Alfons VI de Castella-Lleó

el Valent (snom.)
(?, aprox. 1042 — Toledo, 1109)

Rei de Lleó (1065-71) i de Castella i Lleó (1072-1109).

Fill segon de Ferran I el Gran, n'heretà el regne de Lleó (1065) i les paries de Toledo. El seu germà Sanç II de Castella ambicionava l’hegemonia castellana sobre la lleonesa; els dos germans s’enfrontaren a Llantada (1068) i a Golpejera (1071). Alfons fou vençut i empresonat a Burgos; posat en llibertat, passà a Toledo. L’assassinat de Sanç (1072) donà a Alfons la possessió dels dos regnes, previ jurament exculpatori. Empresonat un altre germà seu, Garcia, Alfons s’annexà Galícia i Portugal. Pel nord-est arribà fins al País Basc i la Rioja. El seu primer casament amb Agnès d’Aquitània determinà una sensible influència francesa. Un segon matrimoni amb Constança de Borgonya augmentà la dels monjos de Cluny. Durant el regnat d’Alfons i per pressió del papa Gregori VII (que envià successivament legats, com Hug de Cluny i el cardenal Ricard) s’adoptà oficialment el ritu romà (1080), restant l’antiga litúrgia visigòtica només en alguns nuclis conservadors. Les lluites d’Alfons amb els àrabs, tot i les seves relacions adés bones, adés dolentes amb el Cid, culminaren amb la presa definitiva de Toledo (1085), la seva gesta bèl·lica més gran, que l’impel·lí a titular-se “emperador”. La invasió dels almoràvits, a desgrat d’haver-se aliat amb Sanç III d’Aragó, amb Ramon Berenguer II de Barcelona i amb les repúbliques de Pisa i de Gènova, li ocasionà la pèrdua d’algun terreny. Cedí els territoris de Portugal a la seva filla il·legítima Teresa, casada amb Ramon de Borgonya, fet que provocà ulteriorment la independència del país. A la mort del seu primogènit, Sanç, Alfons instituí hereva (1108) la seva filla Urraca.