No formaven una escola compacta, sinó un grup heterogeni d’especialistes que es trobaven al Museu. Tingué la màxima esplendor del s. IV aC al II aC, però es mantingué més de sis segles. Donaven a llurs estudis un caràcter relativament pràctic, motivat per la necessitat de manufactures per als mercats oberts per Alexandre i de màquines de guerra. De fet, a Alexandria es reuní el nombre més gran de científics de la història anterior al s. XX, i els seus resultats no foren superats fins ben entrat el Renaixement. En medicina, Heròfil i Erasístrat foren els millors anatomistes d’una època i una ciutat que havien estat les úniques al llarg de molts segles on es permetien les autòpsies i àdhuc, en determinades circumstàncies, les disseccions de persones vivents. L’escola de medicina recollí les diferents tendències de la medicina grega anterior, especialment la hipocràtica i la pitagòrica. En geografia, Eratòstenes i Aristarc de Samos feren treballs com la mesura del radi de la Terra o l’heliocentrisme. En matemàtiques, els llibres d’Euclides, Apol·loni, Ptolemeu i Diofant foren llibres de text fins als s. XVII o XVIII. Els filòlegs com Zenòdot d’Efes, Aristòfanes de Bizanci, Aristarc de Samotràcia, Dionisi el Traci o Apol·loni Díscol foren els iniciadors de la gramàtica científica, de les edicions crítiques de llibres, de les regles de puntuació i de la sintaxi. En el camp de l’enginyeria i de la física, Heró, Ctesibi i Sòstrat construïren màquines de vapor i d’aire, bé que no passaven de joguines. L’alquímia, amb Zòsim de Panòpolis, també hi fou cultivada. A partir del s. II aC la dinastia ptolemaica s’egiptitzà, i els darrers científics de l’hel·lenisme visqueren lluny d’Alexandria, però mantingueren correspondència amb el Museu, com Arquimedes, o hi estudiaren, com Galè. Des de l’època romana, i amb la vinguda del cristianisme, de totes les institucions alexandrines només restà la biblioteca.