Es doctorà en ciències. Fou un dels més entusiastes impulsors del moviment catalanista durant el darrer quart del segle XIX. Amic i col·laborador d’Àngel Guimerà en diverses empreses patriòtiques, a vint anys participà en la creació de La Jove Catalunya (1870), i col·laborà en el setmanari La Gramalla que amb alguns socis d’aquesta entitat —Francesc Matheu, Iu Bosch, Felip de Saleta, Isidre Reventós, Josep Thomàs i Rossend Messeguer— havien fundat (1870). El 1871, amb els mateixos amics i el suport dels membres de La Jove Catalunya, inicià la publicació de la revista quinzenal La Renaixença. Des del 1873, Aldavert i Guimerà esdevingueren els únics responsables de la publicació i ampliaren l’oferta cultural amb la creació d’una impremta i d’una editorial (1874), la qual afavorí la narrativa catalana amb la publicació de les primeres obres, entre d’altres, de Narcís Oller, Emili Vilanova i Josep Pin i Soler, i, mitjançant el fulletó del diari (1892-03), presentà diversos autors estrangers, entre els quals Tolstoj, Puškin, Dostojevskij, Petöfi, Jókai, Bourget, Loti i Strindberg. Convertida la revista en diari polític el 1881, després del Primer Congrés Catalanista, la direcció nominal correspongué a Àngel Guimerà fins el 1896, però la direcció efectiva i la redacció anaren a càrrec d’Aldavert, que hi escriví diàriament un article, generalment sense signar, amb què marcà la ideologia d’un sector del catalanisme d’aquells anys. Els seus articles contra les guerres colonials i el nou codi civil encara són exemple de periodisme combatiu, fet amb honestedat i humanitat. Malgrat les denúncies i suspensions, i gràcies a la seva tenacitat i empenta, aconseguí continuar editant la revista fins el 1898 i el diari fins el 1905.
En desaparèixer el diari La Renaixença, Aldavert publicà alguns opuscles i diversos llibres integrats per articles escrits amb el seu personalíssim estil: Nòs amb nòs (1904), A la taleia (1906), Furgant pertot arreu (1906), Cantant i fent la meva (1906), Feina vella (1906), D’altres temps (1906), Feina nova (1906), Dels anys de la fàccia (1907), Encara són de moda (1907), A vol d’ocell (1907), Per matar l’estona (1907), Per fer la dotzena (1908), A salt de mata (1908), Per no desdir (1909) i Tornem-hi que no ha sigut res (1909). Encara, l’any 1911, inicià la publicació de la revista setmanal Nòs amb nòs, redactada gairebé íntegrament per ell, però tingué poca durada. També fou editor d’obres històriques i d’antologies poètiques.
Defensà la ponència sobre ensenyament a l’Assemblea de Manresa (1892) i fou un dels fundadors de la Lliga de Catalunya, que presidí el 1898, i col·laborà destacadament amb la Unió Catalanista, a la primera assemblea de la qual intervingué en la discussió i l’aprovació de les Bases de Manresa. Fou membre de diverses entitats excursionistes i culturals.
Amb la irrupció, al començament del segle XX, de les noves generacions nacionalistes, declinà la influència d’Aldavert, que continuava fidel a l’esperit i als procediments del vell catalanisme.