Situació i presentació
Limita amb Viladamat (NW), l’Escala (NE), ambdós de l’Alt Empordà, Bellcaire d’Empordà (SE) i la Tallada d’Empordà (SW). Comprèn terrenys de la plana al·luvial que s’estén entre el Ter i el Fluvià, en el seu sector més estret limitat a llevant pel massís del Montgrí i a ponent per la serra de Sant Grau o de Valldavià. En el seu extrem occidental el territori ocupa també un espai accidentat pels turons de formes suaus que caracteritzen la serra de Sant Grau; el seu punt més alt, el Puig Segalà (177 m) és una fita amb el terme de Viladamat. Aquest sector és drenat per minses torrenteres, com la riera de la Merla o de Sant Grau. Les terres planes són a la dreta del rec del Molí, que passa a poca distància, a l’est, el qual, amb aigües procedents del Ter, alimenta les rieres canalitzades i séquies artificials que solquen aquests terrenys. Cal destacar el Ter Vell, séquia que hom suposa que segueix en bona part l’antic braç del Ter que a l’edat mitjana desembocava a migdia d’Empúries (en són testimonis les sorreres fluvials que encara resten). Els terrenys quaternaris del pla antigament eren negats per estanyols i aiguamolls; són significatius, en aquest sentit, topònims com el Balcar i els Salancs (tots dos al nord del terme).
A la part central del sector planer s’enlaira el pujol on hi ha emplaçat el poble d’Albons. La reduïda zona muntanyosa, a ponent de la carretera de la Bisbal, és deshabitada. Hi ha, només, el santuari de Sant Grau, que sembla presidir la rodalia, coberta, en bona part, pel bosc de pi blanc que caracteritza la minsa serralada. El sector occidental és travessat de S a N per la carretera C-31 de la Bisbal d’Empordà a Figueres i Portbou, amb la qual enllaça la que des de Bellcaire passa pel poble d’Albons travessant el terme de llevant a ponent. Hi ha camins veïnals, en general d’origen molt antic, que van a Empúries i l’Escala, a Cinclaus, a Tor.
La població i l’economia
La població (albonencs o aubonencs) d’Albons tingué un gran augment a la primera meitat del segle XIX amb 619 h el 1857 i al primer quart del segle XX amb 692 h el 1920. Des dels anys seixanta i fins a la dècada del 1990 la població decaigué, en gran part a causa de l’èxode cap a la costa i les zones industrials: 575 h el 1979 i 484 h el 1990. Des de 1996, però, els censos indicaven una lleugera recuperació, amb 513 h i 589 h el 2005.
Albons és una població eminentment agrícola i ramadera, amb una mica més de la meitat del terme destinat a conreus d’oliveres, vinya, cereals i regadius (farratge, sobretot alfals, i blat de moro), que compten amb l’aigua procedent del Ter. Els agricultors del lloc acudeixen als mercats de Torroella de Montgrí, a l’estiu, al de l’Escala i, secundàriament, també al de Figueres. La ramaderia i les activitats que la complementen són ja de gran tradició a Albons. Hom troba principalment bestiar porcí, boví i oví. Algunes petites empreses de la construcció establertes al poble treballen sovint en indrets pròxims (l’Escala i Empúries).
El poble d’Albons
El poble d’Albons (620 h el 2006) forma un conjunt de cases agrupades en el pujol coronat per l’església i les restes del castell medieval. Els carrers són estrets i costeruts; hi ha un reduït eixample, més modern, a migdia i a llevant, que s’estén per la part baixa del turó, fins a les vores de la carretera. Des del poble es veu tota la plana, amb els fèrtils conreus emmarcats per una xarxa de marges i recs que assenyalen les fileres de salzes i altres arbres de riu.
L’església parroquial de Sant Cugat d’Albons és esmentada documentalment a la segona meitat del segle XIII, però una bona part de la seva estructura arquitectònica es pot considerar força anterior. El temple és romànic, estilísticament anterior a l’adopció de les formes anomenades llombardes (segles X i XI). Té una nau ampla, capçada per un absis semicircular molt aprofundit i amb volta de quart d’esfera, que es cobreix amb volta de canó. Els quatre arcs torals de la nau i el triomfal són fets amb dovelles estretes. L’edifici té un cert allargament del segle XII, a l’extrem occidental, al qual correspon un arc apuntat, interiorment adossat al frontis, amb un motiu d’escaquejat a les impostes. La façana ha estat reformada en la postguerra, al mateix temps que es construí l’actual campanar. La pica baptismal, de pedra calcària, és romànica, monolítica, ovoide i decorada amb un fris d’arcuacions i una mitjacanya amb motiu de soga. Al terra de la nau hi ha dues làpides sepulcrals gòtiques. Hom ha trobat a l’església una base de columna de tipus califal.
El castell d’Albons és al costat de l’església, al nord, i entre tots dos edificis hi ha un pati tancat a ponent per un altre mur amb un gran portal adovellat. És de planta i dos pisos, amb uns baixos coberts amb voltes de pedra i les estances superiors embigades o amb voltes de llunetes; té portes adovellades i escales de pedra, una d’elles exterior, adossada a la façana de migdia. Hi ha dates del segle XVII, però conserva elements anteriors.
A l’espai de la plaça Major devien alçar-se altres construccions de la fortalesa; a ponent hi ha l’únic vestigi de les muralles: la meitat inferior d’una torre quadrangular, espitllerada. Al nucli antic s’hi conserven un conjunt de casals, en general grans, que tenen façanes renaixentistes: portals adovellats i finestrals amb decoració popular de temes zoomòrfics, geomètrics i florals, alguns amb dates del segle XVI.
La festa major d’estiu se celebra per Sant Jaume (25 de juliol). Antigament aquesta festa era dedicada a sant Cugat i, com en altres indrets de Catalunya, la raó del canvi fou la coincidència d’ambdues diades. La festa major de Sant Grau es fa el cap de setmana proper al 13 d’octubre, i entre els actes cal mencionar l’aplec a l’ermita del sant. Altres festes tradicionals és el Carnaval, amb una multitudinària arrossada.
Altres indrets del terme
El poble d’Albons, abans de la meitat del segle XIX, agrupava pràcticament tots els habitants del terme; fora del nucli urbà només hi havia el mas de Sant Joan. Més endavant s’han anat edificant uns quants masos escampats per la plana. D’aquest moment és el veïnat de la Creu d’Albons, a la cruïlla de les carreteres, 1 km a ponent del poble. El mas de Sant Joan és un gran casal del segle XVIII, 2 km al NE de la població. El santuari de Sant Grau d’Albons es troba al cim d’un puig de la serra del mateix nom, uns 2 km a ponent del poble, prop de la font de la Merla.
A més de sant Guerau o Grau, s’hi veneren també sant Roc i sant Sebastià. L’aplec més popular s’hi celebra el 13 d’octubre. Globalment, els actes celebrats en aquest aplec es coneixen com a xuca-mulla. L’església conserva una bona part de la nau romànica, que fou modificada al segle XVIII, quan es capgirà l’orientació del temple. La façana —datada el 1753— és a llevant, on ha desaparegut l’antic absis semicircular. El primitiu frontis havia estat convertit en mur de capçalera i la porta romànica havia estat tapiada. La restauració efectuada el 1986 va recobrir les obertures romàniques d’aquest frontis i va recuperar la seva fesomia primitiva. El parament medieval s’evidencia també en els murs laterals; a migdia resta una finestra romànica de doble esqueixada. L’interior és cobert amb una volta apuntada. La imatge del patró és una talla barroca, molt restaurada. Uns 200 m a llevant de l’ermita hi ha el paratge conegut per Sentmenat. És evident que el topònim, com el de la població vallesana de Sentmenat, pot tenir relació amb la devoció a sant Menna, que podria ser el precedent de l’actual dedicació a l’ermita propera. En el mateix paratge, a l’indret de l’Olivet d’en Maçanet, hi ha vestigis escampats d’alguna antiga construcció en el punt on, segons sembla, hi hagué una capella anterior a la de Sant Grau. Al terme s’han localitzat jaciments arqueològics. A la zona accidentada, no lluny de Sant Grau, s’ha trobat ceràmica iberoromana al cim del Puig Segalà, restes romàniques al puig de les Cogullades i enterraments d’inhumació, segurament romans, a les Feixes o l’Olivet d’en Culgat (pronúncia popular del patronímic Cugat). A la plana, al Puig Moragues, prop del mas Gussó, hi ha restes del poblament del bronze o primera edat del ferro i, a poca distància, també d’època imperial romana.
La història
El lloc d’Albora és esmentat l’any 959, i en un document del 980 s’esmenta el lloc d’Alburne, del comtat d’Empúries. Al segle XII hi ha notícia d’Alburnos en una relació d’albergs del comte de Rosselló. Al principi del segle XIII la família Destorrent tenia el castell d’Albons en feu dels senyors de Torroella de Montgrí. El 1272 el vescomte Dalmau de Rocabertí permutà Albons i Torroella per altres castells amb l’infant Pere, i d’aquesta manera el lloc passà a la corona. El 1311 el rei Jaume II vengué al comte Ponç V d’Empúries el domini d’Albons, que fou un dels molts motius de discòrdia entre aquests dos personatges. El 1322 el rei va fer donació del domini d’Albons a Bernat d’Orriols, els successors del qual continuaren posseint el castell durant segles (cognominats Foixà, des de la fi del segle XIV, i Vallgornera a partir del segle XVII, a causa de diferents entroncaments).