Situació i presentació
S’estén al sector SE de la comarca en un paisatge plenament garriguenc. Limita amb els municipis d’Aspa (E), Lleida (E i N), Albatàrrec (NW), Montoliu de Lleida i Sunyer (W) i Alcanó (SW), i encara, per un punt al SW, amb el de Sarroca de Lleida. Per l’extrem SE confronta amb el Cogul, pertanyent a les Garrigues.
La plataforma que configura aquest terme és accidentada per diversos tossals, com el Tossal Gros (331 m), al S del poble d’Alfés, o els que s’aixequen a banda i banda del riu de Set, entre els quals hi ha el tossal del Senyor, en el límit NW amb Sunyer. El riu esmentat travessa el territori per la part central en direcció SE-NW, i altres cursos, com la vall de Secà o el barranc de lo Tabac de Vinfaro o la vall de la Coma, segueixen la mateixa direcció.
El poble i cap de municipi d’Alfés és l’únic nucli de població del municipi, que comprèn també els antics termes despoblats de Vinfaro, la Manxa, la Vall de la Coma i Torrepicona.Travessa el nucli la carretera local L-700, que tot just sortir del poble aprofita el traçat de la C-12 per, un cop travessada l’AP-2, dirigir-se a Albatàrrec i a Lleida (N-230). En direcció S, la mateixa carretera mena al Soleràs, on enllaça amb la C-233 de Flix a les Borges Blanques. Del poble, diverses pistes porten a Sunyer i Aspa. Una pista a peu de la C-12, tot just abans de travessar l’AP-2, mena a l’Aeròdrom d’Alfés, situat al límit amb el terme de Lleida. Bastit després del 1939, els socis del Reial Aeroclub de Lleida hi porten a terme pràctiques esportives. La Timoneda d’Alfés, que ocupa parcialment els terrenys de l’aeròdrom, és inclosa en el PEIN i conserva quasi intactes les característiques d’una estepa àrida continental.
La població i l’economia
En el fogatjament de 1365-70 aquesta població figura amb 41 focs, disminuí el 1378 (35 focs) i augmentà a mitjan segle XVI (63 focs el 1553). Així, es pot considerar que tradicionalment la població ha estat escassa. Al segle XVIII i al XIX augmentà progressivament (551 h el 1860) i arribà als 654 h el 1900. Posteriorment s’estacionà (652 h el 1930). Durant les dècades de 1960 i 1970 hi hagué un descens important (496 h el 1960, 403 h el 1970 i 364 h el 1975), tendència que es confirmà durant la de 1980 (355 h el 1981 i 337 h el 1991). La davallada es consolidà els darrers anys: 332 h el 2001 i 318 h el 2005.
La terra conreada ocupa gairebé tres quartes parts del total de la superfície municipal i pràcticament és tota de secà. El conreu principal és l’ordi, el qual ha anat augmentat els darrers anys del segle XX. També són importants el conreu de l’olivera i l’ametller. La cria de bestiar complementa l’agricultura; destaca la cria d’aviram, el bestiar porcí (s’ha triplicat el seu nombre en deu anys) i el boví. La Cooperativa Agrícola de Sant Salvador, que disposa d’un gran magatzem de gra, es dedica a la comercialització dels productes agraris i proporciona productes fitosanitaris als seus associats.
El poble d’Alfés
El poble d’Alfés es troba a 236 m d’altitud, en un turó que domina la riba esquerra del riu de Set. El nucli antic, abans fortalesa, és anomenat encara la Vileta i manté la configuració de vila closa; resta un portal adovellat al costat de l’església romànica, obert als murs que tancaven el recinte fortificat. Des del conjunt de l’antiga vila-castell es veu una àmplia panoràmica, amb la Suda de Lleida (ciutat que dista 12 km) al fons. Resten murs medievals en algunes cases de la Vileta, entre les quals es destaca l’anomenada Casa de les Doctores, de pedra, amb un notable balcó renaixentista.
L’església parroquial de Sant Pere és un interessant edifici romànic de tres naus, amb absis semicircular decorat amb mènsules bellament esculpides, d’inspiració tolosana (transició del romànic al gòtic) i portal amb arquivoltes al mur lateral (el campanar, de torre quadrada, és posterior). Sembla que l’altar major de fusta (destruït el 1936), plateresc, procedia de la Seu Vella de Lleida, i era presidit per una bella imatge de Santa Maria. També hi havia un retaule gòtic de Sant Salvador, de l’escola lleidatana. L’edifici fou destruït quasi completament durant la guerra civil de 1936-39 i va romandre en condicions lamentables fins la seva restauració, entre els anys 1988 i 1992. Es conserva part d’una antiga creu de terme gòtica. A mitjan de la dècada de 1970, en l’indret que ocupaven les antigues escoles, s’edificà el nou ajuntament.
La festa major d’hivern se celebra el cap de setmana més proper al 20 de gener, en honor de Sant Sebastià. La festa major d’estiu és el 6 d’agost, per Sant Salvador. Per la festa major de Sant Salvador és tradicional que l’associació de caçadors organitzi un concurs local de tir al plat.
Altres indrets del terme
Vinfaro i l’ermita de Sant Salvador
L’antic castell de Vinfaro s’alçava (hi ha restes escasses) en un turó del sector septentrional del terme, a la part dreta del riu de Set, i al seu peu hi havia la caseria de Vinfaro, de la qual encara resta una masia. El lloc és esmentat ja el 1197 en una escriptura que tracta de la restitució de la meitat dels delmes de Vinfaro feta pel prepòsit de Sant Joan de la Plaça de Lleida, quan era propietat d’un tal Guiu, possible repoblador del lloc. De la venda realitzada el 1282 per Pere Giner del terme de Vinfaro a Esteve Cardona hom ha deduït que tant el primer repoblador com el seu descendent Pere Guiu (citat per Rocafort) es cognomenaven realment Giner. En aquesta venda del 1282 consten els noms de les 20 famílies que habitaven Vinfaro i els llocs de la Manxa i Torrepicona, que en depenien. El castell era el 1301 de Pere de Cardona, el 1369 de Pere Romeu Sacosta i la seva muller Constança, que el vengueren aquest any (amb 19 focs) al seu parent Pere Romeu, ciutadà de Lleida; Joan Romeu adquirí del rei el 1401 la jurisdicció total (mer i mixt imperi) de Vinfaro, la Manxa i Torrepicona. El domini passà als Montagut i Vallterra (valencians), llinatge que posseí el lloc fins el 1516, que passà al cavaller lleidatà Galceran de Remolins i, el 1518, al seu germà, el famós cardenal Remolins (aleshores Vinfaro era parròquia amb un patronat dels Remolins). Quan el 1628 el lloc passà als Riquer, marquesos de Benavent i ciutadans de Lleida, tenia només 2 focs i restà deshabitat després de la guerra de Successió.
Al SE d’Alfés, dominant la població des del seu punt més alt, s’aixecà l’ermita votiva de Sant Salvador amb un portal adovellat. L’ermita sofrí diverses destrosses l’any 1991 a conseqüència d’una forta ventada; els propis veïns n’organitzaren la reconstrucció.
Les restes arqueològiques
En el municipi d’Alfés, com en molts d’altres d’aquesta zona del Segrià, s’han documentat jaciments arqueològics que van des de la prehistòria fins a l’època de la dominació romana.
Un exemple del Neolític és el taller de sílex que s’ha recuperat a l’antic terme de Vinfaro, al qual s’arriba a partir d’una pista que s’agafa a la dreta de la carretera C-12. Al Paleolític mitjà pertanyen els jaciments de la Peixera d’Alfés, el de Coma Madrona i el del camí d’Alfés a Castelldans; són tots tallers de sílex on s’han recuperat abundants peces d’aquest material: fragments de rebuig de talla, nuclis, i peces treballades com ara rascadors, peces denticulades, puntes, etc. El jaciment anomenat de la Balma de la Peixera d’Alfés, pertanyent al Paleolític superior, és situat en una balma del costat dret del riu de Set, prop del límit dels termes municipals d’Aspa i Alfés. Es tracta d’un petit abric excavat a la roca per l’erosió; els materials que s’han recuperat s’han trobat en la superfície a causa de l’aigua de les pluges que ha deixat al descobert les peces. Aquest jaciment va ser estudiat entre els anys 1984 i 1986 per arqueòlegs i investigadors catalans i aragonesos; el Grup de Recerques Arqueològiques La Femosa, d’Artesa de Segre, publicà un volum que recull les seves experiències i conclusions.
Aquest mateix grup, l’any 1972, descobrí a la riba dreta del riu de Set i a uns 30 m de les fites que separen els termes d’Aspa i d’Alfés (a 2 km de la primera població i a 3 km de la segona), una balma de petites dimensions formada per roca sorrenca amb pintures rupestres que hom data en el Mesolític.
De l’edat del bronze s’ha documentat el jaciment anomenat lo Tabac de Vinfaro (lloc d’habitació amb estructures conservades), i el del Tossal Gros cal situar-lo a cavall de l’edat del bronze i el començament de l’edat del ferro (lloc d’habitació amb estructures peribles). Prop d’aquest darrer i al costat mateix del camí d’Alfés a Alcanó, en els anomenats jaciments de la Bassa Roja i del Tossal Blanc, s’han documentat les restes d’una vil·la romana, a 1 km del riu de Set i a 3 del nucli urbà.
La història
L’origen de la població és àrab, com denoten el nom, la situació similar a d’altres fortaleses sarraïnes i l’abundant ceràmica trobada als encontorns. Hom ha suposat que el castell d’Afesta que figura en el conveni que el 1120 féu el valí Avifelel i el comte Ramon Berenguer III entre altres fortaleses àrabs cedides, podria correspondre a Alfés. Però les primeres notícies segures són posteriors a la conquesta cristiana del sector (apareix com a límit de Vinfaro en una escriptura del 1197), i inicialment fou de la senyoria del capítol de la catedral de Lleida. La repoblació fou feta a través de cartes de canonges lleidatans que aviat cediren els seus drets dominicals a senyors laics. Així, el 1251 n’era senyor Arnau de Sanaüja, senyor de les Borges Blanques i constructor del palau que havia d’esdevenir la Paeria de Lleida, i la senyoria continuà en aquesta família fins a la mort (1342) de Pere de Sanaüja, darrer senyor de les Borges. Entre els seus marmessors hi havia Agnès de Carcassona, muller de Joan Borriac àlies Sescomes (parent del difunt bisbe Arnau Sescomes), i aquest rebé els llocs d’Alcanó i Alfés (era ja senyor de Saidí). De l’any 1365 al 1370 figura sota el domini de Borriac i, a la mort dels esposos Borriac, retornà al capítol de Lleida (l’arxiu capitular conserva molts registres sobre el poble). Tenia molta anomenada la pedrera d’Alfés i el 1472 el mateix capítol autoritzà a treure’n pedra per a restaurar l’església de Sant Llorenç (molt castigada al setge del 1464). La senyoria continuà essent del capítol de Lleida fins el 1836 (formà part de la vegueria i del corregiment de Lleida) i el 1835 li foren incorporats els termes de Vinfaro, la Manxa i Torrepicona.