Situació i presentació
El municipi de l’Aldea fou creat el 21 d’abril de 1983 per la segregació del terme de l’antiga pedania de l’Aldea, fins aleshores integrada en el gran municipi de Tortosa. El terme, al sector de contacte entre el delta i les terres de secà o garriga de l’esquerra de l’Ebre, i allargat de N a S (és gairebé el doble de llarg que d’ample), limita al NW amb el terme de Tortosa (la pedania de Campredó), al NE amb el municipi de Camarles, al SE amb el municipi de Deltebre (antiga pedania de Jesús i Maria) i al SW, tot seguint el curs de l’Ebre, amb Amposta.
El territori és planer, amb un declivi de N a S, fins a la zona deltaica, de terres d’al·luvió, que ocupa una extensa franja al SE, a l’esquerra de la carretera N-340, amb camps de regadiu i extensos arrossars. La part alta del terme, la més extensa, on el terreny voreja els 200 m al peu de la serra del Boix, comprèn les terres de garriga, amb els conreus tradicionals de secà.
El municipi actual és compost pels barris de l’Hostal dels Alls i de l’Estació (que són gairebé units físicament, tot formant una única aglomeració urbana). D’altra banda, hi ha l’antic poble de l’Aldea i altres petits ravals de masos disseminats. L’Aldea és un nom d’origen àrab (al-day‘a), amb el mateix significat amb què ha passat a algunes llengües romàniques de ‘llogaret’ o ‘petita població dependent d’una altra’; en català es rebé directament de l’àrab (documentat des del segle XIII) i ha tingut una llarga permanència a les comarques del Baix Ebre, el Matarranya, Morella i en altres de valencianes; i, efectivament, en documents antics trobem les formes Aldeya i Aldaya, més pròximes al mot d’origen.
La situació del terme de l’Aldea és bona per a les comunicacions, fet que ha marcat la formació de dos dels seus nuclis. Sembla que ja hi passava la via romana i, en època medieval, el camí ral; també travessaven el terme carrerades. A l’antiga carretera del Perelló o camí ral sorgiren posades que donaren nom als futurs nuclis: l’Hostal dels Alls i Paitrossos, a l’indret on surt el brancal vers Tortosa, la carretera C-42. La carretera al Perelló es convertí amb el temps en la N-340, de Barcelona a València. Avui travessa el terme l’autopista AP-7, de la Mediterrània, amb les sortides 40 i 41 vers Tortosa i Amposta respectivament. També hi ha carreteres locals vers Deltebre i altres llocs. El ferrocarril de Barcelona a València té l’estació dita d’Amposta-l’Aldea (a Paitrossos), amb un paper important en les comunicacions de la comarca i sobretot del Montsià. El 1997 es va posar en marxa el traçat que uneix l’Aldea i Freginals (Montsià), el qual evita la volta que es donava per Tortosa.
La població i l’economia
La població (aldeans) ha estat tradicionalment escassa, i es repartia en masies disseminades. Els nuclis urbans de Paitrossos o el Barri de l’Estació i de l’Hostal dels Alls, que ara concentren la majoria dels habitants, es formaren al segle XIX però no es poblaren intensament fins ben entrat el segle XX. L’arribada anterior de gent per a treballar les terres tingué per causa la bonificació de terres, antics erms, en zones de conreu (per això s’anaren redimint els anomenats censos de Villòria), amb pagesos procedents de la mateixa comarca. Més endavant, hi hagué una onada immigratòria al 1940-50, amb predomini de pobladors provinents del sud peninsular, molts dels quals es van integrar en la població i d’altres es van desplaçar vers Barcelona i vers França.
L’evolució de la població al final del segle XX gairebé no es va veure alterada: 3.402 h el 1986, 3.558 h el 1991, 3.453 h el 2001 i 3.693 h el 2005. Aquest equilibri demogràfic amaga, però, un creixement desigual dels diferents nuclis. Els centres més grans van anar augmentant (l’Hostal i Paitrossos), mentre que els nuclis més petits van anar disminuint d’una manera alarmant (Burjassénia, el Mas de la Palma i les Cases de la Llet).
L’economia tradicional s’ha basat en l’agricultura i la ramaderia. Antigament hi predominava la segona activitat, i s’aprofitaven els terrenys erms i pantanosos, que després s’han anat bonificant. Part de les terres conreades són regades per séquies derivades del canal de l’Esquerra de l’Ebre i la resta amb aigua de pous, ja que el subsol, prop del riu, és molt ric en aigües subterrànies, que sovint són a poca profunditat. En general, el terreny és molt apte per a acollir una gran varietat de conreus. Al secà predomina l’olivera, i també hi ha una mica d’ametller. Els conreus de regadiu s’han promogut molt, com el conreu de l’arròs, i, dins les hortalisses, la carxofa i l’enciam també han augmentat la seva producció, una part de la qual es destina a l’exportació. Un altre conreu destacat és el dels cítrics.
Actualment, la ramaderia ocupa una part important en l’economia municipal, dedicada principalment a les granges d’aviram i al bestiar.
El sector primari, que encara ocupa una bona part dels habitants de l’Aldea, és desplaçat lentament pel sector industrial, que és en fase d’expansió. A la fi del segle XIX hi havia un molí fariner, d’altres d’oli i una fàbrica d’aiguardent. El municipi disposa de centres d’ensenyament primari. Cal destacar l’existència de dues cooperatives arrosseres, diverses empreses que fan ceràmica per a la construcció (que extreuen l’argila de jaciments pròxims), una fàbrica de paper i cartró, algunes empreses de maquinària agrícola i de transports i una indústria conservera.
El poble de l’Aldea
El poble de l’Aldea comprèn dos barris que fins a la meitat dels anys vuitanta es consideraven nuclis separats: l’Hostal dels Alls (que era el cap de municipi) i el Barri de l’Estació. La divisió entre les dues unitats urbanístiques era marcada per la línia del tren. L’aixecament de les vies i la planificació urbanística de l’espai restant entre els dos pobles fan que aquests estiguin gairebé units.
El Barri de l’Estació, dit antigament Paitrossos (18 m d’altitud), situat a banda i banda de la carretera N-340, al sector central del terme, tenia al principi dels anys noranta uns 1 600 h. Sorgí a partir de l’existència d’un anomenat Hostal Nou i de l’estació de ferrocarril. En aquest barri, hi ha la parròquia de Sant Ramon, edifici de planta rectangular amb un petit campanar d’espadanya i obertures allargades als murs.
El barri de l’Hostal dels Alls (15 m d’altitud) era situat antigament 1 km al SW de l’anterior, també al costat de la carretera i a l’altra banda de la línia del ferrocarril. Al principi dels anys noranta tenia uns 1.500 h. El 1969 s’inaugurà la nova església parroquial de Sant Josep, obra d’arquitectura religiosa moderna, de planta circular, coberta amb una atrevida volta parabòlica ovoide i campanar exempt (feta segons plans de V. Tolós i J. Sans).
Quant a les celebracions populars, des del 1983 es fan les festes de la segregació (el 21 d’abril), que commemoren la segregació de Tortosa. El Barri de l’Estació celebra la seva festa el 31 d’agost, i l’Hostal dels Alls, el primer diumenge d’agost. El Dilluns de Pasqua Granada es fa la festa de la Mare de Déu de l’Aldea, amb una romeria, processó i correbous. De mitjan gener a mitjan febrer, els aldeans celebren l’anomenada Festa de la Carxofa, amb motiu de la qual es fa una gran rostida d’aquest producte i una mostra de gastronomia popular.
Altres indrets del terme
Burjassénia i la torre de Vinaixarop
Prop d’Aldea hi ha la casa i antic terme de Burjassénia, més al SE, gran casal que centra una explotació agrícola, amb la capella de la Mare de Déu del Carme. Al seu costat s’aixeca la torre de Burjassénia (14 m d’altitud), documentada des del 1188 i més tard lligada històricament al castell de l’Aldea; de base circular i molt esvelta, ha estat restaurada modernament. La torre de Vinaixarop, més enrunada, és de base circular; s’aixeca al sector de garriga del N del terme; el seu nom és d’origen islàmic i és esmentada des del 1288. Vora l’Ebre hi ha la torre de la Candela, ben conservada i de tradició molt antiga.
L’antic poble de l’Aldea
L’antic poble de l’Aldea, amb el santuari o ermita, la torre i unes cases annexes, es troba al sector SE del terme, en plena zona deltaica, al límit amb el terme de Deltebre (Jesús i Maria). L’ermita de la Mare de Déu de l’Aldea fou reedificada al segle XVIII; d’una nau i capelles laterals, té una façana molt simple, classicitzant, acabada amb un frontó i un petit campanar lateral d’espadanya; és adossada a dos grans casals.
La torre fortificada de l’Aldea, que havia estat una veritable guàrdia a la boca del riu, perdé la seva funció amb el creixement del delta i la desaparició dels perills marítims. Molt malmesa, fou enderrocada el 1914 i reedificada després de la Guerra Civil de 1936-39 pels seus propietaris; manté l’antic basament i damunt el portal adovellat s’han encastat unes armes de noblesa i una sèrie de làpides amb llegendes sobre la història del lloc i de Tortosa; té forma circular, truncada per una façana recta. Hi ha també abundant documentació sobre la devoció a la Mare de Déu de l’Aldea. Ja el 1348 el consell tortosí demanava al bisbe Bernat Oliver que autoritzés rogatives a “Santa Maria de la Aldeya que.ns hic don salut e ens guarde de aquestes malvades malaties e mortaldats que són a la terra” (referint-se a la Pesta Negra que assolà el país aquells anys). Posteriorment les rogatives foren sobretot per demanar la pluja i una pregària popular és “Aigua! Mare de Déu de l’Aldea”. Les primeres confraries foren les de mariners (que mantenien encesa sempre davant la Mare de Déu una llàntia d’oli) per tal com inicialment el santuari era prop de mar, i després se’n crearen de pagesos i fidels en general. L’ermita, com es coneix popularment, fou parròquia de l’Aldea fins els anys trenta del segle XX, que es formaren els nuclis de població vora la carretera estatal i es bastí la parròquia de Sant Ramon al Barri de l’Estació.
Les restes arqueològiques
En el període comprès entre els anys 1957 i 1966, a la partida anomenada la Palma, concretament al Mas de Benita, foren excavades algunes sepultures d’època neolítica. Una d9aquestes, descoberta sota un amuntegament de pedres que formaven una mena de túmul, era constituïda per una fossa ovalada (1,38 x 0,55 i 0,60 m de fondària) excavada a terra sense cap mena de revestiment de pedra. L’esquelet va aparèixer arraulit sobre el costat dret, mirant a ponent, i acompanyat d’un aixovar que constava de diverses restes de terrissa i de petxines i de peces de sílex. Un segon sepulcre contenia un vas de terrissa, un collaret de rodelles de Cardium i un braçalet; aquesta tomba, junt amb d’altres, probablement correspon a una autèntica necròpoli prehistòrica.
Dins la mateixa propietat de la Palma, en el Mas de Mussols, fou estudiada una part d’una necròpoli ibèrica que fou descoberta quan es remogué un fondo de terres amb uns grans tractors. Es tracta d’una necròpoli plana: no hi havia cap resta ni d’enllosats ni de túmuls de pedra, i gairebé totes les urnes sortiren molt fragmentades perquè eren prop de la superfície. Cadascun dels enterraments es componia d’una sola urna que contenia els ossos incinerats, prèviament rentats, i alguns objectes metàl·lics com fíbules, sivelles, braçalets, cadenetes i penjolls diversos; en general, les urnes eren fetes al torn però n’hi havia també de fetes a mà, imitant les urnes d’orelletes i amb tapadora hermètica. Entre els elements diversos que integren els aixovars cal esmentar alguns objectes importants: cadenetes de bronze amb penjolls, cadenes de collaret de pasta vítria, ceràmica fenícia i grega i també escarabeus de tipus naucràtida, la qual cosa augmenta l’interès d’aquest conjunt arqueològic, sobretot per la informació que el seu estudi aporta pel que fa al coneixement de les activitats comercials a les nostres costes.
El moment inicial de la utilització d’aquesta necròpoli es pot remuntar al segle VII aC, encara que una gran part pot ser datada al segle VI aC.
Fernández i Domingo, l’any 1867, parla sobre l’existència d’un mil·liari romà que s’havia conservat dins l’ermita de la Mare de Déu de l’Aldea; sembla que anys més tard es va traslladar a fora, mentre que en l’actualitat saha perdut definitivament. Aquest mil·liari portava la inscripció que detallem a continuació i que fou recollida per Hübner en el seu Corpus Inscriptionum Latinarum, en què figura amb el núm. 4 952: GUDI MAXSIM MP VII.T POTESTA VIA.AVG CCX.
La història
L’Aldea era una almúnia musulmana amb una torre encastellada que fou donada durant la conquesta de la ciutat de Tortosa (el darrer dia de desembre del 1148) pel comte Ramon Berenguer IV al cavaller Bernat de Bell-lloc. Aquest cavaller repoblà el lloc amb una petita comunitat cristiana i el 1161 es fundà l’església de Santa Maria de l’Aldea. Aviat el senyor de Bell-lloc cedí la seva jurisdicció als templers (1184) i d’aquests passà als hospitalers.
El 1206, segons un document aportat per Font i Rius, el lloc era de la jurisdicció dels hospitalers d’Amposta. Al costat d’aquesta població cristiana hi havia l’antiga població musulmana, i per regular la situació social i jurídica d’aquesta darrera, el senyor feudal, el castellà hospitaler d’Amposta, atorgà el 1258 una carta de poblament (transcrita per Honori Garcia i per Font i Rius). En aquesta carta es testimonia l’existència d’una aljama o comunitat islàmica a l’Aldea, procedent de Silla (Horta de València) segons un document de privilegi de guiatge i protecció atorgat per Jaume I molt poc després, la qual degué perdurar fins a l’expulsió dels moriscos el 1609.
El 1280 els hospitalers permutaren l’Aldea (amb Amposta i la Candela) per Onda i així el lloc passà a la corona. El 1288 la reina Constança la lliurà al seu escrivà Pere Marí des de Palerm, donació ratificada pel seu fill Jaume II, i en aquesta època es parla ja del castell de l’Aldea —que degué correspondre a la torre fortificada refeta modernament— i s’uneix en el domini a la torre de Vinaixarop i a la de Burjassénia, dins el terme actual. El 1304 els Marí vengueren l’Aldea i Vinaixarop al monestir de Benifassà (Baix Maestrat) per 30 000 sous barcelonesos i el domini del monestir es mantingué fins el 1531. Hi hagué problemes jurisdiccionals entre la ciutat de Tortosa i el monestir (1310, 1347) i la comunitat musulmana es mantenia florent, com ho demostra l’homenatge que els sarraïns reteren a l’abat de Benifassà el 1359.
El 1531 l’Aldea passà al llinatge dels Jordà, que tenia importants propietats al sector, i en una inscripció de la torre consta que Pere de Ramon Jordà la reedificà el 1586, i el 1856 fou reedificada novament pel darrer senyor del lloc, Alfons Guzmán de Villòria i Palavicino.