i Alella | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Alella

Municipi
Maresme
Alella, on destaca l’església parroquial de Sant Feliu
© Fototeca.cat
Municipi del Maresme, és al sector meridional de la comarca i és situat a poca distància de la costa, a les faldes granítiques de la Serralada Litoral.
Població: 
9.397 h
[2009]
Extensió: 
10 km2

Situació i presentació

Limita amb els municipis vallesans de Santa Maria de Martorelles (NW) i Vallromanes (N) i amb els del Maresme de Taià (E), el Masnou (SE-S), Montgat (SW) i Tiana (W).

El municipi s’estén als vessants de marina de la Serralada Litoral, entre el turó d’en Mates (483 m), a ponent, i els d’en Colomer (257 m) i d’en Cabús (368 m), a llevant. El poble d’Alella té una situació similar a la d’altres pobles de “dalt” del Maresme, al peu de la serra i, en aquest cas, a la confluència de dues rieres que en davallen, la de la Coma Fosca (W) i la de la Coma Clara (E), que formen la riera d’Alella, que desguassa directament a la mar, dins el terme del Masnou. Altres elevacions separen el terme del de Tiana (turons de l’Andreu i del Bessó) i del de Taià (turó de les Monges).

Comprèn el poble d’Alella, cap municipal, la caseria de Can Magarola i nombroses urbanitzacions (Alella Parc, Can Sorts, Nova Alella i el Solell, entre d’altres). La mateixa carretera que comunica Alella amb el Masnou i amb la N-II continua vers el N i, a través del coll de Font de Cera, es comunica amb el Vallès Oriental. Pel sector sud del terme passa l’autopista C-32, amb una sortida a Alella.

La població i l’economia

Les primeres dades de població (alellencs) daten del fogatjament del 1358, amb 52 focs (unes 260 persones). El 1370 constaven 61 focs, però als segles següents el nombre de focs disminuí per les crisis econòmiques i polítiques: 51 focs el 1515, i 48 focs el 1553. L’arxiu parroquial conserva dades des del 1625, amb el nom de les cases i dels seus habitants: 61 cases i 353 h el 1625, 69 cases i 358 h el 1678, 79 cases i 434 h el 1725, 103 cases i 604 h el 1759 (aquest any el barri de Mar figura ja amb 23 cases i 166 h, mentre que el 1675 només tenia 7 cases i 35 h); seguint el cens parroquial (que no coincideix estrictament amb els oficials), el 1785 hi havia 159 cases i 815 h, el 1793, 171 cases i 884 h i el 1808, 200 cases i 1 080 h (aquest any el barri de Mar tenia ja 436 h i se segregà vers el 1830). La situació demogràfica es mantingué relativament estable des de mitjan segle XIX (1 548 h el 1860, amb una davallada al voltant del 1900 per la crisi de la fil·loxera i una recuperació des del 1930, amb 1.587 h). A partir d’aquest moment l’augment ha estat constant, i els últims anys espectacular: 1.542 h el 1940, 1.673 h el 1950, 1.903 h el 1960, 2.300 h el 1970, 3.886 h el 1981, 6.895 h el 1991 i 8.176 h el 1999, 8.470 h el 2001 i 8.940 el 2005. La població es duplica o triplica els caps de setmana i en èpoques de vacances per la funció de lloc residencial que ha adquirit el poble.

Edifici de la cooperativa Alella Vinícola
© Alberto González Rovira
El municipi ha tingut una gran riquesa agrícola, que els darrers decennis ha minvat per la profunda transformació deguda a la seva funció d’estiueig i lloc de residència permanent de la gent de Barcelona. Malgrat que la vinya ha estat el conreu que ha donat més anomenada a la població, el conreu de tarongers havia tingut des del segle XVIII una gran importància (el viatger Francisco de Zamora afirma el 1787 que “en Alella se crían naranjos, de que se hace gran comercio para fuera del Reino. Antes no se cogía trigo, pero en el día se pasa de 700 cuarteras. Es sumamente agradable el trozo de camino que pasa por el término de Alella, por lo bien cultivado y arbolado que se halla”). Efectivament, des de les platges del Masnou (Alella de Mar i Ocata) s’embarcaven amb barques de mitjana i xabecs les taronges d’Alella i de Taià cap als ports de Banyuls, Cotlliure, Portvendres i Seta, però per malures i inadaptació al clima els tarongers desaparegueren progressivament. També coexistien amb la vinya els garrofers, els ametllers i les oliveres. La vinya sofrí al segle XIX una epidèmia d’oïdi i, després, el desastre de la fil·loxera, però en aquest sector de tanta tradició vinícola els ceps americans substituïren aviat els antics ceps morts, i l’elaboració del vi tornà a ser una activitat bàsica. El 1906 es fundà la cooperativa Alella Vinícola Celler Cooperatiu i aquesta fou una de les primeres zones de Catalunya que aconseguí la qualificació de zona protegida; a més, disposa del Consell Regulador de la Denominació d’Origen d’Alella; els darrers temps hi ha hagut, però, una revalorització de la vinya i s’han plantat ceps nous. El 80% dels vins produïts són blancs (malvasia, picapoll, pansa blanca i roja i garnatxó blanc), i els altres, negres i rosats (garnatxa peluda i ull de llebre); són vins que gaudeixen d’una bona anomenada. Amb motiu del mil·lenari del poble s’erigí un monument que consisteix en la reproducció en pedra d’una premsa de vi. Altres conreus destacats són el d’hortalisses i el de flor i plantes ornamentals. Pel que fa al sector industrial, hi ha presència del sector tèxtil, electrònic i de la construcció, aquest darrer estimulat per la creixent funció residencial del terme i les noves urbanitzacions. Se celebra mercat setmanal els divendres. L’ensenyament a Alella abasta fins al batxillerat.

El poble d’Alella

El poble d’Alella, a 90 m d’altitud i 9.013 h el 2006, és a la confluència de les dues rieres de la Coma Fosca i de la Coma Clara, que formen la d’Alella davant l’antiga casa de Can Lleonard. Inicialment la població es trobava esparsa per les valls del terme, però es formà un nucli al voltant de l’església parroquial, al centre de la vall, que s’ha estès modernament i ampliat seguint les dues valls i la carretera que travessa el terme. Els darrers anys les urbanitzacions han experimentat un fort creixement i actualment formen part del continu urbà del nucli inicial del poble d’Alella.

L'església parroquial de Sant Feliu d'Alella
© Alberto González Rovira
L’església parroquial de Sant Feliu d’Alella conserva de la primitiva construcció romànica el primer dels cossos del campanar, de torre, quadrat i amb arcuacions llombardes; adossada al campanar es bastí en 1454-63 una església d’estil gòtic, més àmplia, que correspon al lloc ocupat per l’actual presbiteri i les capelles més properes. L’ampliació de l’església el 1611-13, dirigida pel mestre Antic Ponç, és la que ha perdurat. La façana renaixentista té una portalada rectangular flanquejada per columnes i acabada en una fornícula amb l’escultura de Sant Feliu, i un frontó decorat amb ornaments apiramidats corona el conjunt. La capella del Santíssim es bastí el 1886, però no se seguí el projecte que havia fet Antoni Gaudí (conservat per l’arxiu parroquial). Bonet i Garí, que dirigí la restauració del temple, dissenyà una gran llàntia. Les actuals campanes del rellotge procedeixen de la torre de Gràcia del virrei Amat i foren fetes el 1772 a Lima. Entre les peces de més valor que havia tingut la parròquia cal esmentar el retaule que l’ardiaca Desplà féu bastir a Pere Torrent el 1512; aquest retaule fou substituït per d’altres, entre els quals hi havia, ja al segle XIX, el de la confraria de vidriers de la seu de Barcelona (obra del segle XVIII), que desaparegué en les destruccions del 1936. Entre els interessants documents guardats a l’arxiu parroquial hi ha el llibre redactat pel rector Francesc Riu (1694-1740), De redditibus Ecclesiae Sancti Felicis Alella,indispensable per a conèixer a fons la història del poble. Davant l’absis hi ha un monument a l’ardiaca Desplà i una estela en memòria de Gaudí.

La població i els seus entorns són particularment rics en edificis interessants, tant masies antigues (algunes documentades des del segle XIV) com cases de residència fetes des de mitjan segle XIX, en estils historicista, eclèctic, modernista o noucentista. Destaquen la Casa d’Alella, o del Terçó o de les Quatre Torres (l’edifici era coronat per quatre torres), coneguda des del segle XVII, i el gran casal anomenat Cal Governador, propietat dels escolapis i envoltat de jardins ornats amb escultures. Aquest casal fou propietat d’Enric de Cardona i d’Erill, governador general del Principat de Catalunya, a la fi del segle XVI, i posteriorment passà als Cardona, barons de Saneja i Assuévar, i als comtes de Santa Coloma, segles XVIII-XIX.

Can Bragulat
© Alberto González Rovira
Altres masies antigues del nucli urbà són la de Cal Canonge, o Cal Baró (segle XIV), amb torre de defensa rodona; Can Bragulat (segle XV), i Can Lleonard (segle XVII), amb façana esgrafiada, situada a la confluència de les dues rieres. A la Coma Fosca hi ha Can Poferrer (segle XIV), Can Cortès (segle XV), Can Casals (segle XIV) i Can Doctor (segle XV). I a la Coma Clara es troben Can Magarola (segles XIII i XIV), masia restaurada i ambientada amb sales decorades i moblades, seu del museu; les Monges (segle XVII), amb la font de la Salut, d’on sortiren els famosos plafons de ceràmica de la Xocolatada i la Correguda de Bous conservats al Museu de Ceràmica de Barcelona (hi resten encara el dels Grassos i el dels Prims, en molt mal estat); Can Boquet (segle XIV), i Can Calderó (segle XVI), amb torre de defensa quadrada. Entre les cases residencials es destaquen la Gaietana, la del Marquès d’Alella, Can Cases i l’esmentada torre de Cal Governador. És notable també l’edifici de la cooperativa vinícola, obra de Jeroni Martorell (1906).

Can Boquet
© Alberto González Rovira
Alella sempre ha tingut una forta vida cultural i associativa. Cal esmentar-ne les antigues societats La Constància i La Unió Alellense, els Cors Clavé, els grups de teatre i, més recentment, el Casal d’Alella, el qual acull la majoria d’activitats recreatives i culturals del poble. La Masia Museu Can Magarola (1996) és museu d’etnologia popular i de la història del poble, i alhora Casal del Vi i seu del Consell Regulador de la Denominació d’Origen Alella; al celler s’hi exposen màquines i eines relacionades amb la producció vinícola. Al poble es poden visitar també diferent caves.

La festa major de Sant Feliu l’Africà, patró del poble, s’escau el dia 1 d’agost; amb motiu d’aquesta tradicional festa, hom menja unes típiques peres farcides. El segon diumenge de juny se celebra la festa de l’Arròs, un concurs de paelles que es realitza al bosquet d’Alella, i el segon cap de setmana de setembre se celebra la festa de la Verema.

La història

El primer document en què surt esmentat el lloc d’Alella és del 976, en una venda de terres de Premià, com a límit ponentí d’aquest terme, i el segon del 980 (sota les formes Alela i Elella). La parròquia de Sant Feliu d’Alella surt documentada el 993 en una escriptura de permuta de terres entre el matrimoni Guillem i Guilla i el monestir de Sant Cugat del Vallès. Tingueren alous dins el terme, a més de l’esmentat monestir, el capítol de canonges de la seu de Barcelona i altres nobles. La jurisdicció sempre fou, però, dels comtes de Barcelona, i Alella continuà essent poble reialenc. Malgrat això, la corona alienà alguna vegada els seus drets, com fou el cas de Pere III, el 1353, que vengué la jurisdicció civil a Pere de Pla o Desplà (els alellencs hagueren de redimir la compra amb els propiis pecunii), o de Joan II el 1472 (les protestes dels alellencs esgrimint els privilegis que prohibien d’infeudar la parròquia, obligaren el rei a revocar l’alienació). Aquests privilegis foren confirmats encara pel mateix Joan II, Carles V i Felip II de Castella.

D’altra banda, els anomenats senyors de la Casa d’Alella eren una família que gaudia de l’usdefruit del terçó (tercera part dels delmes) de la parròquia i tenia alhora en alou diverses propietats i masos i exerciren una mena de senyoria sobre la parròquia. Sembla que els primers senyors que gaudiren d’aquests drets foren els Banyeres, documentats des de la fi del segle XIII, però des de la segona meitat del segle XIV el terçó de la parròquia amb els seus drets i atribucions estigueren en mans de la família Desplà, a la qual pertangueren gairebé dos segles. Els membres més destacats d’aquest llinatge, foren Joan Desplà, conseller deJoan I i de Martí l’Humà (segles XIV-XV), i Lluís Desplà i Oms (1444-1524), ardiaca de la catedral de Barcelona que exercí alhora el rectorat de la parròquia d’Alella (i també d’Argentona, Vilassar i Badalona) i fou diputat de la Generalitat.

El 1528 els drets dels Desplà passaren per matrimoni als Gralla i a la fi del mateix segle XVI, també per matrimoni, als Montcada, marquesos d’Aitona, que gaudiren de les rendes fins el 1670, que foren comprades per Joan B. de Mata; els seus descendents les mantingueren fins a mitjan segle XIX. Les heretats, terres i censos dels Mata foren comprats aleshores per Bonaventura de Fabra i Gil; el marquesat d’Alella fou concedit el 1889 a Camil Fabra i Fontanills, iniciador d’una dinastia de polítics i industrials barcelonins.

Col·laboració: 
XBu / MxC
Llegir més...