i Alcover | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Alcover

Vista de la plaça Nova i de la casa de la vila d'Alcover
JoMV
Municipi de l’Alt Camp.
Població: 
5.100 h
[2009]
Extensió: 
46 km2

Situació i presentació

És situat a la zona de contacte entre les Muntanyes de Prades i el Camp de Tarragona, al sector de ponent de l’Alt Camp i al límit amb les comarques veïnes del Baix Camp i el Tarragonès. El separen de Valls (E) la carretera del Rourell a Picamoixons i el Francolí; de la Riba (N), els costers de la Plana i la Serra Gran; de Mont-ral (W), el pla de la Lloera, les valls de la font de l’Om i del riu de la Glorieta (dit normalment riu Glorieta o el Glorieta) i la serra del Pou; de l’Albiol al Baix Camp (SW), els plans del Veçar i el barranc del Burguet; els límits amb la Selva del Camp, Vilallonga del Camp (Tarragonès), Perafort (Tarragonès), el Milà, la Masó i el Rourell són més imprecisos geogràficament.

Travessa el terme de S a N la carretera C-14 de Reus a Montblanc, d’on surt la C-37 en direcció Valls. Dues carreteres locals comuniquen el poble amb Mont-ral i Vilallonga del Camp.

L’actual terme comprèn l’antic de la vila d’Alcover i els de dos petits municipis que li foren annexats el 1833: el del Burguet (ara una partida d’aquest nom, tocant a l’Albiol) i el de la Plana i Samuntà (que actualment identifica dues partides de terra, la primera vora Picamoixons i la segona estesa per bona part de la zona muntanyenca i compartida amb d’altres). El terme comprèn, a més del nucli que li dóna nom, el petit llogaret de la Plana, les cases del Burguet o Bomburguet (d’ús purament agrícola), el santuari del Remei, l’ermita de les Virtuts, diversos masos i algunes urbanitzacions residencials, com ara la Burquera, la Cabana, els Muntanyans, Serradalt i les Masies Catalanes. La primitiva parròquia, constituïda el 1166 per l’arquebisbe Hug de Cervelló, comprenia, a més d’Alcover, els pobles del Milà, la Masó, el Rourell, Carxol, el Burguet i Samuntà. Actualment els límits parroquials i municipals gairebé coincideixen, llevat del nucli de la Plana (de Picamoixons), els masos de la Vall i les Virtuts (de l’Albiol).

La superfície és dividida gairebé simètricament en dues meitats. A l’interior, la muntanya, amb una altitud entre els 300 i els 890 m, amb una constitució geològica on es destaquen el sauló (dit aquí saldó), les lloses calcàries de la Lloera i les llicorelles. La vegetació és dominada pel pi amb brolla i també hi ha alzina, roure, àlber i auró; entre la fauna hom pot encara trobar el senglar, el teixó, el gall carboner, el duc, l’esquirol i l’àguila. Té una gran riquesa aqüífera, que brolla en fonts com les de la Bola, de l’Esmolador, de la Puça, del Mas del Gat, de l’Olm, Major i Fresca. Oposada a aquest paisatge hi ha la plana, entre els 130 i els 300 m, formada per sediments quaternaris que donen vida a una pròspera agricultura, on es concentra l’activitat humana, abocada a la mar i protegida per les muntanyes del clima de l’interior. Aquesta dualitat entre el pla i la serra és marcada per una falla de direcció NE-SW coincident amb la carretera de Reus a Montblanc.

La població i l'economia

Els primers decennis del segle XX la població (alcoverins o alcoverencs) remuntà fins als 2.899 h el 1920, i davallà després, sobretot amb la guerra civil de 1936-39 (2.512 h el 1940) i fins al 1950 (2.458 h), per iniciar amb la nova etapa d’industrialització una represa que no es va deturar fins al principi dels anys vuitanta (2.643 h el 1960, 3.212 h el 1970, 3.444 h el 1981), que començà una dava-llada demogràfica a causa de la regressió econòmica, encara que cap al 1991 s’estabilitzà (3.379 h). Amb el canvi de segle es registrà un nou increment de població, així, el 2001, hi havia 3.966 h i el 2005 s’arribà a 4.405 h.

Malgrat que una bona part del territori, especialment al sector de muntanya, és ocupat per boscos, botjars i erms, l’agricultura és encara un element important en l’economia del municipi. Hi ha una tendència a incrementar el regadiu, amb la perforació de nous pous; les comunitats de regants tradicionals són les de la Serra, d’Aigües de Baix o d’Aigües de Dalt o de la Font Major, per ordre d’importància. La primacia que havia tingut la vinya ha desaparegut totalment, han disminuït les oliveres i els garrofers, perjudicats per les gelades del 1956, mentre que s’ha multiplicat el conreu d’avellaners i han augmentat els arbres fruiters i les partides d’horta (els productes van als mercats de Reus i Valls i a d’altres poblacions). La Cooperativa Agrícola d’Alcover produeix i comercialitza gran part de la producció del terme. Els cereals gairebé han desaparegut (hom conreava blat, ordi i blat de moro) i també els llegums. Per contra, es manté el conreu de la patata i s’ha introduït el de les maduixes. Per tal de promoure l’avellana, des del 1986 s’hi celebra, a l’octubre, la Fira del Remei, que inclou una mostra de maquinària relacionada amb la producció i la transformació d’aquest producte. Ha tingut una forta incidència la creació de granges per a la cria de bestiar, tant les d’avicultura i cunicultura com les de bestiar porcí i també oví.

Així doncs, el tret més destacat en l’activitat econòmica des de la meitat dels anys cinquanta ha estat, però, el canvi radical que ha representat el pas d’una economia fonamentalment agrària a una d’industrial. La indústria, de llarga tradició dins el terme, experimentà a partir dels anys cinquanta un bon desenvolupament que afavorí el creixement demogràfic (amb una forta immigració) i l’econòmic. Les tradicionals fàbriques d’espardenyes, farina, sacs i ceràmica —a més dels molins paperers— foren substituïdes per les pedreres i els materials de la construcció (pedra d’Alcover, poliment i talla de marbre, pedra saulosa o refractària i mosaics), branques afavorides per l’activitat constructiva. Activitat que patí una certa recessió durant la dècada del 1990, però que es recuperà posteriorment i, el 2001, donava feina al 14,80% de la població activa ocupada. La indústria, al seu torn, ocupava un 36% dels actius, principalment en les branques química, paperera, de la confecció i la fusteria. El sector serveis, força desenvolupat els darrers anys, superà per primer cop la indústria en nombre de treballadors el 2001, amb el 41,75% dels actius ocupats.

La vila d'Alcover

La vila d’Alcover (3.907 h el 2005) s’alça a 243 m d’altitud, al sector de contacte entre la muntanya i la plana, a l’esquerra del riu de la Glorieta. El seu caràcter de vila closa (conserva encara fragments i portals de les muralles) es manté amb força personalitat en el nucli antic, de carrers estrets i irregulars (es destaquen els carrers Major, del Rec, de la Costeta, de l’Abadia i d’altres) i algunes places com la Plaça Vella, la plaça Nova (porticada, de porxos muntats sobre pilars de pedra en un cantó i damunt arcs de pedra en l’altre, on hi ha la casa de la vila), la plaça de l’Església, la plaça de Cosme Vidal, la plaça de l’Església Vella, etc. A partir de la dècada de 1920 s’iniciaren algunes construccions fora de les muralles (les escoles, cases a les muralles de Baix i carretera de Reus), i a partir dels anys quaranta la població s’eixamplà, sobretot vers llevant —cap a l’estació del ferrocarril—, i han sorgit nous barris com el de Sant Pau i el Passeig de l’Estació —vers les carreteres de Reus i Valls— i s’ha duplicat l’espai urbà.

La muralla (segle XIV) fou modificada en diverses ocasions, i a partir del segle XVII, sobretot coincidint amb l’establiment de petits ravals extramurs, s’hi obriren portes i finestres; actualment s’obren carrers abans tancats. Caigueren així diverses torres i avui només en resten quatre (la de Ca Ballester, la de Ca Tatxó i les dues del Portal de Sant Miquel). Resten el portal de Sant Miquel (art de mig punt fora i apuntat dins) i el de la Saura, amb una obertura al clos de la vila i una altra al raval del Carme.

La primera església que tingué la vila fou la de Sant Miquel, que restà fora del clos emmurallat al segle XIV, i al seu redós fou habilitat el cementiri; s’hi féu una important reforma al segle XV, quan foren bastits els sis arcs gòtics que sostenen la teulada (l’església conserva una imatge de sant Miquel i una creu de pedra molt antigues).

L’Església Vella o de la Sang, que fou declarada monument historicoartístic el 1931, era un dels edificis més interessants de la vila, però sofrí gravíssims desperfectes el 1936; l’edifici, romànic, bastit amb carreus ben tallats de sauló vermell i amb decoració escultòrica a l’interior absidal (capitells esculpits amb motius geomètrics i vegetals i animals fantàstics), és característic de l’art del segle XII. L’edifici és d’una sola nau i un absis semicircular, i en resta el mur de ponent amb una rosassa i el de migdia, on hi ha el portal, d’arc de mig punt en degradació sobre columnes amb capitells llisos. La volta, que arrencava de sobre una imposta, és esfondrada; el cor, sostingut amb interessants bigues de fusta policromades (perdudes), era del segle XIV. Tingué culte continuat fins el 1783. El 1936 es perderen també valuosos retaules, els passos de la processó de Setmana Santa i la imatge del Sant Crist de la Sang (talla dels segles XVI-XVII), mentre que la Mare de Déu de la Magrana es conserva al Museu Diocesà de Tarragona.

L’Església Nova (església parroquial de Nostra Senyora de l’Assumpció) és l’edifici més majestuós de la vila i per les seves dimensions hom diu que catedraleja. S'edificà a la part alta entre el 1578 i el 1630; és un edifici d’una sola nau reforçada exteriorment per contraforts, entre els quals s’alcen les capelles laterals (cinc per banda) amb la capella del Santíssim (braç lateral fet en 1792-1803); la volta és d’arcs de creueria (sobre les voltes es bastiren en 1761-95 grans galeries aguantades per cent pilars i cinquanta arcs). El cor és sostingut per un arc molt atrevit. La façana té una portada renaixentista amb columnes que emmarquen dos pisos de dues fornícules a banda i banda de la porta i tres més coronades per un frontó damunt (ara sense escultures que les ornin); més amunt hi ha una rosassa. El campanar inicial caigué el 1795 i la nova torre iniciada poc després ha restat inacabada (“el pantano de la Selva, l’ateneu de Prades i el campanar d’Alcover, mai no s’acabaran de fer”, diuen al Camp). El 1936 fou destruït el magnífic altar major barroc (fet en 1679-99 per D. Rovira, conegut imatger de Sant Feliu de Guíxols, i els germans Perarnau de Manresa). Es conserva una custòdia gòtica (obra de G. Druell, 1449-51) i una arqueta d’argent del segle XIV.

Vista exterior del Convent de les Arts
JoMV
El convent de Santa Anna, de frares franciscans, fou fundat als afores de la vila (sota la muntanya del Calvari, a la carretera de Mont-ral) per l’arquebisbe Antoni Agustí el 1582 i perdurà fins a l'exclaustració del 1835 (amb dificultats des dels esdeveniments del 1822); serví molts anys de caserna de la Guàrdia Civil. En restà el claustre, presidit per una gran palmera, voltat de dos pisos que donaven a les cel·les; el sostre de l’església (segle XVII) s'esfondrà. El 2014 hom inaugurà la rehabilitació del conjunt, que es convertí en equipament cultural batejat com a Convent de les Arts.

La casa de la vila (1581) té una notable façana renaixentista sobre la plaça porticada, similar a les cases dels Company, amb finestres ornamentades i frontons coronant l’edifici; modificat molt a l’interior, el 1981 hi fou obert el recinte de l’antiga presó; té un important arxiu municipal, ric en documentació local. El 1950 hi féu una pintura mural Anton Català, alcoverenc que també féu frescos a l’Església Nova. Del segle XVII, pròdig en construccions interessants, es destaquen les dues cases bessones de Can Cosme i l’Abadia, fetes construir pels germans Company (1618) i atribuïdes a Pere Blai, l’arquitecte renaixentista de la Generalitat a Barcelona, fetes en sauló groc,de perfecta simetria i acurada proporció, frontons sobre les finestres (la primera fou després casa natal dels Vidal Rosich i la segona esdevingué rectoria); altres cases de l’època són Ca la Güerba (1608), Ca Maginet (1619), Ca Batistó (1634), Ca la Senyora Gran i Ca Figuerola (ara Xipell), a la plaça Nova (1692). Del segle XVIII són Ca Simó (antiga farmàcia), Cal Baster (1733), Ca Quies (1774), Ca Gomis (1781), Ca Carrassó (1798), Ca Malapeira (1768) i altres. D’època moderna hom pot assenyalar les escoles (1931) i la casa del metge Lluís Domingo, obra de Cèsar Martinell.

El Museu Municipal d’Alcover, a Ca Batistó
© Fototeca.cat
El Museu Municipal, situat inicialment en una de les torres del portal de Sant Miquel, actualment és a Ca Batistó (unit al portal de la Saura), edifici que conserva encara arcs gòtics a la planta baixa i la decoració romàntica dels darrers estadants. Conté mostres de paleontologia (destaquen els fòssils triàsics de la Lloera, amb l’espècie autòctona Alcoveria brevis), arqueologia procedent de la població, numismàtica (ibèrica, romana, medieval i contemporània), armes, arts decoratives i etnologia local. Hi ha una biblioteca.

Pel que fa a les festes, a les ja tradicionals (els Reis, processons de Setmana Santa amb la Congregació de la Sang, l’aplec de Dilluns de Pasqua a l’ermita del Remei, catifes i processó per Corpus, pastorets i pessebres per Nadal, etc.), s’hi ha afegit la recuperació de les festes de la Mare de Déu d’Agost, pel dia 15, seguida l’endemà de la festa local en honor de sant Roc. D’altra banda, es manté des del 1865 la Fira del Remei, a l’octubre, que coincideix amb la Setmana de l’Avellana. La festa major de Santa Úrsula i Sant Pròsper, se celebra a l’octubre.

Altres indrets del terme

Les ermites del Remei i de les Virtuts

L’ermita del Remei, un dels centres de devoció popular més importants d’Alcover i dels pobles propers de la comarca, s’alça al peu d’una roca saulosa sobre el riu de la Glorieta, al sector muntanyós de ponent del terme, sota els cingles que davallen de la Lloera, enmig d’una exuberant arbreda. La tradició fa de la imatge de la Mare de Déu del Remei (l’actual és una còpia de la destruïda el 1936) una marededeu trobada, però l’actual edifici és un temple barroc flanquejat per dues torres circulars, amb un notable portal (amb la imatge antiga de sant Antoni), bastit en 1761-72. La casa de l’ermità fou substituïda (1961) per una casa de colònies; la carretera, que s’havia construït el 1899 com a camí de carro, fou asfaltada i el 1971 s’eixamplà la plaça de l’església. Des del 1865 la fira del poble se celebra el dia de la Mare de Déu del Remei. El dilluns de Pasqua se celebra un aplec.

L’ermita de les Virtuts sialçava en un inaccessible indret de la capçalera de la vall del riu de la Glorieta, sobre una roca voltada de cingles; pertanyia a la parròquia de l’Albiol (els objectes de culte hi foren traslladats el 1894). Al segle XIV hi habitava una comunitat de beguins substituïda després, des del 1389, per un sol ermità (fins al segle XVIII). Resten interessants elements en ruïnes de la construcció.

La Plana i Samuntà

L’antic municipi de la Plana i Samuntà comprenia la Plana, que es manté formant un petit nucli de cases allargades en un sol carrer, a la vora del Francolí i a l’extrem septentrional del poble (entre el riu i la línia del ferrocarril), amb una placeta i una petita església dedicada a l’Assumpta (segle XVIII), mentre que l’antic terme de Samuntà comprenia una faixa de terreny muntanyós a ponent del d’Alcover, de forma semicircular (amb els masos de Gomis, de Geperut, del Gat, de Ferrer, de Pau Oller) i un enclavament a la vall de Micanyo, que aflueix al riu de la Glorieta (amb el Mas de Mont-ravà i l’ermita de les Virtuts); inicialment dels comtes de Prades, Samuntà passà per venda a l’arquebisbat de Tarragona a mitjan segle XV. Al segle XVIII la població de la Plana i Samuntà passà de 83 h (1718) a 277 h (1787), gràcies al desenvolupament agrícola i la indústria paperera, economia que s’ensorrà al llarg del segle XIX. El nucli de la Plana tenia 14 h el 2005.

El Burguet

L’antic municipi del Burguet, al sector meridional del terme, a la dreta del riu de la Glorieta, havia estat sempre de població molt escassa (unes quantes cases i una vintena d’habitants) i l’economia era essencialment agrícola. Entre els masos del terme es destaca el Mas de Mont-ravà (que existia amb el nom de Mas Voltor ja el 1166 i que adquirí el nom actual pel casament de la pubilla el 1632), a la confluència de les valls de Micanyo i del riu de la Glorieta, interessant edifici amb torre de defensa i una capella. El Mas Roig, a llevant del terme (prop de la carretera a Valls), té una capella feta el 1906. Altres masos interessants són el Mas de Batistó, el Mas de Gassol i el Murtrar.

Entre les urbanitzacions de tipus residencial cal destacar la de les Masies Catalanes, amb 125 h el 2005, una part de la qual s’endinsa en el veí municipi de l’Albiol (Baix Camp). També cal esmentar la del Remei, amb 98 h el 2005, al camí del santuari i Serradalt, amb 145 h el 2005, a més de la Cabana, amb 69 h i els Muntanyans, amb 33 h el 2005.

Dins el terme s’han trobat vestigis arqueològics d’època paleolítica al sector muntanyós (partida de Montpeirós i Roquer d’Esques); hi ha vestigis dels cossetans a la partida del Degotall, prop el riu de la Glorieta. Vora el mateix riu, a la partida del Cogoll, hi ha restes d’una vil·la romana. Entre les darreres troballes que s’han descobert al terme d’Alcover destaca el 1991, una necròpoli romana que degué pertànyer a una vil·la propera. Les excavacions portades a terme al principi del 1992 donen una datació provisional del segle I al V dC.

La història

Tant el nom d’arrel àrab d'Alcover i d’alguna partida com l’existència d’un pont dit dels Moros (en realitat, posterior) sobre el riu de la Glorieta i l’existència d’una torre de defensa a la vall del Micanyo, suposadament sarraïna, i també la tradició segons la qual l’Església Vella havia estat una mesquita, han fet afirmar sovint l’origen àrab de la vila. Cenyint-se als fets demostrables, en la campanya de repoblació del Camp de Tarragona duta a terme per la corona i els arquebisbes, la carta de poblament de la vila d’Alcover fou atorgada el 1166 per Alfons I i l’arquebisbe Hug de Cervelló erigí l’església de Sant Miquel en parròquia. La jurisdicció fou de l’arquebisbe de Tarragona i la vila formà part des del segle XIV de la Comuna del Camp de Tarragona, de la qual fou una de les poblacions més importants.

El pes de la vila des dels primers segles es fa palès en la construcció de l’Església Vella —una de les mostres més interessants del romànic al Camp dels segles XII-XIII—, l’existència del castell d’Alcover —documentat des del 1313—, que devia ser a l’indret de l’actual església parroquial, la construcció de les muralles en 1316-60, i el fogatjament del 1358 que tenia 284 focs (unes 1 420 persones). La guerra contra Joan II tingué una repercussió especial a la vila: Alcover (com després Vila-rodona i Alforja) es posà al costat de la Generalitat i a l’estiu del 1464 fou assetjat per les tropes de l’arquebisbe Pero de Urrea —que dirigia la campanya a favor del rei d’una manera implacable—, les quals, auxiliades per les de Rodrigo de Perea, que foren enviades des de Valls per Joan II, enderrocaren la muralla amb canons (21 d’agost) al punt que avui forma el carrer de la Bretxa; la població fou saquejada i la repressió molt dura (autoritats i defensors foren penjats a la costa de les Forques).

El fogatjament del 1553 tenia 225 focs (amb el Burguet); al llarg dels segles XVI i XVII foren bastits importants edificis d’estil renaixentista, i el 1578 es començà la nova i grandiosa església. Ha estat dit que l’empenta econòmica al tombant d’aquests segles era causada pels negocis que diversos alcoverencs feren en viatges a Amèrica. La població gaudia de la protecció dels arquebisbes (el 1530 s’hi refugià en una epidèmia de pesta l’arquebisbe Pere de Cardona, lloctinent de Catalunya i important humanista, que hi morí). D’altra banda, la població tingué, fins a època recent, la funció de mercat per a la gent de la muntanya. Se celebrava mercat el dilluns per concessió d’Alfons I i de l’arquebisbe Berenguer de Vilademuls (1174-94), traslladat al dimarts el 1429, i fira per Sant Llorenç (després al segon diumenge d’octubre) i per l’octava del Corpus. Hi havia també les activitats menestrals de paraires i corders.

Les bandositats entre voltors i morells, bàndols corresponents als dels nyerros i cadells que hi havia a altres indrets dels país, trencaren sovint la pau ciutadana, sobretot al començament del segle XVII. Durant la guerra dels Segadors la població fou presa per les tropes castellanes del marquès d’Hinojosa i en la guerra de Successió la població fou addicta a la causa del rei arxiduc Carles III. Malgrat els perjudicis d’aquesta darrera conflagració, el segle XVIII fou una època de prosperitat —d’altra banda general al país—, i la població passà de 912 h el 1718 (sense la Plana i Samuntà) a 2 545 h el 1787, coincidint amb la millora de l’agricultura i l’inici de l’activitat de la indústria paperera (aprofitant els corrents dels rius); la vall del riu de la Glorieta conserva els tres molins de Terrers (vora el Mas de Forès), els dos de Piroi, els dos de Coll i el de Güell o Molí Nou (vora la Font Fresca) i, a la banda del Francolí, dins l’àmbit d’influència de la Plana, el molí d’en Groc, ara abandonats.

El segle XIX s’inicià amb la guerra del Francès, en la qual les forces franceses de Saint-Cyr derrotaren les de la junta superior a les ordres del general Reding (15 de febrer de 1809) en la batalla del Pont de Goi, damunt el Francolí, al límit entre Valls i Alcover. L’empenta demogràfica de la població es deturà a partir d’un màxim assolit el 1860 (3 368 h amb la Plana i Samuntà i el Burguet) a causa de la davallada de la indústria paperera i el desastre de la fil·loxera (2 832 h el 1887, 1 953 h el 1900). El 1863, però, havia estat inaugurada l’estació del ferrocarril de la línia de Tarragona a Lleida, als afores de la vila, fet que havia de ser, a mitjà termini, decisiu amb vista a l’impuls posterior del poble i també del creixement urbà.

Col·laboració: 
RAm
Llegir més...