i Alcoi | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Alcoi

Sumari de l’article

Vista aèria de la ciutat d’Alcoi
© Arxiu Fototeca.cat
Municipi i cap de la comarca de l’Alcoià.
Població: 
61.552 h
[2009]
Extensió: 
130 km2

Situació

Presideix, des de la vall més profunda, les serralades subbètiques i prebètiques valencianes més elevades. El terme és tancat per les serres del Montcabrer i la Mariola (1.389 m) al N, Biscoi i l’Ombria (1.100) a ponent, la serra del Carrascar d’Alcoi (1.352) i la serra dels Plans (1.252) al S i l’Ull del Moro a l’E, i forma una vall, ramificada i transversal a les complicades serres, en part reblerta de materials miocènics. En aquesta vall aflueixen, des de ponent, el riu Polop —una de les branques originàries del riu d’Alcoi o Serpis—, que entronca amb el Barxell, que, com el barranc del Cint, procedeixen dels contraforts de la Mariola, en tant que el Molinar ve de les muntanyes del sud (la Carrasqueta i els Plans); els esmentats cursos són minsos, però fortament engorjats, en especial als punts de confluència on nasqué la ciutat.

L'economia i la població

Una població d’arrels iberes aprofità les estranyes condicions d’aquestes serres i valls, però foren els àrabs els qui la concentraren. A mitjan segle XIX —iniciada ja la industrialització—, la ciutat s’apropava a 20.000 h, amb un augment constant fins a 32.497 el 1877. El canvi de segle, però, porta l’ombra de la crisi colonial —32.093 h el 1900—, remuntada fàcilment durant la Primera Guerra Mundial —36.423 h el 1920—. La progressió es manté i, malgrat la crisi dels anys trenta i la guerra civil, l’any 1940 el terme arribà a 45.792 h, inclosa una regular immigració andalusa, l’any 1970 a 61.000 h i el 1981 a 66.000 h, xifra a partir de la qual inicià el retrocés demogràfic. Aquest creixement, bé que sostingut, fou un dels més febles del País Valencià (només un 29% en 1960-80 i àdhuc un lleuger descens en 1981-91).

Alcoi no té explicació sense la indústria, i aquesta, sense l’energia hidràulica, minsa, però fonamental a l’arrencada dels obradors i tallers artesans. Les arrels de l’esmentada activitat són molt velles, probablement àrabs, car al final del segle XIII ja hi ha documentació del gremi de paraires, al qual aviat s’unirien teixidors, tintorers i pilaters, amb una Casa de la Bolla de molt de prestigi. Des del segle XVI treballen més d’un centenar de telers i passen de 180 al terme del segle XVIII; poc després hom ja pot parlar de revolució industrial, congriada devers el 1825; del 1828 data l’escola industrial, potser la més vella del País Valencià. La fabricació de paper degué començar també en dates molt reculades, bé que imprecises, i atenyé durant el segle XVIII una gran anomenada gràcies al paper de fumar. El 1830 és engegada la indústria metal·lúrgica, que ha d’assolir una categoria geogràficament il·lògica. A la segona meitat del segle XIX són mecanitzades les fàbriques i és romput l’aïllament de les comunicacions amb el “tren dels anglesos”, ferrocarril de via estreta fins al Grau de Gandia (1893), per on era importat el carbó britànic; el seguiren, el 1903, l’enllaç d’amplada normal amb Xàtiva, on entronca amb la línia València-Madrid, i les carreteres modernes a Villena, Xàtiva i Alacant; el ferrocarril Alcoi-Alacant quedà inacabat —sembla que per sempre—, la infraestructura, llesta, però sense raïls. La conjuntura de la Primera Guerra Mundial donà l’empenta definitiva a la industrialització.

Els sectors capdavanters són el tèxtil (57 % de les empreses), productes metàl·lics i maquinària i minerals i productes no metàl·lics. Alcoi posseeix una Escola de Perits Industrials. Només l’1,7% dels alcoians actius es dediquen a l’agricultura, la qual lògicament ocupa un lloc endarrerit, car el 66% del terme és inculte. Els espais planers són tan pocs que els bancals són una exigència; predomina el secà (4.195 ha, 95% dels conreus): 1.380 ha de cereals, 745 ha d’ametller, 625 d’olivera i 179 de vinya. El regadiu (267 ha) només es fa amb aigües de peu —fonts i rierols— per a l’hortalissa (82 ha). Quant al règim de tinença, destaca el cultiu directe, seguit per la mitgeria. Destaquen les grans explotacions (superior a 20 ha), amb un centenar, la qual cosa representa el 41% de les totals.

La ciutat d'Alcoi

La ciutat d’Alcoi (59.209 h [2006], alcoians; 518 m alt.) engloba gairebé tots els habitants del terme. L’enforcall on es fa l’aiguabarreig dels barrancs del Barxell, a l’W, i del Molinar, a l’E, agombolà la primera vila murada, probablement en època musulmana, la qual devia agafar des dels Algepsars, al NE fins al carrer de la Barbacana, al S, deixant fora les places del Carme i del Mercat. El desafiament a la topografia només té una explicació: aprofitar industrialment l’energia hidràulica; per això, des de l’arrencada, es constituïren dos estrats: l’industrial, al fons dels barrancs —de primer perifèrics, autèntics valls defensius—, i l’altre, el residencial, cada dia a més altura, en contra d’una llei general de descens gravitatori urbà. Des de l’esperó, la creixença urbana continuà en sentit meridional fins a l’altura de l’escola industrial, mentre, cada cop més, es diferenciava la residència burgesa, més enlairada, de l’obrera, més acostada a les enclotades fàbriques. A mitjan segle XIX, quan la ciutat albergava 20.000 h i hom modernitzava la indústria, l’expansió de la caseria cobria tot el turó sobre l’eix del carrer de Sant Nicolau o de Wilson i es desbordava vers les eixamples. L’expansió continuà en un altre turó, entre el Barxell i el barranc de Soler, comunicat pel pont de Maria Cristina, bastit el 1837. En forma l’eix la carretera de Xàtiva (Canalejas), incurvada al NE, i hi foren situats d’antuvi l’hospital i les casernes. El viaducte —dit de Canalejas— sobre el Molinar, edificat a 54 m d’altura sobre la partida de Tossals, inferior, fou acabat el 1907 i obre pas a la carretera de Castalla. Ultra haver estat un dels primers motius d’orgull local, acollí una eixampla quadriculada recolzada a l’esmentada carretera. El panorama dels dos nivells urbans és acabat pel més recent dels grans ponts, el de Sant Jordi sobre el Barxell, de 150 m de llargària i 45 d’alt, el qual també enfoca la plaça Major des de les eixamples de l’esquerra del barranc. La caseria, atreta per les estacions ferroviàries, ha anat emparant-se de les partides rurals de Riquer, Uixoles, Hortes Majors, Realets i Cotes de Baix. L’expansió moderna s’enfila —cases protegides— pel coster del tossal de Sant Cristòfol. Recentment, s’ha encetat un pla de rehabilitació del centre històric (Arquitectura i Rehabilitació d’Alcoi). A la funció industrial se sobreposa una veritable capitalitat financera, econòmica i de serveis de les comarques de l’Alcoià i del Comtat, part de la Marina Alta i de la Vall d’Albaida; d’això prové un cert paper d'anticapital enfront d’Alacant, accentuat per un major centripetisme vers València.

A l’antiga fàbrica de tacs es convertí, el 2011, en la seu del Museu Provincial de Bombers que, en una superfície de 4.000 m², mostra una completa col·lecció, amb els primers vehicles utilitzats en les tasques d’extinció, passant per tota mena d’objectes, estris i equips, indumentària, i en definitiva, la història d’aquest servei ciutadà a tota la província d’Alacant.

A la plaça Major i amb ocasió de celebrar les tradicionals festes de Sant Jordi (23 d’abril) hom munta cada any l’espectacle, en part folklòric, dels moros i cristians, reproduïts a escala més petita per moltes altres poblacions de la rodalia, des de Cabdet a Villena i Ontinyent.

La població dispersa és important; hi destaquen les caseries del el Barxell, la Canal, Cotes, l’Horta Major, Polop, Polop de Baix, Riquer, el Salt, Sant Benet, el Batoi, la Rambla, Mariola i el Regadiu; i la zona residencial de Baradello-Sargento. Dins el terme municipal es troba, a més, el la Font-roja, parc natural des del 1987, amb 2.450 ha (especialment, carrascar) protegides.

La història

De la prehistòria a la romanització

Solament hi ha una troballa dins l’àrea de l’eixampla urbana que demostra l’existència d’un nucli d’habitació antiga a la ciutat: la tomba monumental romana de l’Horta Major. El terme d’Alcoi és excepcionalment ric en jaciments prehistòrics: el Salt i la cova del Pastor (descoberta el 1968), amb indústries mosterianes (Paleolític mitjà); hi ha després un llarg parèntesi fins a l’època eneolítica, a partir de la qual hom té ja sèries seguides: la cova de la Pastora (amb indicis d’un poblat contemporani, immediat a la cova) i la de les Llometes, totes dues sepulcrals col·lectives eneolítiques; un grup de poblats del bronze valencià a les serres del voltant de la ciutat: d’Ull del Moro, la Mola Alta de Serelles, el Mas de Menent, les Roques del Mas de Miró. Els poblats ibèrics del Puig (segle IV aC) i de poblat ibèric de la Serreta d’Alcoi (del segle IV al I aC) són molt importants. Al costat del poblat de la Serreta hi ha un santuari ibèric, amb molts exvots de terracuita, amb culte, que no s’extingí durant la romanització, fins al segle V dC. El Museu d’Arqueologia d’Alcoi és un dels museus comarcals més importants del País Valencià. Gairebé totes les troballes de la comarca (denses i importants) hi han estat concentrades.

De la conquesta ençà

Jaume I reconquerí Alcoi el 1244. Els musulmans, comandats per al-Azraq, es revoltaren, però la rebel·lió fou aviat dominada. La població musulmana hi romangué íntegra conreant les terres dels nous senyors cristians. El 1276 tingué lloc una segona revolta, també dirigida per al-Azraq, que, emparat pel castell de Penàguila, atacà Alcoi i morí en la lluita. La victòria cristiana, disminuïda per una emboscada, en la qual moriren molts alcoians, al “barranc de la Batalla”, és la que commemoren les festes de moros i cristians. La comarca esdevingué feu de Roger de Lloria i dels seus descendents durant el segle XIV; la muller de Roger de Lloria cedí una part del seu palau per a convent d’agustins; l’adjunta església de Sant Agustí fou construïda dins el mateix segle XIV. Els alcoians intervingueren en les lluites de Pere III el Cerimoniós i Pere I de Castella (1363); reconqueriren als castellans Xixona i el castell de Gallinera. La vila fou incorporada a la corona el 1447 per Alfons IV de Catalunya-Aragó. Alcoi conegué l’agitació de la Germania i la revolta morisca contra la tràgica expulsió del 1609, que marcà una època de decadència. Del 1602 al 1646 passà de 1 115 cases a 787. També hi trobà ressò el moviment de revolta camperola del final del segle XVII anomenat la “segona Germania”. Durant la Guerra de Successió la vila es declarà partidària de l’arxiduc Carles; resistí el setge del 1707, però hagué de rendir-se en un segon setge el 1708. El veïnat fou desarmat, i el cap dels voluntaris, Francesc Pereira, executat. Durant el segle XVIII, Alcoi adquirí una gran importància industrial: fou la vila més industriosa del País Valencià als segles XVIII i XIX. L’església arxiprestal de Santa Maria fou iniciada al segle XVIII i renovada al segle XIX; la portada principal és del barroc inicial, amb escultures de Tomàs Llorenç. També al segle XVIII fou construïda l’església de Sant Maur, dels franciscans, obra de l’arquitecte Francisco Cabezas, autor així mateix del retaule principal, interessant mostra del xorigueresc. En la guerra contra Napoleó, Alcoi fou conquerida el 1813 pel general Wittingham, que derrotà les tropes del mariscal Suchet. Com a conseqüència de la industrialització, Alcoi fou una avançada dels moviments socials. Ja el 2 de maig de 1821, els obrers tèxtils d’Alcoi, que es creien amenaçats per la introducció de maquinària moderna importada d’Anglaterra, s’amotinaren. Gairebé tots els nous ginys foren cremats. Hom acusà els reialistes d’haver provocat l’avalot alcoià; de fet, alguns dels protagonistes militaren després al cantó carlí. Alcoi, però, milità al costat dels isabelins en les guerres carlines. Des del congrés de Còrdova (1872), Alcoi fou seu de la comissió federal internacionalista espanyola. El 8 de juliol de 1873 els obrers alcoians —més de dos mil eren membres de l’Associació Internacional de Treballadors— iniciaren una vaga, i l’endemà exigiren la dimissió de l’alcalde, el federal Agustí Albors. Les autoritats intentaren de sufocar el moviment per la força. Moriren setze persones, algunes fàbriques i alguns edificis foren cremats, i l’alcalde fou apunyalat i arrossegat pels carrers. Els obrers dominaren la ciutat fins al dia 13, que arribaren les tropes del general Velarde. Els fets coincidiren amb la Insurrecció Cantonalista, que obligà el general a abandonar la ciutat. Alcoi restà una altra vegada a les mans dels vaguistes. En pujar al poder Castelar (setembre del 1873), la ciutat fou presa militarment de nou, i més de cent vint obrers foren empresonats (el 1876 passaven de dos-cents). Hom acusà la Federació Regional d’haver iniciat amb els fets d’Alcoi la revolució social, quan en realitat fou un motí provocat per un conflicte de treball. Des d’aleshores Alcoi ha tingut guarnició militar. El federalisme i el ferment proletari de signe internacionalista, ofegat per Martínez Campos, tingué moltes altres manifestacions anarquistes i comunistes amb altres episodis violents. La Setmana Tràgica barcelonina tingué repercussió a la ciutat el 25 de juliol de 1909, en què fou organitzada una important manifestació contra la guerra del Marroc. Durant la Primera Guerra Mundial, Alcoi conegué alguns anys de gran prosperitat industrial, motivada per l’exportació d’articles tèxtils als països bel·ligerants. Del 1920 al 1936 abundaren les vagues de reivindicació obrerista; la més important fou la vaga general tèxtil del 1928, que durà algunes setmanes. Durant la Guerra Civil de 1936-39 foren destruïdes l’església gòtica de Sant Agustí, única cosa que restava de l’antic convent medieval, l’església arxiprestal de Santa Maria i l’església de Sant Maur amb el seu monumental altar barroc.

Col·laboració: 
VMR / JEC
Llegir més...