i Alcanar | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Alcanar

Sumari de l’article

Torre de defensa, al Carrer Nou d’Alcanar
© Fototeca.cat
Municipi del Montsià.
Població: 
10.570 h
[2009]
Extensió: 
47 km2

Situació i presentació

El municipi d’Alcanar, de 47,07 km2, ocupa una bona part de la façana costanera de la comarca del Montsià, entre Sant Carles de la Ràpita i el riu de la Sénia (límit S del terme) i entre Ulldecona o la serra de Montsià i la mar Mediterrània. És el municipi més meridional del Principat i limita al N amb Sant Carles de la Ràpita i per un petit sector amb Freginals, a l’E amb la Mediterrània, al S amb les terres del Baix Maestrat i a l’W amb el terme d’Ulldecona.

La serra de Montsià (espai catalogat en el Pla d’Espais d’Interès Natural) és el relleu més important del terme i fa de límit i a la vegada d’espona al municipi pel NW, des de la Foradada (698 m), on coincideixen els termes d’Ulldecona, Freginals, Sant Carles i Alcanar; continua vers el cim de Montsià (764 m a la Torreta, 732 m a la Trencada i 728 m a la Tenda), amb un modelat càrstic, i prossegueix vers la Roca Roja (558 m), amb dos estreps més meridionals, la serra de Sant Jaume, un xic més amunt de les Cases d’Alcanar, i el darrer estrep de la Serreta, que sosté la vila d’Alcanar. És una elevació formada per calcàries cretàcies de plegament alpí, amb vessants molt bruscs que faciliten enormement l’erosió del sòl, molt esquelètic, mancat d’arbrat i només amb un pobre matollar o garriga. Aquesta serra i la proximitat de la mar creen sectors ben diferenciats en el terme. La cresta de la serra es troba a una distància mitjana de quatre quilòmetres de la mar, cosa que fa que el terme formi com un llarg corredor, planer només vora mar, que guanya ràpidament altura i que s’alça violentament per un espadat, entre els 300 i els 600 o 700 m que tenen els cims més alts. Aquests són gairebé inaccessibles des d’un bon sector del terme canareu i constitueixen un excel·lent mirador.

Al seu peu la plana no té prou espai per a desenvolupar-se i queda de seguida tallada per la mar. Els conglomerats quaternaris en arribar a la costa formen, igual que al Baix Ebre, un petit espadat. Vers el S, en retirar-se els darrers contraforts de l’acabament de la serra, a partir de l’estrep de Sant Jaume, la plana es mostra més dilatada. Ací es desenvolupa una intensa explotació hortofructícola que aprofita la bonança climatològica i unes reserves hídriques ben abastades. La bonança és afavorida pel recer que li fa la serra de Montsià, que el protegeix dels vents del N (mestral o tramuntana) i per la proximitat de la mar, que li lleva les mínimes extremes i li proporciona una mitjana termomètrica anual temperada. L’abundància relativa d’aigua no la hi proporciona el riu de la Sénia, que arriba ací ja sec, ni els barrancs que ràpidament es precipiten a mar des de la serra de Montsià, sinó la permeabilitat del sòl calcari i l’especial disposició tectònica de la serra de Montsià, que supleixen amb aigües a poca fondària la manca d’aigua superficial.

Cap al N del terme les condicions són molt diferents, els conglomerats quaternaris afloren aviat entre la serra i les platges i sobre aquests sòls més prims només es troben les oliveres i els garrofers en estretes faixes que van de les platges a les primeres costes. Entre les platges del litoral canareu es poden mencionar la platja del Marjal, la de les Cases d’Alcanar, la del Maricel i la platja de la Fàbrica de Ciment.

Límit amb les terres de Vinaròs, trobem el curs del riu de la Sénia, que en la seva capçalera forma el pantà d’Ulldecona a terres del Maestrat i que hi desguassa directament a la mar.

El nucli principal del municipi, la ciutat d’Alcanar, és a l’extrem meridional del terme, prop del riu de la Sénia, a uns 3 km, en línia recta, de la mar. Vora aquesta, a la façana SE del terme, hi ha el poble de les Cases d’Alcanar, mentre que tota la resta del front litoral, que forma una entitat de població anomenada les Platges d’Alcanar o Alcanar Platja, és sembrat d’urbanitzacions, com Maricel, Montsià Mar, Serramar, Solimar, etc., i de grupets de cases de segona residència en forma de poblament dispers. A l’interior, hi ha també la urbanització de la Selleta.

El terme d’Alcanar es troba ben comunicat gràcies a la carretera N-340, que segueix més o menys paral·lela a la costa, carretera de la qual s’ha construït una variant per l’interior. La N-340, endemés de via interurbana procedent de Vinaròs i que continua per Sant Carles de la Ràpita vers Tarragona i Barcelona, té també la funció de facilitar la comunicació entre tots els nuclis habitats del terme. Hi ha, a més, dues carreteres locals, una que va de la Sénia a Alcanar per Ulldecona, i la carretera local que s’origina en el baixador del ferrocarril d’Alcanar situat en el terme de Vinaròs, ja dintre el País Valencià, i que arriba fins a la N-340 tot passant per Alcanar. Aquesta darrera carretera local, molt concorreguda especialment a l’estiu, permet arribar ràpidament a l’autopista AP-7 de Barcelona a València, que té l’accés a l’entrada al País Valencià i circula per la vall ddUlldecona.

El terme té dos camins asfaltats força transitats, el camí del Virol i l’antic camí de Vinaròs: el primer constitueix la via central de servei vers la zona del Marjal i les Cases, i el segon és la via alternativa i menys congestionada que la N-340 per a anar d’Alcanar a Vinaròs.

La població

El terme d’Alcanar s’originà dins el gran terme d’Ulldecona a partir del 1238, quan el lloc va ser donat per poblar-lo a vint-i-un pobladors (canareus o canareves). Malgrat això, no es coneixen notícies de poblament fins el 1380, quan el lloc tenia 59 focs o famílies. Cal tenir en comte, però, que aquest era un moment de crisi i de baixa de poblament a tot el país. Fins el 1553 no es coneix cap altra estadística. En aquest moment la vila tenia 102 famílies, entre les quals 18 de cognomenades Sanxo, 16 Reverter i 10 Forcadell, famílies totes derivades dels primers pobladors del segle XIII. Aquest cens es va mantenir estable a la resta del segle XVI, puix que una relació del 1586 li assigna la xifra arrodonida de 100 cases.

El segle XVII és mancat de censos fins arribar al 1708, que un cens d’Aparici li assignà 178 cases. L’any 1715 es produí una petita emigració d’habitants, partidaris de la casa austriacista, cosa que feu que la població tingués, el 1719, 180 cases i 714 habitants. El segle XVIII fou d’una gran creixença, difícil de seguir per causa de la manca de coneixença del desglossament en el corregiment de Tortosa de l’important cens de Floridablanca, però el 1820, tot i les desfavorables conseqüències de la guerra del Francès, se li assignaven 440 famílies o veïns, i el 1830, 1 590 h, xifra que sembla molt disminuïda comparada amb els 3 022 que registrà el cens de Madoz el 1842. El ritme de creixença fou constant i seguit tot al llarg del segle XIX i primer terç del XX, en què la vila passà de 3 451 h el 1857 a 6 131 h el 1930. La Guerra Civil i una petita emigració fins el 1950 marcaren un petit descens del cens, que registrà 6 087 h el 1940 i 5 749 el 1950, però tot seguit l’augment dels regadius i l’explotació tarongera donaren un nou impuls a la vila d’Alcanar —ciutat a partir del 1912—. Posteriorment, la mecanització del camp i la manca d’indústries van marcar una pausa i una petita davallada en el seu creixement; dels 8 240 h del 1975 es baixà a 7 959 h el 1981 i a 7 848 h el 1991. A partir de la fi del segle XX la població experimentà un notable creixement: 8 032 h el 2001 i 9 311 h el 2005.

L'economia

Alcanar és un municipi eminentment agrícola, com ho demostra el fet que els ocupats en les activitats agràries, juntament amb la pesca, representen el terç de la població el 2001. Tanmateix els darrers anys el sector serveis ha superat el sector agrari (el 42,1% el 2001). Entre el peu de la serra de Montsià i la costa hi ha els conreus tradicionals de regadiu (els prats, sínies o sorts), que són els predominants, amb llurs petites cases d’ús agrari utilitzades també els mesos d’estiu pels seus propietaris, que habitualment viuen a Alcanar. El 1860 el terme tenia 6 masos habitats permanentment i 19 de deshabitats.

A banda d’algunes extensions de cereals (arròs, blat) i hortalisses, els principals conreus del terme han esdevingut els cítrics, taronges i mandarines, que s’estenen principalment per la plana meridional. Les oliveres, força destacables, i algun ametller, s’estenen sobretot vers el sector nord del municipi i cap a l’oest, als contraforts de Montsià.

La plana és regada amb l’aigua del subsol, abans extreta per mitjà de sínies i ara amb motors. Les propietats de regadiu (els esmentats prats o sínies) són molt petits i repartits. Al sistema tradicional agrícola, de petits trossos regats amb l’aigua de les sínies, va unir-se el de pous comunitaris, que van ajudar a transformar zones de secà, que eren pràcticament abandonades, en zones de regadiu. En la dècada del 1920 tingué lloc la perforació a cel obert de dos pous en sistema de comunitat de propietaris: el pou de la Mare de Déu del Remei, el 1924, i el de Sant Pere (1927), explotats amb motor. Abans hi havia només dos pous més petits, amb motor a vapor, al Pla i al Molí del Marquès, de propietat particular. Això fou l’inici d’una sèrie de comunitats de regants, que han captat l’aigua del subsol i que han possibilitat el conreu del taronger i dels planters. Ambdues produccions van tenir un fort impuls a la dècada del 1960, d’acord amb l’obertura i la destinació a la resta d’Europa. Aquesta producció, vinculada comercialment a la de la zona valenciana, va marcar un fort impuls econòmic per a Alcanar. Al finals del segle XX Alcanar produïa més del 50% dels cítrics de Catalunya i era també el principal productor de plançons de cítrics en viver.

A excepció del sector de l’aviram, la resta de cria ramadera no manté una importància destacada en el conjunt econòmic de la producció del sector primari. Es pot esmentar a més la cria de conills, algun ramat d’ovins, i la presència de ruscs. D’altra banda, a les Cases d’Alcanar, la pesca, sobretot la de llagostins, ha tingut, des de l’origen del nucli, una certa importància, car el poble nasqué com a barri de pescadors. La Confraria de Pescadors de les Cases d’Alcanar disposa de llotja.

La indústria antiga era completament subsidiària de l’agricultura. Des del segle XVI fins als temps moderns hi hagué alguns telers, que modernament es convertiren en manufactures de mocadors. També era molt antiga la fabricació d’espardenyes, que aprofitava els conreus locals d’espart, cànem i lli. Per la situació geogràfica, Alcanar tenia un cert comerç de blat, que s’importava del sector de Morella. Al segle XVII ja es parla de la botiga de la vila, una obra beneficosocial que emmagatzemava blat i el venia a preus mòdics en èpoques de carestia.

Fora d’aquestes petites manifestacions industrials, el 1860 tota la indústria es reduïa a sis molins d’oli i tres de farina. També tingueren una certa importància i la tenen encara les antigues indústries extractives de calç i, especialment, la més moderna de ciment, que aprofiten les pedres calcàries del terme. La fàbrica de ciment Ciments del Mar SA, que va passar a pertànyer al primer grup cimenter mundial (CEMEX), és una de les indústries més importants del terme i es considera la primera productora de ciment de l’Estat espanyol i la segona o tercera del món. Aquesta fàbrica, fundada el 1966, ha donat lloc a d’altres indústries auxiliars; disposa d’un magatzem que al final de la dècada del 1990 era el més gran d’Europa, i d’un port propi a la Martinenca.

A part l’empresa cimentera, hi ha moltes empreses relacionades amb l’agricultura, dedicades a la comercialització de cítrics i productes d’horta. Les activitats industrials han tingut cert increment en les darreres dècades del segle XX.

Alcanar celebra mercat setmanal els dimarts, dijous i dissabte, i el dilluns a les Cases d’Alcanar. L’ensenyament és cobert fins al batxillerat i la formació professional, i hi ha a més una escola d’art. Entre les instal·lacions esportives cal destacar, a les Cases d’Alcanar, el port esportiu més meridional del país, el qual es començà a construir al començament de la dècada del 1970. D’altra banda, les activitats encarades al turisme han anat adquirint importància, de manera que la zona litoral presenta una gran concentració d’establiments hotelers, càmpings i apartaments.

La ciutat d'Alcanar

Morfologia urbana

La ciutat d’Alcanar (72 m; 7 163 h el 2005) es troba en una petita altura protegida pels contraforts de la Serreta. Havia estat una petita vila closa amb una muralla, esmentada encara en documents dels segles XVII i XVIII, que anava de la torre del Carrer Nou, a l’angle amb el carrer de la Raval, i baixava fins al carrer de la Claveguera, on torcia i seguia paral·lela al Vall fins a l’extrem del carrer Major, des d’on pujava pel carrer del Mestre Pedrell, passava per davant l’església i per davant el cementiri fins a arribar novament a la torre del Carrer Nou. Formava un clos, sensiblement rectangular, on s’encabien unes 150 cases, repartides entre la plaça de l’Església, el carrer Major, el del Forn, el dels Arcs, el de Jesús, el de Forcadell, el del Campanar, el del Cementiri i el d’en Cavaller. Tenia inicialment quatre portals, que s’obrien prop dels angles del seu perímetre, és a dir, a l’extrem del carrer Major, al camí d’Amposta, davant la Raval i el Cementiri.

L’augment de poblament del segle XVIII feu aparèixer ben aviat la Raval i ben tost el nucli antic es va perdre dintre la perllongació dels carrers que formen l’actual conurbació d’Alcanar. La ciutat té un eix principal de direcció N-S, el carrer del General Prim, que s’entrecreua més o menys perpendicularment amb uns altres tres carrers importants de direcció E-W: el Carrer Nou, el de la Generalitat i el d’Almenara; i tres vies de circumval·lació que voregen el nucli principal: la ronda del Remei, el Carrer Nou i el del Mirador. La zona moderna de creixement s’ha situat al S.

Tot i que la ciutat fou bàsicament una població de menestrals i gent del camp, no hi manquen els edificis d’interès. Es destaca per la seva antiguitat la torre del Carrer Nou, que ha estat restaurada, resta de la fortificació contra la pirateria del terme i de la zona. És de planta quadrada, amb carreus ben tallats als angles i només desbastats i units amb morter de calç a la resta dels paraments. Inicialment devia ser coronada per merlets i conserva encara les antigues espitlleres. Sobre la seva construcció no hi ha notícies concretes, raó per la qual cal suposar que es degué fer al segle XV o XVI, com la majoria de torres de la regió. Ocupava un angle de la població fortificada i era relligada a les muralles. De l’entorn l’any 1600 data la cisterna del Vall, o fossat de la muralla, un espai rectangular amb murs fets de carreus de pedra ben escairats i rejuntats. La coberta és de volta de canó rebaixada.

L’edifici més notable és, sens dubte, l’església parroquial de Sant Miquel, al cim d’una àmplia escalinata. Forma exteriorment un cos compacte, de carreus ben tallats, amb caire de fortalesa, accentuat per una garita existent a la part alta del cantó dret de la façana. La porta és plenament renaixentista, d’arc de mig punt, emmarcada per dues columnes estriades en els dos terços superiors i decorades amb grotescs a la part inferior, les quals recolzen sobre sengles pedestals i que sostenen un entaulament clàssic; damunt d’aquest hi ha tres fornícules emmarcades per un frontó triangular; als sectors triangulars que queden entre l’arc de la portada i l’entaulament hi ha sengles medallons amb un cap de factura clàssica; a l’interior, més amunt té una petita rosassa. Al costat esquerre de la façana s’aixeca un robust campanar de base quadrada i cos superior vuitavat, amb finestrals a cada cara i pinacles de boles al cim.

L’edifici consta d’una nau amb capelles laterals entre els contraforts, llisos, amb una cornisa de tipus clàssic i coberta de nervacions gòtiques, que recolzen sobre cartel·les encastades al mur. Tenia primitivament quatre trams i un absis semicircular que fou suprimit a la fi del segle XIX per ampliar-la amb un creuer, cimbori i presbiteri, imitant l’estil antic. Sembla que fou construïda a partir del 1575, potser pel mestre Miquel Anglès, que va construir l’església de Sant Domingo de Tortosa, amb la qual presenta una gran similitud en les portades.

Altres edificacions notables són, entre altres, la Casa dels O'Connor, de caire modernista, i l’antiga Casa del Marquès. La ciutat disposa també del Mirador, zona enjardinada i indret d’esbarjo d’àmplia panoràmica.

Alcanar, com Ulldecona i altres pobles de la contrada, té un espai tancat entorn d’un turonet amb el típic Calvari. Al cim del turó hi ha una capella de pedra, a la qual condueixen una sèrie de rampes en ziga-zaga amb les estacions del viacrucis sobre un pilar, amb unes representacions de les estacions en rajola de València. Es troba als afores del poble al barri de la Bassa. Fou inaugurat el 1885. El Calvari primitiu era a la part superior de la Raval, al lloc conegut encara com les Eres del Calvari.

La cultura i el folklore

Alcanar disposa d’una àmplia xarxa duentitats de caràcter cultural, cívic i esportiu. Destaca l’àmbit musical, que compta amb una bona representació; cal esmentar per la seva antiguitat la Banda Municipal de Música, fundada el 1845. Entre les diverses activitats musicals a la ciutat es pot mencionar el Festival Internacional de Música, a l’abril. El teatre ha anat adquirint seguidors, que disposen d’un teatre-auditori; el Grup de Teatre Gresol organitza unes Jornades de Teatre de Primavera. Alcanar disposa, des del 1995 de la Biblioteca Pública Trinitari Fabregat. Cal destacar, tambè, el Museu del poblat ibèric de la Moleta del Remei. En l’àmbit esportiu es pot destacar el Club Deportiu Alcanar, la fundació del qual sembla que podria datar del 1916.

La ciutat d’Alcanar celebra al llarg de l’any diverses festes. Al gener se celebra la festa de Sant Antoni Abat, en la qual és tradicional el ball de Sant Antoni, dansat al compàs d’una jota; les dones es posen el mantó de Manila i els homes el vestit de baturro. El 15 de maig se celebren les Festes de Maig, en honor a sant Isidre, patró dels pagesos; són conegudes popularment com les festes dels bous, perquè se celebren diversos correbous. Al setembre la diada de Sant Miquel, patró de la ciutat, és festiva, i pels volts d’aquesta diada se celebra el Mercat Ibèric i el Concurs Nacional de Reclam Bucal, des del 1998. La festa major se celebra a l’octubre, en honor a la Mare de Déu del Remei. Aquesta festa té un marcat caràcter religiós, a més del festiu; destaca la peregrinació al santuari del Remei, on es fa missa i paelles populars. Cada cinc anys se celebren les Festes Quinquennals, des del 1944, que duren dues setmanes, amb un seguit d’actes religiosos entre els quals destaca la baixada de la imatge de la Verge des del santuari a la ciutat, en processó; els carrers de la ciutat i també de les Cases d’Alcanar s’engalanen per veure passar la imatge, que recorre tots els carrers de les poblacions en diversos dies.

Altres indrets del terme

El poble de les Cases d'Alcanar

El poble de les Cases d’Alcanar (1 281 h el 2005) és, en realitat, un barri marítim de pescadors que s’estén al llarg de la costa. Dista uns quatre quilòmetres d’Alcanar i s’ha convertit també en un centre d’estiueig, amb un port pesquer i esportiu on hi ha la seu del Club Nàutic d’Alcanar.

L’origen del nucli actual com a poble data del segle XIX (1862), però el lloc era ja poblat per pescadors des de temps anteriors (el cens del 1860 ja assenyala residents al lloc 12 famílies). Fou l’alcalde d’Alcanar Lluc Beltran qui obtingué el permís d’embarcament el 1862 i va propiciar-hi la formació del petit agrupament urbà. Tanmateix, cal cercar els inicis de l’assentament estable en el dit lloc arran de la guerra de Successió. El rei Felip V, avançant-se al projecte de Carles III que donà origen a Sant Carles de la Ràpita, va donar permís i terrenys per a fundar una nova població en el lloc on s’havia edificat una torre de Sant Felip, en honor del rei. Fou el sergent major de Tortosa, Juan Caballero, qui projectà de crear ací una població amb el nom de Villa de San Felipe. El projecte va fracassar i va quedar reduït a la guarnició militar de la torre i a un destacament de cavalleria allotjat en magatzems dels voltants, entorn dels quals es va fixar el petit grup de pescadors que sembla que ja d,abans residia al lloc o pels seus voltants.

La torre es trobava sota la jurisdicció del batlle de Tortosa i eren els regidors d’aquesta ciutat els qui en nomenaven els guaites. Un dels darrers guaites coneguts fou Josep Beltran, nomenat el 1782. Aquesta torre fou derruïda, durant la guerra del Francès, pels anglesos, perquè no caigués en mans de les tropes de Napoleó. Sembla que darrerament era coneguda també per la torre de Sant Pere, potser per haver-se edificat ja una petita església al patró dels pescadors. S'ha dit que la torre era a l’emplaçament de l’actual capella, bé que testimonis del lloc recorden haver vist la base d’una torre quadrada a la part central superior de la plaça de l’església, que desaparegué en pavimentar tot el sector fins arran de mar.

La població celebra la festa major a l’agost, en honor a la Mare de Deú de llAssumpció, en la qual són molt populars els corrabous al port. Cal destacar també la festa dels pescadors, dedicada a la Mare de Deú del Carme, pel juliol, amb una processó marinera. També es fa una processó marinera per Sant Pere, al juny.

Les Platges d'Alcanar, les cases d'estiueig i Benifallim

La zona litoral d’Alcanar, a banda de les Cases d’Alcanar, forma una entitat de població anomenada les Platges d’Alcanar (787 h el 2005). Comprèn nombroses cases disperses i urbanitzacions, com el Camp de Tiro, el Fondo de Xan, Maricel, Marjal, Mèrida, Montecarlo, Montsià Mar, Morralla, la Paz, Serramar, Solimar, Sota Montsià, Urbafonda, etc. A l’interior del terme, en un dels estreps meridionals de la serra de Montsià i al límit amb el terme d’Ulldecona es troba la urbanització de la Selleta (80 h el 2005).

Escampades pel municipi hi ha algunes grans cases d’estiueig de començament de segle com és ara el Clos de Codorniu, on havia estiuejat el rei Alfons XIII, al S, el Pla, antigament del marquès de Las Atalayuelas, a l’alçada de les Cases, bé que a l’interior, i l’Hort de l’Adell, al mateix nucli de les Cases.

Una entitat històrica del terme és l’antic nucli de Benifallim, de situació dubtosa. La punta de Benifallim és esmentada, en la carta de poblament del 28 de febrer de 1239, com un dels límits del territori concedit per a repoblar. Algun autor ha indicat que el lloc era idèntic al de la punta de la Ràpita, que el 9 de maig de 1251 va donar per a repoblar l’abat de Sant Cugat del Vallès, però això és improbable. Hom admet avui dia que la punta de Benifallim era en un indret proper a les Cases d’Alcanar, a la partida de la Punta, on han aparegut sepulcres i altres indicis de poblament que podrien correspondre probablement a aquest nucli o alqueria d’època sarraïna, com indica el seu nom.

El santuari de la Mare de Déu del Remei

El santuari de la Mare de Déu del Remei és el testimoni més preuat de l’art i de la pietat popular del terme i fins d’altres termes de la contrada. Es dreça vers el N de la ciutat, al peu del camí vell d’Alcanar a Ulldecona. És un edifici del pas del segle XVI al XVII, d’estil encara de tradició gòtica, ampliat al segle XVIII amb un creuer i una cúpula peraltada de teules envernissades, del tipus corrent al País Valencià. També se li va afegir un petit campanaret d’espadanya sobre la façana, que té una campana datada el 1726.

L’interior de l’església mostra una decoració en la cúpula i part del presbiteri de temes bíblics marians i al·legories de les lletanies, feta vers el 1920 pel pintor tortosí Cerveto. Els antics retaules van desaparèixer el 1936, com també molts dels antics exvots.

La imatge és una talla d’uns 60 cm d’alçada; l’original era d’època imprecisa, segurament del segle XVIII, però va ser destruïda durant la Guerra Civil Espanyola de 1936-39. L’actual imatge, rèplica de l’anterior, data del 1939, any en què es decidí celebrar les festes quinquennals en honor seu.

Fa costat i conjunt amb lUesglésia l’hostatgeria, de dos cossos ben distints que corresponen més o menys a les dues etapes essencials d’edificació del santuari. En la sala del primer pis de l’hostatgeria es guarda avui dia un antic mosaic, representatiu de la batalla de Lepant, que es troba molt desgastat per haver format part del paviment de l’ermita primitiva o santuari fins a l’inici del segle XIX. Fou fet a les Reials Fàbriques.

Aquest mosaic i la seva representació, junt amb l’estructura vella de l’església, indiquen que aquesta es degué erigir a la fi del segle XVI, tot i que no és documentat fins el 1626, moment en què s’hi treballava. En tenia cura inicialment la confraria del Remei, que administrava, amb el rector de la vila, un patrimoni petit de terres plantades daoliveres i garrofers, que li foren preses arran de la desamortització.

Una petita capelleta de camí, un minúscul edifici quadrat amb coberta de teulada piramidal es dreça al trencall cap al Remei de la carretera d’Alcanar a Ulldecona. És una obra de la fi del segle XVIII o inici del XIX, presidit per una petita imatge de la Mare de Déu del Remei.

Les torres de defensa i les restes arqueològiques

Es destaquen, al llarg de la costa del terme d’Alcanar, el seguit de torres de defensa contra la pirateria, algunes, com la torre d’en Morralla i la del Moro, arranjades i adaptades per a residència d’estiu. El 1239 se cita ja una torre a Montsià, ara totalment desapareguda; més tard és notable la del Codonyol i la d’en Morralla, documentades des del final del segle XVI. El més notable és el grup de les tres anomenades torres del Moro, a l’extrem nord-oriental del terme, prop del límit amb Sant Carles de la Ràpita, que formaven part del conjunt de defensa del port dels Alfacs. Totes presenten la planta quadrada, amb pedra ben tallada als angles, merlets i matacans; la porta és adovellada o amb llinda i acostumen a tenir la planta baixa amb volta. Cal esmentar també la torre d’en Calbo, prop de la d’en Morralla, que va ser ampliada com a casa de camp. L’època de construcció se situa normalment entre el 1570 i el 1630.

Seguint un ordre cronològic, tant pel que fa a les dates de les diferents troballes com pel que fa a les de la seva publicació, hem d’esmentar la notícia donada per Bosch i Gimpera sobre un sepulcre de fossa descobert a la serra del Moltó, en el vessant que mira cap a Vinaròs, el qual era constituït per unes lloses mentre que el terra era la mateixa roca. Aquesta sepultura, que contenia tres destrals de pedra polida, sembla correspondre a la darreria del període neolític. Això no obstant, el jaciment considerat més important dins el terme d’Alcanar és el de la Moleta del Remei, que ja es coneixia vers la dècada del 1920 i ha estat arranjat per a la seva visita. S'estén pel cim de la moleta del Remei, a uns 200 m sobre el nivell de la mar, al NW de la ciutat, prop del santuari del Remei. És de gran interès la situació privilegiada d’aquest jaciment, gairebé a la vora de la mar, relativament prop de la desembocadura de l’Ebre, situació que permet l’estudi de la relació entre l’antic comerç marítim i la seva penetració cap a les zones del sud d’Aragó. Els treballs arqueològics han evidenciat una ocupació des del final del segle VII o inici del VI aC fins al final del segle II aC, i contactes amb pobles mediterranis, grecs i itàlics. S'han posat al descobert restes que han permès conèixer el planejament urbà del poblat, amb el seu sistema defensiu i diverses construccions.

D’època incerta són diverses sepultures de fossa rectangulars, obertes en el conglomerat de còdols que es trobaven sota la terra vegetal de la partida de la Punta (les Cases d’Alcanar). Aquests sepulcres, amb una separació d’uns 2 m entre ells i una orientació de nord a sud, no contenien cap mena d’aixovar que permeti de confirmar si són d’època medieval.

Al llarg dels anys s’han anat produint diverses troballes subaquàtiques prop del litoral de les Cases d’Alcanar, la qual cosa fa suposar l’existència d’un jaciment submarí. D’altra banda, l’existència d’un dels dos arcs del pont dels Estretets sobre el riu de la Sénia, de tècnica de pedra i arc que hom considera romana, ha fet suposar que hi havia una via romana secundària de Tortosa a València per la part marítima del Montsià.

La història

La història d’Alcanar com a entitat municipal o de població autònoma és relativament moderna, però l’origen del poblament és antic.

En les èpoques inicials de la història medieval, que aquí comença amb la conquesta cristiana (1148), el terme d’Alcanar formava franja costanera del gran terme d’Ulldecona, ben estructurat en l’època musulmana i recuperat juntament amb la ciutat de Tortosa, de la qual depenia inicialment. Les dificultats per a repoblar aquest terme, fins entrat el segle XIII, foren aquí més accentuades que a la foia o vall d’Ulldecona, per la proximitat de la mar i l’existència de la via de penetració costanera. De fet hi havia ja repobladors cristians a l’inici del segle XIII, com ho indica un document d’Ulldecona del 1222 que parla d’un predi qui est in termino Ulldechone ... dictum Canar . El nom d’Alcanar apareix sempre en els documents antics amb la forma Canar o Cannar, que fa pensar més en un ‘'canyar” o ‘'lloc de canyes”, que no pas en un topònim àrab, com sembla pressuposar la forma moderna d’Alcanar. L’afegitó de l’article al és moderna; abans el lloc es deia lo Canar, d’on deriva el gentilici de canareus, amb què es coneixen els habitants de la població i el terme. A despit del petit poblament o ocupació del lloc que hi pogués haver al principi del segle XIII, aquest continuava pràcticament erm i sense explotar el 1238, cosa que va moure el mestre hospitaler d’Amposta, Hug de Forcalquer, senyor del lloc com a sotmès al gran terme d’Ulldecona, de concedir una carta de poblament el 1239. Sembla que aquesta primera carta no va ser suficient per a fundar un nucli estable i que la majoria dels receptors de la primera concessió no s’establiren al lloc. Per això al maig del 1252 hom va atorgar una nova carta o, més ben dit, dues cartes de poblament, donacions condicionades a la construcció d’una vila abans d’acabar-se l’any 1252. El fet d’haver-se conservat aquests documents com a fundacionals de la vila indica que aquesta vegada l’empresa tingué èxit. Així, cal tenir la data del 1252 com a data fundacional de la població.

L’èxit de la nova vila el referma el fet que aquesta comptés ja amb unes seixanta famílies entorn del 1380, poc abans que la vila fos atacada per un grup de moros procedents de la mar (1388). Segurament que aquests i altres atacs forçaren la construcció de la torre de Puigmoltó el 1390. Abans d’aquesta, des del segle XIII consta una torre de Montsià i aviat n'apareixeran d’altres. La proximitat de la mar, aleshores infestada de pirates berbers i turcs, que obligaran a l’erecció de diferents torres de defensa entre els segles XIV i XVII, fou sempre un obstacle per a l’establiment de gent prop de la costa i feu que la població d’Alcanar s’alcés com una vila fortificada amb muralles, quatre portals i torres, i en una petita altura per cercar la defensa natural.

La vila i terme d’Alcanar va obtenir el 1449 la separació de la comanda d’Ulldecona i la constitució d’una pròpia comanda o administració sempre sota l’alt domini dels hospitalers. També hagué de lluitar, igual que Ulldecona, per a sostreure's a les pretensions del consell de Tortosa, que volia dominar el terme al·legant que inicialment havia format part del terme de la ciutat.

Durant la guerra civil contra Joan II, Alcanar fou víctima de l’ocupació violenta i de l’incendi de les tropes del rei procedents del Maestrat en lluita oberta contra la Generalitat o Diputació del General de Catalunya que ocupaven Ulldecona, Tortosa i Amposta.

En temps del rei Felip II de Castella, entre el 1566 i el 1571, el rei feu fortificar novament el sector del NE del terme, proper al port dels Alfacs, per poder refusar les incursions de la pirateria turca, i així s’aixecaren en pocs anys les tres torres anomenades del Moro; més al sud apareixen les del Codonyol, d’en Calbo i d’en Morralla i, a l’extrem S, la del Sòl-de-riu, a tocar del riu de la Sénia. La majoria d’aquestes torres es feren a càrrec de la ciutat de Tortosa, amb la col·laboració del Regne de València i de la monarquia espanyola. Pel mateix temps es fortificà de nou la vila d’Alcanar i es bastí amb caire de fortalesa l’església parroquial de Sant Miquel d’Alcanar, iniciada vers el 1575. Algunes d’aquestes torres es refarien o construirien de nou al principi del segle XVII, quan la Generalitat catalana ordenà de fer noves torres i reforçar les antigues, situades prop de l’Ebre i al llarg de la costa, a causa d’incursions dels pirates.

En la guerra dels Segadors o del Corpus de Sang Alcanar hagué de patir una ocupació de tropes catalanofranceses, oposades al rei de Castella, a qui la vila es mantenia fidel per causa dels hospitalers, que no volgueren secundar la causa del país. Aquesta, igual que la guerra contra Felip V, en la qual els canareus seguiren el partit austriacista, fou una de les ocasions en què la violència retornà a la vila, i també en la guerra del Francès, en la qual es veié ocupada diferents vegades entre el 1809 i el 1811.

Un altre dels fets bèl·lics que va commoure Alcanar fou durant la primera guerra Carlina. El 18 d’octubre de 1835 Ramon Cabrera, cap de les forces carlines, es presentà davant la vila i la va assetjar. L’endemà acudiren esquadrons de voluntaris de Vinaròs, Benicarló i Peníscola a ajudar els assetjats, però foren derrotats i Cabrera s’apoderà de la vila, que saquejà i s’hi va fer fort algun temps.

Col·laboració: 
PBA / MAL
Llegir més...