i Alfarràs | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Alfarràs

Sumari de l’article

Conreu de fruiters, a Alfarràs
© Fototeca.cat
Municipi del Segrià.
Població: 
3.155 h
[2009]
Extensió: 
11 km2

Situació i presentació

El municipi d’Alfarràs, que el 1990 va deixar de pertànyer a la Noguera i va quedar adscrit al Segrià, limita amb els termes de Castellonroi (N) i Albelda (W), pertanyents a la Llitera; amb els noguerencs d’Ivars de Noguera (NE) i Algerri (E), i amb Almenar (Segrià) al S; amb aquest darrer municipi ho fa per la partida, documentada a la baixa edat mitjana i als primers anys de la moderna, de Sant Fadruc o Faduc, on hi ha la font de la Boga.

Aquest municipi és situat a l’extrem més septentrional de la comarca del Segrià, a la riba dreta de la Noguera Ribagorçana, que fa de termenal amb els municipis d’Ivars de Noguera i d’Algerri. El territori, pla, encara que s’aixequen petits turons al N del poble, és regat pel canal de Pinyana, documentat d’antic, i el de Catalunya i Aragó.

El terme comprén el poble i cap de municipi d’Alfarràs, el barri d’Andaní i les partides del Sot d’Alfarràs, la Plana d’Alfarràs, les Guixeres, la Quadra, el Coll de Foix, el Sot d’Andaní, la Plana d’Andaní, els Hortets, la Sisquella, el Grec, el Sas, l’Illa, el Pla de Gilis i Arnaia. Pel cap municipal passa la carretera C-26 (Eix PrePirinenc) entre Balaguer i Binèfar. Aquesta es creua, al poble mateix, amb la N-230 de Lleida a la Vall d’Aran per Benavarri. Una carretera local mena al poble d’Ivars de Noguera.

La població i l'economia

Segons el fogatjament de vers el 1380 Alfarràs tenia 12 focs i Andaní 2. El 1718 hi havia, respectivament, 75 h i 13 h. D’aleshores ençà, la població del municipi va anar augmentant. El 1787 hi havia 422 h, i el 1860 n'hi havia 697 en tot el municipi. Des del 1900 (741 h), a causa de la instal·lació de diversos centres fabrils, s’estimulà la immigració, sobretot d’Andalusia. El 1920 hi havia 1 098 h, 1782 h el 1936, 1 709 h el 1950, 2 730 h el 1960 i 3126 h el 1970. La crisi del final de la dècada de 1970 i l’acabament de les obres del pantà de Santa Anna, però, frenaren la progressió demogràfica (3100 h el 1975), encetant una tendència decreixent que es veigué confirmada en censos posteriors (3189 h el 1980, 3 018 h el 1991, 2 947 h el 1996 i 2 941 h el 2001). El 2005, però, la població ascendia a 3 260 h.

Alfarràs és un municipi agrícola dedicat sobretot a la fruita, la qual cosa li concedeix una base agrària de gran potència, malgrat que en les darreres dècades aquest sector ha anat perdent ocupats en favor de l’indústria i, sobretot, els serveis.

Gairebé la meitat de l’extensió total del terme és ocupada per conreus de regadiu. Els conreus principals són els fruiters, sobretot els presseguers (els préssecs d’Alfarràs gaudeixen de força prestigi; existeix la denominació d’origen Préssec del Ribagorçana), i en menor mesura les pereres i les pomeres. També s’hi conreen cereals, principalment ordi i una mica d’olivera. La vinya desaparegué amb la fil·loxera. Pel que fa al bestiar, cal destacar el progressiu augment que ha sofert l’avicultura. La cooperativa de consum va tancar al març del 1982, però es creà una cooperativa agrícola i ramadera que reparteix adobs i pesticides entre els associats.

Quant a la indústria, el sector tèxtil, amb una llarga tradició al poble, manté encara un pes considerable. Són destacables també els sectors de la fusta i la construcció. També hi ha un viver de truites.

El mercat setmanal se celebra el divendres, i el tradicional mercat del préssec, que s’inicia a mitjan agost i s’acaba al final de la temporada de recollida del préssec, es fa cada tarda excepte dissabtes i vigílies de festa. Hi acudeixen compradors del Segrià i la Noguera.

Des del 1980, per l’octubre i en data variable, se celebrava la tradicional Festa del Préssec. Posteriorment es transformà en la Fira del Préssec de Pinyana, que se celebra el primer o segon cap de setmana d’octubre. La fira pretén potenciar aquesta varietat de fruita, mitjançant una mostra fructícola dels agricultors que formen la denominació de qualitat Préssec de Pinyana: Alfarràs, Castellonroi, Ivars de Noguera, Almenar i Albelda. L’acte central és l’exposició de fruita, i s’aprofita per a organitzar una mostra de maquinària agrícola i diverses activitats lúdiques.

Quant a l’ensenyament, destaca l’Escola de Capacitació Agrària, on s’imparteixen cicles formatius de grau mitjà i superior.

El poble d'Alfarràs

El poble d’Alfarràs (281 m d’altitud), a la dreta de la Noguera Ribagorçana, és situat a l’encreuament de dues carreteres importants, la que es dirigeix vers la Llitera procedent de Balaguer i la de la Vall d’Aran, que prové de Lleida. La primera travessa la Noguera per un pont modern (1993), al costat del qual hi ha les restes del medieval, que fou destruït el 1936. Aquest nus de comunicacions ha facilitat el ràpid creixement de la població entorn del nucli medieval. Al nucli antic hi ha tres carrers que no han perdut el tipisme medieval; s’hi poden veure l’antic molí de farina d’Alfarràs (reformat al segle XV), amb la bassa, i, sobretot, l’església parroquial de Sant Pere, d’origen romànic, reformada al segle XVII amb una façana barroca. Conserva una bella imatge del titular. L’església pertanyia a l’arxiprestat d’Alfarràs, dins el bisbat de Lleida. On hi ha el dipòsit d’aigua del poble resten alguns vestigis de l’antic castell d’Alfarràs, molt malmès.

El poble d’Alfarràs compte amb diferents equipaments culturals i esportius, i amb nombroses associacions, entre les que destaquen les musicals. La festa major d’Alfarràs se celebra per Sant Pere, el 29 de juny, en honor del seu patró. L’anomenada festa major d’hivern es fa per Sant Sebastià (20 de gener), l’altre patró del poble. També se celebra la festa del préssec, a l’octubre.

Altres indrets del terme

Andaní

L’antic poble d’Andaní, un quilòmetre al N del nucli vell d’Alfarràs, és modernament, de fet, un barri del cap de municipi, ja que les noves construccions d’ambdós pobles ja es toquen. El lloc gaudeix d’una magnífica panoràmica d’Ivars de Noguera, a l’altra banda del riu. Hi viuen molts treballadors andalusos que vingueren per les obres del pantà de Santa Anna. L’església parroquial, dedicada a Sant Nicolau, és d’origen romànic; en depenien, des del segle XII, les ermites de Santa Anna, que ha donat nom al pantà, i de Sant Salvador, ambdues ja dins el municipi de Castellonroi (Llitera). Al seu torn, l’església d’Andaní fou, entre el 1518 i el 1808, sufragània de la col·legiata de Sant Pere d’Àger. Del temps medieval es conserva un casal fet de pedra de Pinyana, de murs molt gruixuts i encara amb contraforts. També es conserven restes de la muralla que cloïa el lloc. La festa major se celebra per Sant Llorenç, a mitjans d’agost.

Les restes arqueològiques

La partida de Sant Faduc, documentada al segle XI sota les formes Fadruc i Feduch , és situada al termenal amb Almenar, on hi ha la font de la Boga. En aquesta partida es coneixen, des del final dels anys 1970, jaciments arqueològics com la necròpoli de Sant Faduc (corresponent als primers temps del cristianisme), on s’han documentat sepultures d’inhumació. Aquesta necròpoli degué pertànyer als habitants d’algun dels dos assentaments (o de tots dos, si hom accepta la teoria segons la qual devien ser el mateix) que s’han identificat a uns 400 m de distància dels enterraments (el Ço d’en Mauri i el Pont del Julià). En aquests jaciments es presenta una continuïtat de poblament fins a l’època paleocristiana, tot i que ja eren ocupats en plena dominació romana.

El Tossal del Pontet és un jaciment medieval proper a la carretera N-230, de Lleida a Alfarràs que es podria relacionar amb el vell castell. És un petit hàbitat on s’han trobat fragments de ceràmica grisa medieval, els quals permeten datar-lo entre els segles XI i XIII dC. Més reculats en el temps són els jaciments del Tossal del Clamoris i del Tossal del Casets. El primer, situat en l’estrep del Pla de Gilis, que des del NW domina el cap municipal, ofereix materials pel cimal i sobretot pel costat N. S'hi arriba agafant el carrer del General Prim o del Calvari, que enllaça amb el camí que puja fins dalt de la serra, i després s’agafa una tresquera a la dreta i es continua a peu. Sembla que es tracta d’un petit hàbitat relacionat amb el veí Tossal del Casets, del qual podria ser una expansió. És un jaciment de l’edat del bronze, els materials poc representatius del qual fan que sigui difícil de precisar-ne l’època, encara que per paral·lelisme amb altres jaciments pot ésser datat al bronze final.

El jaciment del Tossal del Casets és un poblat situat en un esperó de fàcil defensa, situat al pla de Gilis, que avança per l’W cap a Alfarràs, el qual domina. S'hi troba ceràmica a mà i a torn, i també molins barquiformes i fragments de sílex. Hom opina que cal datar-lo en el bronze final i que té continuïtat en l’època ibèrica, però sense sobrepassar la invasió romana.

La història

Els dies de la conquesta del Segrià, Alfarràs era una petita caseria amb un molí fariner vora la séquia que baixava del congost de Pinyana. No gaire lluny hi havia l’almúnia d’Andaní. Ambdós llocs, com Almenar i Alguaire, foren conquerits el 1147. Un document del 1215 diu que la conquesta fou duta a terme pel comte Ermengol VI d’Urgell, procedent d’Albesa i d’Algerri. Alfarràs i Andaní reberen una carta de poblament; aquest procedí de la Noguera, de la Baixa Ribagorça i del Pallars. Per un conveni entre el consolat de Lleida i la corona, els cònsols fan constar que Ramon Berenguer IV havia atorgat un privilegi als homes d’Alfarràs i d’Andaní sobre la possessió de la séquia de Pinyana al pas pels seus termes, dret que també havia estat concedit als pobladors d’Almenar. Jaume I, que signà el conveni, confirmà també la carta de poblament (1147). Els veïns d’Alfarràs i Andaní s’entengueren bé amb la ciutat de Lleida pel que fa a la conservació de la dita séquia al pas pels seus termes. Pel mateix conveni del 1216 ambdós pobles reconeixien l’autoritat i el domini de Lleida.

Malgrat que la carta de poblament atorgada per Ramon Berenguer IV concedia franqueses als dits llocs i la promesa que no serien alienats, i que la carta fou ratificada per Alfons el Cast, Pere el Catòlic i els seus successors, el 1297 Jaume II concedí a Sibil·la d’Urgell, abadessa de Sant Hilari de Lleida, diverses honors en el terme d’Alfarràs i, posteriorment, la senyoria de l’indret. Tanmateix, el rei, el 1317, quan Alfarràs i Andaní eren súbdits de l’abadessa Geralda de Cervelló, els atorgà una salvaguarda especial. També el mer i mixt imperi continuà pertanyent al sobirà, car el 1346 Pere III concedí de no separar mai de la corona la jurisdicció dels dits llocs, que aleshores intentava d’usurpar el comte Ramon Berenguer d’Empúries, magnat vinculat aleshores a l’abadia de Sant Hilari. Vers el 1367 l’abadessa de Sant Hilari, Sibil·la de Peralta, sostenia un plet amb els homes d’Almenar a causa dels regatges de la séquia de Pinyana. L’abadessa Anna de Mur (1390-99), per causa de les epidèmies de pesta que delmaren els pobles, demanà protecció a la ciutat de Lleida. El rei Joan I el 1388 ja els havia eximits del pagament del delme eclesiàstic que li devien. El 1394 la dita abadessa posà sota la protecció de la paeria de Lleida els molins i el terme d’Alfarràs. El 1404 la susdita paeria hagué d’advertir els veïns d’Alfarràs, que no volien reconèixer les ordinacions de la ciutat. Aleshores, Andaní, amb el molí, la rectoria i dos focs, era de la família Lledós, sembla que per permuta amb les monges de Sant Hilari; l’església del dit lloc pertanyia a Sant Pere d’Àger.

Així, doncs, Alfarràs es convertí per poc temps en un poble del veïnatge de Lleida, ja que al juny del 1400 la paeria vengué el lloc al qui fou paer en cap, Bernat de Boixadors, per 50 000 sous. Consta que en temps del seu fill Miquel de Boixadors, vers el 1456, el molí d’Alfarràs fou engrandit i adquirí l’aspecte monumental que encara conserva. També a instàncies seves, el 1436, s’eixamplà l’estallador d’Andaní i, el 1445, es construí la mina de Pinyana, que facilità l’eixamplament dels regs del Segrià. El 1441 Miquel de Boixadors era també senyor d’Andaní.

Ja és sabut que, quan Joan II trencà la concòrdia de Vilafranca en envair Catalunya, ho féu partint d’Alfarràs, pel juny del 1462. Miquel de Boixadors, que era senyor d’Alfarràs, fou un dels prohoms de Lleida que el 4 de desembre de 1460 visità el monarca per demanar-li la llibertat del seu primogènit, el príncep de Viana, Carles d’Aragó, que havia estat detingut quatre dies abans. Mentre durà la guerra contra Joan II, en la qual participà, fou la seva muller, Elionor, qui tingué cura de la senyoria d’Alfarràs.

Antigament, la rivalitat amb el poble veí d’Almenar era corrent. El 1487 els paers de Lleida hagueren d’intervenir en la desavinença de Pere de Carcassona, senyor d’Almenar, amb Tomàs de Boixadors, senyor d’Alfarràs i d’Andaní. La lluita entre ambdues cases esdevingué tan cruenta i llarga que el 1518 fins i tot hagué d’intervenir-hi el mateix rei. Bé que tenien parentiu amb els Desvalls, els Boixadors continuaren en la baronia d’Alfarràs fins al segle XVIII i aleshores passà als Desvalls. Pere de Ribes-Vallgornera i de Boixadors aconseguí de Felip V, el 1702, el títol de marquès d’Alfarràs. A la segona meitat del segle XVIII el noble barceloní Joan Antoni Desvalls i d’Ardena, sisè marquès de Llupià i quart del Poal, fou marquès consort d’Alfarràs pel seu matrimoni amb la pubilla del darrer Ribes-Vallgornera. El susdit Desvalls, que féu construir a la seva heretat barcelonina el famós Laberint d’Horta, com a bon il·lustrat, introduí força millores a Alfarràs. Féu construir una bòvila, dos forns de calç, un molí d’oli i s’explotaren algunes guixeres; a partir del 1774 féu desermar el Sas fins al terme d’Almenar i restaurar l’antiga església d’Alfarràs.

Durant la Guerra del Francès, el 22 d’octubre de 1809, els sometents d’Àger, les Avellanes i Alme-nar, comandats per Manuel Blavia, es concentraren a Alfarràs per protegir el pont sobre la Noguera. Alfarràs fou de la senyoria dels Desvalls, marquesos d’Alfarràs, fins a l’extinció de les senyories.

Durant el regnat d’Amadeu de Savoia (1871), s’inaugurà la carretera cap a la Vall d’Aran, de tanta importància per al municipi.

Col·laboració: 
PBA
Llegir més...