Fill de Ferran IV i de Constança de Portugal. Elevat al tron quan tenia un any, en les pugnes per exercir la seva tutoria féu un eficaç paper moderador l’àvia del rei, Maria de Molina, que, a la seva mort (1321), deixà confiat Alfons a la ciutat de Valladolid. Declarat major d’edat el 1325, inicià una política de mà dura contra els nobles revoltosos. L’any 1331 Alfons de la Cerda li reté homenatge i posà fi al plet dinàstic. Prosseguí la reconquesta; el rei de Granada sol·licità l’auxili del soldà del Marroc, que s’apoderà de Gibraltar. Assetjada Tarifa, una esquadra marroquina derrotà la castellana (1340). Alfons obtingué la cooperació dels reis de Catalunya-Aragó i de Portugal —que el 1336 s’havien aliat contra ell—; amb el segon es dirigí cap a Tarifa, i vencé els musulmans a la batalla del Salado (1340), a la qual també participaren forces de la corona catalanoaragonesa. Dos anys després començà el setge d’Algesires, que no es rendí fins el 1344, i a l’èxit del qual contribuí la marina catalana. Morí de pesta quan assetjava Gibraltar. Les corts d’Alcalá de Henares de l’any 1348 donaren força de llei a les Partidas (Ordenamiento de Alcalá). De les relacions d’Alfons XI amb Leonor de Guzmán sorgí la dinastia il·legítima dels Trastàmara. Hom atribueix a aquest rei una cantiga de amor, d’una trentena d’octosíl·labs, amb nombrosos galleguismes, probablement dirigida a Leonor de Guzmán, d’interès poètic limitat, però d’una certa importància històrica, per tal com és una mostra de supervivència de la primitiva lírica castellana.
Alfons XI de Castella-Lleó Miniatura de les Crónicas de Heredia (1385)
© Fototeca.cat
Rei de Castella i de Lleó (1312-50).