1331 s’hi construí un pont, en substitució d’un de materials menys consistents, que fou reparat el 1440 per l’enginyer navarrès Juan de Sangüesa. El dit pont gòtic, de pedra i amb quatre grans arcades, sofrí força danys en la riuada del 1907 (el seu terraplè fou refet el 1920) i fou destruït el 1938 en la retirada de l’exèrcit republicà; anys després fou substituït per l’actual.

La població i l'economia

Segons el fogatjament del 1365 la vila d’Albesa tenia 97 focs i figurava en la vegueria de Cervera. Pels protocols (conservats a l’Arxiu Històric del Roser) del notari de Lleida Josep Aparici, se sap que el 1598 hi havia a la vila 48 famílies. Aleshores, la vila es regia per un consell de prohoms i paer i feia 6 lliures de pensió a l’Estudi General de Lleida. El 1718 la població (albesans) del municipi era de 156 h, el 1787 en tenia 866 h, i 1 602 h el 1860. En les dècades següents l’evolució demogràfica es caracteritzà per un descens de la població, a excepció del 1920, que es compatibilitzaren 1715 h. Així, el 1936 hom censà 1586 h; el 1950,1549 h; el 1970, 1488 h; el 1981, 1454 h. A partir dels anys noranta el grup d’efectius de població augmentà lleugerament (1462 h el 1991, 1497 h el 1999 i 1 561 h el 2005).

L’agricultura és la base econòmica del municipi, i ocupa una bona part de la població. Tradicionalment, les terres s’han repartit en dos sectors diferenciats: l’inferior o de regadiu (la sèquia d’Albesa, de 12 km de llargada, pren l’aigua d’una peixera a la Noguera, dins el terme d’Algerri) i el superior o de secà, que s’estén des de l’ermita de Sant Roc vers tramuntana i ponent i és travessat pel camí de Castelló. El regadiu del municipi s’impulsà amb la inauguració de la xarxa de reg del canal Algerri-Balaguer l’any 2001 (el canal afecta unes 2 200 ha al terme). Hom conrea principalment cereals (ordi, blat de moro), arbres fruiters (pomeres, pereres, presseguers), farratge i oliveres. La ramaderia complementa l’agricultura, i se centra en la cria de bestiar porcí, boví i aviram.

La indústria del terme deriva bàsicament de la producció agrària (molí de farina, compra-venda de fruita). La Cooperativa Agrària de Sant Roc d’Albesa comercialitza els productes agrícoles (fruita, pinsos, cereals, etc.) i distribueix adobs i pesticides. Hom fa mercat els dijous.

La vila d'Albesa

La vila d’Albesa (237 m) és al peu d’un tossal on hi ha les restes del castell d’Albesa, al sector occidental del terme, a l’esquerra de la Noguera Ribagorçana. Els darrers anys, les cases s’han bastit sobretot vora les vies de comunicació. La població es concentra vora l’església parroquial de Santa Maria, esmentada el segle XII, tot i que l’edifici és datable de la segona meitat del segle XVIII; en la construcció sembla integrar-se un cos de façana amb espadanya d’època anterior. L’església consta de tres naus amb capelles laterals, fals transsepte i cor elevat als peus, i té coberta de volta de canó amb llunetes a la nau central, de creueria a les laterals i de canó a les capelles. Sobre el creuer s’eleva una cúpula gallonada i els suports són pilastres que flanquegen els arcs formers de les naus laterals i sostenen un entaulament sobre el qual recolza la volta central. L’organització espacial de l’edifici es manifesta amb claredat en els volums exteriors, mancats de tota ornamentació, ja que l’única existent es trobava en el portal i fou destruïda durant la guerra civil de 1936-39.

Santa Maria d’Albesa guarda un retaule de pedra procedent d’un temple anterior. Aquest conjunt escultòric està dedicat a la Mare de Déu i els temes, distribuïts en quatre carrers, sobre bancal amb apostolat, envoltaven la desapareguda imatge de la Verge. Un abundós aparell arquitectònic emmarca les escenes que es refereixen als goigs de la Verge. El marc estilístic d’aquesta obra de l’escola de Lleida, prototípica dels obradors industrialitzats de les dècades finals del segle XIV, es relaciona amb obres conservades a l’església de Sant Llorenç de Lleida, dependents de les òrbites creatives de Jaume Cascalls i Bartomeu Robió.

Se celebra la festa major per la Mare de Déu d’Agost i per Sant Roc (15 i 16 d’agost respectivament).

A les partides del Romeral (al N del terme) i de la Torre-sulla ( vers l’W de la vila) s’han descobert restes de vil·les romanes, famosa la del Romeral pel seu magnífic conjunt de mosaics. El 2005, al Romeral fou excavada una peça de pedra arenosa amb un cap de medusa esculpit datat entre els segles II i IV dC, la primera figura d’aquest ésser de la mitologia grecoromana trobada a Catalunya.

La història

Per Al-Bayan, crònica de l’historiador Ibn ‘Idārīm, se sap que el 1003 es lliurà la famosa batalla d’Albesa, en la qual fou fet presoner el comte Ermengol I el de Córdova i morí el bisbe d’Elna, Berenguer. Pels historiadors cristians segons Zurita, aquesta expedició contra els sarraïns (on també participava el comte Ramon Borrell de Barcelona) permeté al comte barceloní d’obtenir el vassallatge de moltes ciutats musulmanes, en canvi, segons Santiago Sobrequés, no tingué gaire transcendència, ja que la força o castell d’Albesa continuà en poder dels musulmans de Lleida, ara els tugíbides, posteriorment els Banū Hūd i després els almoràvits. El 1098, Ermengol V i Guerau Ponç de Cabrera acordaren de repartir-se els castells de Balaguer, Gerb i Albesa tot just aquests fossin conquerits. Fins el 1092 els Banū Hūd de Saragossa i Lleida pagaven paries al comte Ermengol IV pels castells de Llorenç, Castelló de Farfanya i Albesa. En virtut dels pactes del 1120 entre l’alcaid Avifelel de Lleida i Ramon Berenguer III de Barcelona, aquell, que es comprometia a ajudar el comte contra els sarraïns de Tortosa, donava en penyora el castell d’Albesa. En rebre Ramon Berenguer III la fortalesa albesana, la donà al comte Ermengol VI d’Urgell (1122), el qual, aquell mateix any, féu donació de la dècima d’Albesa a l’Església de Solsona. Sembla que la vila d’Albesa, arran de la batalla de Corbins, caigué de nou en mans dels almoràvits (1126) i fou recobrada posteriorment en acció conjunta per Ramon Berenguer IV i Ermengol VI (1145). El 1149, abans de la conquesta de Lleida, el mateix comte urgellès concedí als templers una peixera prop d’Albesa i una sèquia per a regar les terres de Corbins.

El 1157 es ventilà un plet entre Ermengol d’Urgell i Guerau de Cabrera sobre la dominicatura del castell d’Albesa. El 1163 fou atorgada a la vila una carta de poblament. En la lluita de Jaume I contra Ponç de Cabrera, que es titulava comte d’Urgell, el castell d’Albesa fou un dels que recuperà el sobirà, el qual el cedí en feu al Cabrera (1236). El 1255 els castells d’Albesa i de Menàrguens eren tinguts per Galceran de Pinós, feudatari dels comtes d’Urgell. Jaume I els ocupà a la mort de Cecília de Foix, muller del difunt comte Àlvar. La corona en detenia la senyoria superior, ja que el 1278 Ermengol X d’Urgell prestà jurament de fidelitat al rei Pere el Gran pels castells d’Albesa i Menàrguens. Teresa d’Entença, que heretà el comtat d’Urgell, en esposar-se amb l’infant Alfons rebé de Jaume II el castell d’Albesa. Aleshores, el domini directe del castell el posseïa Galceran de Pinós. El 1337 el dit domini era posseït per Pere Galceran (II) de Pinós, el qual, aquell any, nomenà P. de Montfalcó procurador seu per a l’administració de les rendes del castell d’Albesa, la senyoria superior del qual pertanyia als comtes d’Urgell.

En la lluita entre Jaume II d’Urgell i Ferran el d’Antequera, la vila d’Albesa es mantingué fidel al Dissortat; del castell d’Albesa partí l’expedició de Jaume II vers la ciutat de Lleida. El Trastàmara finalment reté el dit castell i sembla que el demolí. El 1415 el donà, amb la vila d’Albesa, al seu fidel Diego Fernández de Vadiello. El 1440 consta, com a senyora d’Albesa, la comtessa de Pallars. Al segle XVIII (a la primeria), l’arrendament de les herbes d’Albesa corresponia al capítol de Lleida; aleshores, la senyoria del lloc pertanyia al comte de Fuenclara, senyoria que detingué aquest fins el 1835. El 1808 Albesa alçà el sometent contra els francesos i el 1836 els carlins es posaren un cert temps a resguard a les ruïnes del castell.

Col·laboració: 
MxC
Llegir més...