i l’Alcora | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

l’Alcora

Municipi i cap de comarca de l’Alcalatén, en la zona de transició cap a la Plana, estès en un territori més aviat pla, i en part quaternari.
Població: 
11.150 h
[2009]
Extensió: 
95 km2

Comprèn la conca baixa del riu de Llucena (o riu de l’Alcora , en el curs del qual ha estat construït el pantà d’Alcora , amb una capacitat de 2 200 000 m 3 ); a l’W, inclou també un petit sector de la conca del Millars (l’antic terme d’Araia), fins a la vora del pantà del Sitjar. Els pasturatges són utilitzats tant pel bestiar local (oví i cabrum) com pels ramats transhumants de la muntanya de Terol que hi baixen a passar l’hivern. Les terres de secà són dedicades a blat, oliveres, garrofers, ametllers i vinyes. Les terres són explotades directament pels propietaris. Les activitats industrials són cada vegada més importants: la ceràmica, activitat tradicional de l’Alcora (ceràmica de l’Alcora), és representada actualment per la taulelleria, que ha començat a prendre impuls des del 1950; la vila ha esdevingut un dels primers centres productors dels Països Catalans. La indústria de porcellana i el desenvolupament de l’agricultura produïren ja al començament del s. XIX un gran augment de població; però a partir del 1850 l’Alcora començà a decaure: dels 5 609 habitants el 1864 passà a 3 782 el 1940; el ressorgiment de la indústria ceràmica féu que el 1960 aconseguís novament la població del segle anterior (5 248 h). L’Alcora es transformà en centre d’immigració procedent tant dels altres pobles de l’Alcalatén com de fora de la comarca. La vila (9 805 h [2006], alcorins ; 279 m alt.), centre comarcal de l’Alcalatén (hom hi celebra dues fires anuals de poca importància i un mercat cada dimecres), és assentada a la dreta del riu de Llucena, al peu d’un tossal damunt del qual, i als seus costers, es troben les ermites de Sant Cristòfol, de Sant Vicent i del Calvari. L’Alcora pertanyia a la tinença d’Alcalatén (les restes del castell d'Alcalatén es troben aturonades, a la banda esquerra del riu de Llucena, prop de la Foia d’Alcalatén, dins el terme municipal); els Urrea, que posseïen la senyoria, atorgaren carta de població el 31 de desembre de 1305. El 1632 hi fou fundat un convent franciscà (de frares alcantarins) desafectat i enderrocat a la primera meitat del segle XIX. Dins el terme municipal es troben, a més de la vila, els llogarrets de la Foia d’Alcalatén (o el Regall) i d’ Araia.

Col·laboració: 
MxC / JEC
Llegir més...