Té l’estatus de muḥāfaẓa independent, el qual ocupa una superfície de 2 679 km2. S'estén sobre el cordó litoral que separa el llac Maryūṭ de la mar Mediterrània i inclou la península de Ra's al Tîn (Faros), que divideix el port en dos braços: l’oriental, dedicat actualment només a la pesca, i l’occidental, que manté tot el tràfic marítim. Ben comunicat amb l’interior per ferrocarril, constitueix el principal port comercial del país. Rep la major part d’importacions i exporta els productes de l’interior, sobretot el cotó. És també un centre d’indústria molt diversificada. Al llarg del canal Maḥmūdīya i del port es concentren les indústries tèxtils, cotoneres, alimentàries, de cigarrets, cervesa, cuir, sabó, pneumàtics i muntatge de vehicles. Queden poques restes de la ciutat antiga. La ciutat actual té un aspecte totalment europeu. Construït segons un pla ortogonal, el centre comercial i de negocis es troba al S del port oriental. L’àrea residencial s’estén pel litoral, vorejat per una gran avinguda on s’alcen edificis d’apartaments, hotels i xalets. Dins l’àrea industrial hi ha instal·lada una refineria de petroli que tracta el producte obtingut als jaciments de la península del Sinaí i és transportat per un oleoducte. Aeroport. Universitat. Seu patriarcal ( patriarcat d’Alexandria). Fundada per Alexandre el Gran a la boca canòpica del delta del Nil, davant l’illa de Faros, l’any 332 aC. El pla de la ciutat era de carrers en angle recte, segons la fórmula hel·lenística, i fou acabat en temps de Ptolemeu Filadelf. Posteriorment, Ptolemeu Sòter uní l’illa de Faros a la terra ferma amb una via de set estadis de llargària, alhora que hi construïa el notable far, una de les set meravelles de l’antiguitat. Amb la fundació de la biblioteca i el museu, la ciutat esdevingué el nucli intel·lectual de més importància de tot l’Orient clàssic. El 48 aC Cèsar l’assetjà i calà foc a la biblioteca, que un temps més tard fou refeta per Marc Antoni, que hi visqué fins a la seva mort. A l’època imperial romana, Alexandria fou la segona capital de l’Imperi, amb una població de més de mig milió d’habitants. Amb la introducció del cristianisme, Alexandria esdevingué una capital religiosa molt important, la primera seu patriarcal abans que Constantinoble no ocupés aquest rang, i continuà essent un centre intel·lectual (ara cristià) de primer ordre. Conquerida pels perses (616) i pels àrabs (642 i 645), caigué posteriorment a les mans d’aventurers procedents de l’Espanya musulmana (811-817), com a etapa de llur conquesta de Creta. La fundació del Caire (969) provocà la seva decadència política i espiritual, però les seves activitats comercials continuaren florents durant tota l’edat mitjana, i acollí nombroses colònies de mercaders mediterranis. Els catalans hi tingueren un consolat important a partir del 1264, i feren d’Alexandria el centre de llur comerç amb Llevant, fins el 1539. El 1381 Barcelona li donà reglaments administratius; entre els cònsols destacà, al començament del s XVI, per la seva actuació política, Felip de Parets. L’any 1498, la colònia llatina es limitava a catalans, genovesos i venecians. Després del 1539, les colònies estrangeres esdevingueren cada vegada menys nombroses i el tràfic comercial, de menys volum; aleshores hi solia haver només dos cònsols, l’un per als venecians i l’altre per a la resta dels llatins. La descoberta de la ruta de l’Índia passant pel Cap (1498) i l’ocupació d’Egipte pels turcs (1516) foren causa d’una davallada econòmica de la ciutat. Napoleó s’emparà d’Alexandria (1798), que passà a les mans dels anglesos el 1801. La ciutat es recuperà amb Muḥammad ‘Alī fins a assolir novament una posició important a partir del moment de l’obertura del canal de Suez (1869). Fou bombardejada i ocupada pels anglesos el 1882. La Gran Bretanya hi instal·là, a partir del 1936, una de les seves principals bases navals i aèries. Durant la Segona Guerra Mundial, la batalla d’El-'Alamein evità l’ocupació d’Alexandria pels alemanys. El 2002 hi fou inaugurat un ambiciós complex cultural de participació internacional dotat amb una de les biblioteques més completes del món, al qual hom donà el nom de Biblioteca d’Alexandria tot evocant, amb aquest nom l’esperit de l’antiga institució i indicant la projecció que hom es proposava donar-li.