Després de participar en l’assassinat del seu pare, Pau I, inicià una política preconstitucionalista i il·lustrada, presidida per l’anglòfil Czartoryski (senat amb dret a revisar les lleis, consell de ministres, reforma de l’ensenyament, abolició de la censura prèvia i de la tortura, etc). El 1805 entrà a la tercera coalició contra França, però els seus exèrcits foren derrotats a Austerlitz (desembre 1805), i més tard a Eylau i Friedland (febrer i juny 1807); firmà la pau a Tilsit (juny 1807) i a Erfurt (octubre 1808), i es comprometé a mantenir el bloqueig continental contra la Gran Bretanya i a lluitar contra Àustria. Això li permeté de continuar la guerra contra Turquia (iniciada el 1806), intervenir a Pèrsia (1808) i ocupar Finlàndia (1809). El francòfil Speranskij dirigia aleshores (des del 1807) la política interior en un sentit més liberal (responsabilitat ministerial, creació d’un consell d’estat previ a una futura duma, 1810-11), però fou destituït el 1812, poc abans d’iniciar-se una nova guerra contra França: Alexandre s’havia decidit a violar els acords d’Erfurt davant l’amenaça cada vegada més clara de l’imperialisme francès (que arribà a apoderar-se de Pomerània, gener 1812). La campanya de Rússia, que semblava un gran èxit francès (presa de Moscou, setembre de 1812), acabà en una desfeta durant la retirada de l’hivern. L’any 1813 el tsar es proclamà campió de l’Europa unida contra Napoleó: aconseguí la victòria de Leipzig (octubre 1813) i entrà a París (març 1814). Al congrés de Viena s’oposà a Metternich i propugnà una mena de statu quo ante, que tingué èxit després dels Cent Dies i de Waterloo (juny 1815). Aleshores s’inicià l’etapa pietista del seu govern, que acabà en una simple autocràcia malgrat l’alliberament dels serfs dels països bàltics (1816-19) i l’ajuda al tebi constitucionalisme francès (congrés d’Aquisgrà, 1818); el seu ministre Galicin situà l’ensenyament sota la influència indirecta de l’Església ortodoxa, alhora que creava colònies militars (1818). L’any 1820, amb les insurreccions liberals a Espanya, Itàlia i Grècia, assenyalà la virada definitiva (accelerada per la revolta d’un regiment de la seva guàrdia). Arakčejev tornà als mètodes tradicionals de govern despòtic, mentre Alexandre propugnava la intervenció a Itàlia (congrés de Troppau, 1820) i a Espanya (congrés de Verona, 1822), i negava tota mena d’ajut als grecs, malgrat la seva tradicional oposició a Turquia.