Alfons VII de Castella-Lleó

l’Emperador (snom.)
(?, 1105 — Fresneda, 1157)

Rei de Castella i de Lleó (1126-57).

Fill de la reina Urraca i de Ramon de Borgonya. Després de moltes tensions entre els seus partidaris i els de la seva mare, fou coronat rei de Galícia el 1111. A la mort d’Urraca (1126) pujà al tron de Lleó. Aviat intentà d’expandir-se fins a Burgos, però topà amb el seu padrastre Alfons I d’Aragó. Després d’enfrontar-se ambdós el 1127 a Isar, convingueren les “paus de Tàmara”, on Alfons VII renuncià a les conquestes dels seus avantpassats i Alfons ho feu de les ciutats que ocupava a Castella. Per aquesta època, Portugal, sota el govern de Teresa, tia seva, i el fill d’aquesta, Alfons Enríquez, afermà la seva independència, i fins sembla que Alfons VII reconegué a aquest darrer el títol de rei (1143). Cap al 1131 Alfons prengué Castrogériz i rebé el vassallatge de Sayf al-Dawlà de Saragossa. A la mort d’Alfons I (1134), prengué Nájera i la Rioja i intentà d’expandir-se per l’Ebre. L’ocupació de Saragossa comportà l’annexió de l’anomenat regne saragossà de les places de Tarassona, Calataiud i Daroca. El 1135 fou coronat emperador a Lleó amb assistència dels seus vassalls Garcia VI de Pamplona, Alfons Jordà, de Tolosa, i Guillem VI de Montpeller, entre d’altres.

Dos anys més tard decidí de casar el seu hereu Sanç amb la filla del rei Ramir II d’Aragó, Peronella, matrimoni, tanmateix, que no fou dut a terme. Poc temps després pactà a Carrión (1140) amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, i ambdós decidiren de lluitar enfront de Garcia VI de Pamplona, que saquejava la frontera de Castella i Aragó. El 1140, però, Garcia VI signà una pau amb l’Emperador en la qual fou acordat el matrimoni de la seva filla Blanca amb Sanç, primogènit d’Alfons VII. Anys més tard, ajudat pel comte de Barcelona i pel rei de Navarra, prengué Almeria (1148). El 1151 tornà a pactar amb Ramon Berenguer IV a Tudellén (Tudilén) per repartir-se les futures conquestes que hom fes del regne de Navarra i de les terres musulmanes. L’Emperador cedí al comte de Barcelona la conquesta dels territoris de València, Dénia i el regne de Múrcia, en condició de vassallatge. Pocs anys després (1156) fou confirmat aquest tractat, en la part relativa a Navarra, per Ramon Berenguer IV, Alfons VII i els seus fills. Alhora hom pactà el matrimoni de Sança (filla de l’Emperador) amb Ramon (primogènit de Ramon Berenguer IV), el futur Alfons I de Catalunya i II d’Aragó.

El 1156 Alfons decidí que, a la seva mort, el regne fos repartit entre els seus fills: el primogènit, Sanç, rebé Castella i Toledo, i Ferran, Lleó i Galícia. Un any més tard, els almohades reconqueriren Almeria (1157), i Alfons morí a Fresneda, prop de Despeñaperros, amargat per aquesta derrota. Amb la seva mort s’extingí la idea imperial lleonesa.