i l’Albiol | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

l’Albiol

L’Albiol, amb l’església parroquial de Sant Miquel en primer terme
© Fototeca.cat
Municipi del Baix Camp.
Població: 
405 h
[2009]
Extensió: 
20 km2

Situació i presentació

És envoltat pels termes d’Alcover (NE-E) i Mont-ral (N), de l’Alt Camp, i Vilaplana (NW-W), l’Aleixar (SW) i la Selva del Camp (S). El relleu és molt marcat i compartimentat; és bàsicament vertebrat en tres depressions: la vall de Rascaç o de Samuntà amb el barranc de l’Albiol, que aflueix per la dreta al riu de la Glorieta (ja al municipi d’Alcover, a l’Alt Camp), la vall de Bonretorn amb el torrent de les Voltes i la vall de la Selva amb la capçalera de la riera de la Selva. L’Albiol es troba entre els termenals de la plana del Camp (les altituds més baixes del terme volten els 230 m) i els darrers contraforts de les Muntanyes de Prades, amb els cingles de la serra del Pou, que ratllen els 900 m.

Integren el terme, a més del cap de municipi, del mateix nom, les caseries de Bonretorn i de la Vila Sant Francesc, l’urbanització de les Masies Catalanes i les masies dels Masos. S'accedeix a Bonretorn i a l’Albiol per una carretera local que parteix de la C-14 de Reus a Montblanc. També s’arriba a l’Albiol per una pista que surt de la carretera local de Vilaplana a la Mussara.

El nom del poble, l’Albiol, pronunciat també a la comarca l’Aubiol i l’Obiol, segons Moreu-Rey prové del mot llatí Alveolu que significa ‘lloc de recollida o de conducció d’aigua’. M. de Montoliu el fa d’origen aràbic i Moll el suposa derivat del patronímic d’un terratinent llatí (Albiolus). Morera creu, en canvi, en l’existència d’una masia àrab que degué donar nom al terme.

La població i l'economia

La primera dada demogràfica, del 1339, dóna 17 focs i el 1413 n'hi ha 9, disminució que palesa una forta incidència de les pestes a la segona meitat del segle XIV. El 1457 encara figura amb 9 focs i el 1497 amb 12, tot i que Moreu-Rey, que utilitza documentació autòctona, localitza 39 masos que creu que persisteixen, en la quantitat, fins al segle XVI, encara que les dades oficials donen 15 focs el 1497 i 18 el 1553. Demogràficament el 1708 i el 1717 consta de 47 cases, de 37 el 1716 i el 1719 i de 45 el 1763 i el 1773; el 1718 té 256 h i 367 el 1787. Al segle XIX la població (albiolencs) té alts i baixos; en el cens del 1830 tenia 264 h, que pujaren a 386 h el 1842, davallaren a 287 h el 1857 per tornar a pujar a 319 h el 1897. El 1900 s’enregistraren 277 h, 318 h el 1910, 208 h el 1936, 233 h el 1940 i, amb un descens notable, 74 h el 1975. En la dècada del 1980 la població es va mantenir estable, amb petites oscil·lacions, a causa del progrés del rendiment agrícola que justificava la nova explotació dels masos, feta generalment per població immigrada. El 1981 tenia 78 h i el 1991 arribà a 111 h. Des d’aleshores s’accentuà la tendència al creixement, sobretot els primers anys del segle XXI, així, el 2001, hi havia 192 h i el 2005 n'eren 333 h.

Els conreus es troben a les zones baixes del municipi, mentre que la part alta del terme és ocupada bàsicament per terreny forestal (predominantment boscos de pins, que han estat afectats per incendis). La ramaderia havia estat la principal font econòmica en temps medieval fins que a la fi del segle XV es produí la plantació en massa de l’avellaner, al qual al cap d’un segle es dedicaven un miler de jornals, encapçalat tan sols pel roldor i seguit pel blat, l’ordi, les faves i la vinya, aquesta darrera ja en regressió al segle XV. En les darreres dècades del segle XX, el principal conreu esdevingué l’avellaner, seguit per l’olivera, el garrofer, la vinya i els cereals. Com que l’agricultura es basava en l’explotació dels pocs i dispersos espais productius, la població era majoritàriament disseminada, i la majoria de masos han restat deshabitats. Actualment l’agricultura es concentra a la vall de Bonretorn, a la part baixa de la vall de la Selva i en alguns planells aïllats i esparsos. La ramaderia té una incidència ínfima; només cal destacar la cunicultura.

Al municipi s’havien explotat diverses mines. Al segle XIII els habitants de la Selva, en ús dels drets dels emprius, explotaren les pedreres del Grau, de pedres esmoladores de sauló, que fins a mitjan segle XIV exportaren pel port de Tarragona. Les mines d’argent, que sembla que la carta de poblament de la Selva del 1165 situa a Bonretorn, eren explotades al començament del segle XIV pel selvatà Ramon Cogul, que topà amb l’oposició del batlle de la Selva. La darrera referència a l’explotació de les mines d’argent és del 1396. Al segle XVI es descobriren noves mines d’esmeril, coure, argent i or, l’explotació de les quals resultà un fracàs.

El 1495 surt esmentat un Mas de la Fusina lligat tal volta a una indústria de l’aiguardent. Al segle XVIII hi funcionaven tres molins paperers, tots a la vall de la Glorieta, en terres ara d’Alcover, un dels quals era de la comunitat de preveres d’Alcover. També n'hi havia un de draps dit el Batà. Un dels molins paperers i un de fariner són documentats el 1664. Al segle XVIII hi havia un forn de calç i una partida era anomenada los Forns Teulers.

En l’actualitat no s’exploten les mines de plom, plata (que potser s’havien explotat ja en època sarraïna) i platí i les pedreres de jaspi. Tampoc no hi ha indústria, però l’Albiol ha esdevingut lloc d’estiueig i els seus paratges atreuen amants de la natura, que disposen de camins ben senyalitzats.

El poble de l'Albiol

Vista del poble de l’Albiol
© Alberto González Rovira
El poble de l’Albiol (823 m d’altitud i 73 h el 2005), és a redós de les ruïnes del castell de l’Albiol, que s’endevina de grans proporcions. En resten petits llenços de la muralla, amb algunes torres mig enderrocades i les edificacions centrals. Des del cim es divisa una extensa i bella panoràmica. La rectoria, datada al segle XVIII, mig arruïnada, confirma que el nucli actual es bastí, igual que l’església, després de l’enderrocament del castell. L’església parroquial de Sant Miquel és datada a la clau de la portalada el 1791, tot i que hi ha una sepultura del 1766. És d’una sola nau, amb capelles obertes entre els contraforts; s’hi han fet obres de restauració. L’altar major, que segons la tradició oral és procedent del convent de Sant Francesc de Reus, desaparegué; en l’actualitat es guarda un sant Miquel, que sembla una talla policromada popular del segle XVIII. El llogaret conté diverses cases amb dovelles i construccions noves d’estiueig. Al setembre l’Albiol celebra la seva festa major en honor a sant Miquel i la festa de la Mare de Déu de les Virtuts.

Altres indrets del terme

Bonretorn és un petit agrupament a l’esquerra del barranc de les Voltes; sorgí originàriament a l’entorn de la masia de Bonretorn i el 1584 ja l’integraven 5 masos. Els anys setanta s’hi edificà una capella. El 2005 tenia 2 h.

Entre els masos subsistents —cap al 1930 n'hi havia una trentena d’habitats— es destaquen el Mas de Barberà, documentat el 1477; el Mas del Frare o del Miqueló, esmentat el 1768; el Mas del Mallafré, que ho és el 1495; el Mas de Llaberia, el 1621; el Mas del Ferrer o del Sord, el 1335, i el Mas Nou, el més ben conservat, que és documentat el 1788. L’actual urbanització dita les Masies Catalanes (258 h el 2005), que agafa també una part del terme d’Alcover (Alt Camp), comprèn els antics masos de Barberà, documentat el 1471, i d’Urrútia.

Dins el terme de l’Albiol hi havia el Cogoll Roig, esmentat com a dominicatura de l’Església en la butlla de Celestí III del 1194. El domini, que sembla bastit damunt les ruïnes d’una fortificació sarraïna, devia ser compartit ja que Guerau de l’Albiol, en el seu testament del 1195, el cedí a l’Església de Tarragona amb la jurisdicció, els delmes i els censos. El 1293 l’arquebisbe en cedia tots els drets al paborde i es reservava només el nomenament de batlles i jutges. Documentat fins al segle XVIII, no se'n conserva cap rastre.

També dins el terme de l’Albiol hi havia la Quadra del Senyor o Mas d’en Julià, que des del segle XII fins al segle XVI estigué vinculada a la família selvatana de Julià de Vallcorba i després als Montoliu.

La història

Aspecte del castell de l’Albiol
© Alberto González Rovira
L’Albiol és documentat el 1158, encara que sembla que hi hagué una ocupació anterior. Moreu sosté la tesi que en l’emplaçament de l’actual castell hi hauria hagut una talaia preromana que hauria subsistit fins que els sarraïns foren empesos cap a les Muntanyes de Prades pels repobladors catalans, moment en què hi haurien alçat el seu primer bastió defensiu. Aquest castell sarraí fou conquerit al començament del segle XII per Guillem de Claramunt, que l’hauria arrasat després de la victòria assolida en l’anomenat coll de la Batalla, documentat ja al segle XV.La història de la primera senyoria és una mica fosca. El 1128 és consignat un Guerau de l’Albiol, que figura a més entre els primers companys del príncep Robert i del bisbe Oleguer, però el 1158 el comte Ramon Berenguer IV cedí el lloc de l’Albiol a Joan de Martorell en perpetu i franc alou, amb la condició que el repoblés i fortifiqués en feu de l’Església de Tarragona, reservant-se la jurisdicció i els delmes. Joan de Martorell ingressà en la canònica de Tarragona, a la qual traspassà els seus drets el 1164, a més de fer-ho també al bisbe Hug de Cervelló. Aquest donava el mateix 1164 tot el terme en feu de l’Església a Guerau d’Avinyó, tal volta el mateix Guerau Dalmau que consta que n'és senyor el 1167, moment en què el castell ja era del tot refet. Al darrer quart del segle XII sorgiren problemes de jurisdicció entre el rei i l’arquebisbe, i sembla que el darrer n'adquirí per compra tots els drets el 1187. El 1194 la senyoria era dels canonges i el 1198 la reina vídua Sança reconeixia la plena potestat de l’Església damunt el terme. Per aquest motiu, per bé que el 1158 constava dins la batllia de Siurana, més tard restà inclòs ja per sempre en el Camp. El 1195 o el 1209 Dalmau d’Avinyó o de l’Albiol i la seva muller Berenguera, hereus de la infeudació del 1164, vengueren tots els seus drets al paborde de Tarragona, Ramon de Sant Llorenç, que els comprà amb diners del comú de la Selva, motiu pel qual el seu successor Ferrer Pallarès cedí als selvatans, el 1248, els emprius de llenyes, aigües, menes i pedres de l’Albiol. El 1380 el poble demanà protecció contra la Selva al comte de Prades. El castell fou fet reforçar pel paborde el 1389. El 1410, en extingir-se la pabordia, l’Albiol fou cedit al canonge cambrer.

La butlla de Celestí III del 1194 ja esmenta el castell i l’església. El 1167 era cedida una devesa als pobladors i el 1223 se n'establia una altra a Bonretorn, fet que indica la preponderància de la ramaderia. Al segle XIII hi és documentada una comunitat jueva. És possiblement al segle XV quan es començaren a configurar els nuclis actuals de l’Albiol i de Bonretorn, reunint població esparsa. Es mantingué, però, la preponderància del poblament dispers, i així el 1584 el rector podia afirmar encara que es tractava d’“un terme grandíssim i tot de masies escampades”.

Els primers jurats documentats són del 1494 i el primer batlle del 1584. El 1597 s’oposà, en les reunions de la Comuna, a les guerres del Rosselló, i el 1645 es queixava de les vexacions sofertes pels allotjaments de soldats. L’any següent, el 1646, les autoritats castellanes obligaren els homes del Camp, que s’hi oposaven, a enderrocar el castell de l’Albiol, ordre que fou repetida i portada a cap el 1654.

El 1837 el terme s’engrandí per l’absorció del de Samuntà, que formava part del comtat de Prades, on el rector de l’Albiol cobrava els delmes i feia el salpàs; però el 1854 les terres més riques i planes del seu terme passaren a engrandir els termes d’Alcover, l’Aleixar, Almoster i Castellvell. El 1873 els liberals reusencs intentaren de copar Cercós a l’Albiol, però l’habilitat del capitost carlí convertí el parany en una victòria.

Col·laboració: 
EMR
Llegir més...