El territori, en part pla, conté dos sectors muntanyosos: al S, els vessants septentrionals de la serra de Mariola, i al N, al límit amb la Vall d’Albaida, les serres de la Solana i de la Filosa. La terra no conreada ocupa una gran extensió, en part de propietat municipal. L’agricultura és la principal font de riquesa. El regadiu, que aprofita l’aigua de les fonts que neixen a les muntanyes veïnes, té 95 ha. La major part dels conreus, tanmateix, són de secà, els quals ocupen bé la part plana del terme no regada, bé els turons suaus o els costers de les muntanyes en bancals esglaonats (250 ha de cereals, de les quals 130 de blat i 90 de moresc, llegums, vinya i 329 ha d’oliveres, el principal conreu del municipi). Les terres de conreu, molt repartides, són explotades, principalment, per llurs propietaris (90%). La ramaderia és exclusivament domèstica. Tingué importància antigament l’aplegament de neu en coves de les muntanyes, la qual, a l’estiu, era venuda, sobretot, a Xàtiva. La indústria tèxtil menestral hi és tradicional i la proximitat de centres tèxtils (Bocairent, Banyeres de Mariola) l’ha afavorit i ha produït la seva modernització, cosa que fa que tingui un cert pes en l’economia local. La població disminueix lentament des de principi de segle. Ha tingut una constant emigració cap als centres industrials pròxims (Bocairent, Banyeres) o un xic més allunyats (Alcoi, Ontinyent). La població dispersa en masies tingué força importància, però el 1981 sols representava el 6%. El poble (393 h agl [2006], alfafarins o alfafarencs ; 582 m alt.) es troba en un coster de la serra de Mariola. Era un antic lloc islàmic, incorporat el 1370 al territori de Bocairent, del qual fou separat el 1632.
