i l’Albi | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

l’Albi

Sumari de l’article

l’Albi
© Fototeca.cat
Municipi de les Garrigues.
Població: 
836 h
[2009]
Extensió: 
33 km2

Situació i presentació

El terme municipal de l’Albi, de 32,61 km2 d’extensió, s’estén pel sector sud-oriental de la comarca, a la dreta del riu de Set (que forma el límit sud-occidental), al peu de la serra de la Llena. Els límits municipals són amb els termes de les Borges Blanques (NW-N), Cervià de les Garrigues (W), la Pobla de Cérvoles (SW), el Vilosell (S) i Vinaixa (E). Tota la població s’agrupa a la vila de l’Albi.

En aquest municipi predomina el paisatge tabular de la plataforma garriguenca, formada per una gran massa de pudingues, i a l’extrem sud i sud-oriental s’alcen els contraforts de la serra de la Llena. Són testimonis d’una xarxa hidrogràfica, seca tot l’any, el riuet dels Gorgs o de l’Albi, al sector meridional, que davalla de la serra de la Llena i voreja la vila abans d’unir-se al riu de Set, i el barranc de les Comes de Vinaixa, el qual rep les aigües dels barrancs d’Andomar i de Pallaresos, al sector septentrional, que van a parar, ja més enllà de les Borges Blanques, al torrent de la Femosa.

La xarxa viària tradicional era la carretera N-240 de Tarragona a Sant Sebastià per Lleida, que passa pel límit nord-oriental, i les carreteres locals de l’Albi a Cervià de les Garrigues, a ponent, i a Vinaixa, a llevant, de la qual surt un ramal al Vilosell i a la Pobla de Cérvoles que enllaça amb la de Reus a Lleida; modernament s’hi ha afegit l’autopista de l’Ebre (AP-2), que corre paral·lela a la N-240 i travessa el terme pel mig en direcció SE-NW. Pel terme municipal de l’Albi hi passa el tren d’alta velocitat Lleida-Barcelona.

La població i l'economia

Les dades de població més reculades són del segle XIV. El fogatjament del 1365 donà 119 focs, que havien baixat a 63 el 1378, i el 1553 se'n comptaven 82. Als segles XVIII i XIX es produí un augment notable (de 227 h el 1718 a 962 h el 1787) i arribà a un màxim de 1.728 h el 1860. Posteriorment, el 1887 hi havia 1.387 h censats, i amb la crisi de la fil·loxera la població baixà encara més. El segle XX s’inicià amb 1.267 h, i s’estabilitzà al voltant dels 1.200 h fins el 1940, en què baixà a 1.083 h. Posteriorment la població va continuar baixant: 967 h el 1960, 855 h el 1970, 792 h el 1981, 797 h el 1991 i 798 h el 2001. A partir d’aquest any es produí una recuperació demogràfica: 837 h el 2005.

Les terres llaurades ocupen al voltant de tres quartes parts de la superfície agrària del terme. Els conreus més importants són les oliveres, els ametllers, la vinya, els cereals (ordi) i les hortalisses, per a consum familiar; també hi ha vinya. Les principals partides són les dels Pallaresos, les Creuetes, els Pruners, les Masies i els Barrancs, al N del terme, de Juriols, els Colls i els Reguers, a l’W dels Clots, les Comes, Andomés i el Rossec, a l’E, Guàrdies i els Plans, al S, i Plas, al NE. Fins el 1987, que es canalitzà l’aigua del pantà d’Utxesa, un problema greu d’aquest municipi era l’escassetat d’aigua que dificultà l’expansió de la ramaderia. En la dècada del 1990 s’ha produït un creixement important en la cria d’aviram i conills, i de bestiar porcí, boví i cabrú. Es fan també activitats apícoles. Hi ha la Cooperativa Agrícola, l’edifici de la qual fou bastit en 1919-20 segons plans de Cèsar Martinell, que elabora oli amb denominació d’origen Les Garrigues, i ven raïm (amb la denominació d’origen Costers del Segre), cereal i ametlla al major. El sector septentrional del terme municipal entrarà dins la zona de reg del canal Segarra-Garrigues.

La vila de l'Albi

La vila de l’Albi s’alça a 526 m d’altitud, al sector meridional i més muntanyós del terme, vorejada al S per la riera dels Gorgs o de l’Albi. Té forma de creu orientada vers llevant i ha crescut els darrers anys al peu de la carretera a Vinaixa (E). Les restes del castell de l’Albi estan en un tossal que domina la vila. L’edifici, que té el seu origen al segle XII, fou engrandit i modificat a partir de la fi del segle XV, amb unes estructures gòtiques, i sobretot al segle XVI, que esdevingué un castell palau renaixentista. S'hi entrava per un portal adovellat (segle XIV) i a mitjan segle XVI s’hi feu una gran i monumental escalinata d’honor, amb grans arcades, esveltes columnes i grans galeries d’estructura clàssica, i als murs exteriors els finestrals de senzill traçat (ja del segle XVII); tot el palau voltava el pati central amb la gran escala descoberta. Es conserven descripcions del vell palau (Monreal-De Riquer, Ceferí Rocafort), documents fotogràfics de Pere Català i Pic (1917) i plans de J.M. Vives (1917).

El monument més notable de la vila és l’església parroquial de Santa Maria (segle XVIII), de façana barroca, campanar de dos cossos i l’interior d’una nau. Integrat al nucli urbà hi ha el santuari dels Sants Metges Cosme i Damià, patrons de la vila, també obra del segle XVIII, a la qual s’accedeix per una escalinata, i té un porxo davant la façana; s’hi guarden unes pintures procedents del castell baronial. No resten sinó fragments de les antigues muralles, però hi ha carrers antics, amb arcs coberts, i la plaça Major amb porxos i algunes cases de pedra picada. El carrer del Call permet de suposar que hi havia una petita aljama jueva en època medieval.

La festa major se celebra el segon cap de setmana d’agost, mentre que el cap de setmana pròxim al 15 de maig (Sant Isidre) se celebra la festa major petita. El 26 de setembre, en honor dels sants metges Cosme i Damià, és tradicional fer una novena de pregàries a l’ermita dels sants i una processó. Altres actes són la Processó de les Palmes, des de l’ermita dels Sants Cosme i Damià fins a la parròquia, el Diumenge de Rams; el Rosari de l’Aurora i la Processó del Sant Enterrament, el Divendres Sant; un dinar de germanor per l’11 de setembre i anar a la Cova o ermita de la Mare de Déu de la Cova, a uns 4 km de la població, a tocar del riu de Set.

Altres indrets del terme

El conjunt de pintures rupestres (final del Neolític) de l’abric que hi ha a 6 km de la població, a la Vall de la Coma, van ser descobertes el 1984 per l’arqueòleg de les Borges Blanques Àlex Mir. El 1991 van ser declarades “Bé d’Interès Cultural” per la Generalitat, i el 1998 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Ocupen una mica més d’1 m2 i representen figures humanes i d’animals: la més gran té 43,8 cm de llargada.

Als vessants d’un tossal situat a la partida dels Reguers, 2 km a ponent de la vila, Salvador Vilaseca explorà uns jaciments d’època hallstàttica, similars als ja estudiats a les Obagues d’Ulldemolins, amb vasos i diversos tipus de ceràmica acanalada i decoració de relleus, fulles de sílex de secció triangular, tot pertanyent a un camp d’urnes cineràries, i vestigis d’un poblat que es remunta probablement al Neolític.

La història

Durant la dominació musulmana, aquest indret ja apareix amb el nom de l’Albi, els darrers anys dins el valiat de Siurana. Sembla també cert que els castells de l’Albi, Cervià i el Vilosell, al peu de la serra de la Llena, avançada dels sarraïns de Prades i Siurana, foren restaurats per Alfons I vers el 1178 i foren donats als Cervera. Però les cartes de població són més tardanes. La de l’Albi no es conserva, però s’hi al·ludeix el 1202, quan Pere I el Catòlic atorgà carta de poblament a la veïna població de Cervià, que fou concedida, com ho havia estat l’Albi, a Guillem de Timor. Segons aquest instrument, les franqueses de Cervià havien de ser les mateixes concedides a l’Albi (segurament vers el 1196 per Alfons I). Si hom admet la identificació de l’Albi amb l’Albium esmentat en el Liber feudorum maior, el 1178 el lloc era ja habitat. Als soterranis del que resta del destruït castell de l’Albi hi ha vestigis de murs que semblen anteriors a l’època medieval. Fou centre de la baronia de l’Albi, que comprengué sempre el poble de Cervià de les Garrigues. N'era senyor a mitjan segle XIII Arnau de Timor (1236-81), descendent del primer repoblador. Un segle més tard (1336) n'era senyora Sibil·la de Montcada, casada amb Eimeric de Centelles, a la qual succeí el seu fill Ramon de Centelles i de Montcada, mort vers el 1361 sense successió. El lloc de l’Albi era domini de Ramon Pere, influent ciutadà de Lleida, el 1365.

A mitjan segle XIV, la baronia figura com a propietat d’Elionor d’Albi, que per casament amb Acard de Mur aportà a aquest llinatge el domini de l’Albi i Cervià. En foren barons el seu fill Lluís de Mur (mort vers el 1408), noble que acompanyà l’infant Martí a Sicília, el fill d’aquest Acard de Mur i de Cervelló, governador de Càller i de la Gal·lura, la seva hereva Violant Lluïsa de Mur i de Cardona (morta el 1467, i casada amb Ponç de Perellós, i en segones noces amb el comte de Luna), i la seva filla Elfa de Perellós, que en casar-se amb Hug (III) de Cardona-Anglesola, baró de Bellpuig, aportà la baronia als Cardona-Anglesola. Fou després dels seus hereus, els Erill (la seva neta Joana, morta el 1566, es casà amb Pere Lluís d’Erill); ja al segle XVII passà als Cartellà (Francesca d’Erill, morta el 1672, es casà amb Galceran de Cartellà), als Ardena-Sabastida (segle XVIII), als Rocabruna (fi del segle XVIII) i als Montoliu (segle XIX). La baronia fou confirmada com a títol del regne el 1755.

L’Albi tingué litigis sovint amb la població de les Borges Blanques. Es mantingué fidel a la terra en les lluites contra Joan II (1462- 64), contra Felip IV (1640) i contra Felip V (1707), al costat o en contra dels seus senyors. En el setge del 1644, el castell resistí les forces castellanes fins al darrer embat. En la guerra del Francès fou alliberat (1812) per les forces del baró d’Eroles, que deslliurà també els territoris compresos entre els Omellons i Maldà. Encara que l’Albi i Cervià havien pertangut al corregiment de Tarragona i a la vegueria de Montblanc, foren incorporats al segle XIX al partit judicial de Lleida, i el 1908, com la resta de les Garrigues, passaren al de les Borges Blanques. Les comunicacions afavoriren el desenvolupament d’aquesta vila.

Col·laboració: 
MxC
Llegir més...