Diaca. Educat dins la tradició de Beda el Venerable a l’escola catedral de York, dirigida aleshores pel futur arquebisbe Egbert, acompanyà aquest a Itàlia per adquirir-hi llibres. Fou director de l’esmentada escola des del 766 fins al 780, on obtingué un renom tal que, en un altre viatge a Itàlia, conegué Carlemany, el qual li proposà de dirigir (ajudat per mestres cridats d’Itàlia i d’Hispània) l’escola palatina d’Aquisgrà. Mentre exercí aquest càrrec, Alcuí fou conegut per Flaccus Albinus (versió llatina del saxó Alcwin ). El 796 es retirà en una de les abadies que successivament havia rebut de Carlemany: trià la de Sant Martí de Tours, on des d’anys abans havia organitzat l’escola claustral més cèlebre de l’època. A imitació seva foren fundades d’altres escoles, on estudiaven bisbes i monges, i els fills dels nobles i dels plebeus. L’exemple s’estengué per diversos centres francs dels s. VIII i IX. Als escriptoris annexos foren copiats còdexs de tota mena. El moviment donà origen a l’anomenat renaixement carolingi . El mètode seguit per Alcuí era el de preguntes i respostes breus de tipus memorístic i de temes variats; una bona mostra n'és la Disputatio Pipini cum Albino Scholastico (diàleg entre el mestre i el deixeble, en aquest cas, Pipí, el fill segon de Carlemany). Fou un bon llatinista, d’estil fluid i entenedor, espontani en les seves nombroses cartes ; més retòric en els poemes; didàctic en les obres De gramatica, De rhetorica, De dialectica i De orthographia , que renovaren l’ús correcte del llatí per alguns segles. Revisà la Bíblia llatina per purificar-ne les còpies d’errors de sentit i de llengua que s’hi havien introduït. Compongué alguns comentaris bíblics i relats històrics. Escriví un tractat filosòfic, De animae ratione , influït per Agustí. Com a teòleg, a més del tractat De fide Trinitatis es veié complicat en una polèmica important contra l' adopcionisme sostinguda amb Fèlix d’Urgell. Alcuí es mostrà de primer delicat; després, però, enèrgic i dur, sobretot en els set llibres Contra l’heretgia de Fèlix (799). A la fi emprà novament els mètodes persuasius que, amb tot, no convenceren Fèlix. Sembla que, tanmateix, potser inconscientment, es movia dins l’esfera d’interessos de l’expansió imperialista de Carlemany sobre la Marca Hispànica. Així i tot, Alcuí aconsellà l’emperador que fos clement amb els saxons i d’altres pobles subjugats, i no volgué que hom els obligués a convertir-se.