i Alfons I de Catalunya | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Alfons I de Catalunya

SinònimAlfons II d’Aragó, SinònimAlfons I de Provença, Sobrenom amb el qual és conegutel Cast, Sobrenom amb el qual és conegutel Trobador
SinònimAlfons II d’Aragó, SinònimAlfons I de Provença, Sobrenom amb el qual és conegutel Cast, Sobrenom amb el qual és conegutel Trobador
història hist
Primer rei de Catalunya-Aragó (1162-96).
Sant Pere de Vilamajor?, Vallès Oriental, 1154 — Perpinyà, 25 d’abril de 1196

Biografia

Fill primogènit de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i príncep d’Aragó, i de Peronella I d'Aragó. Ramon Berenguer IV, en el seu testament (1162), l’anomenà Ramon, però la seva mare Peronella, un any després, l’anomenà Alfons, probable concessió als aragonesos com a hereu directe d’Alfons I el Bataller. Mort Ramon Berenguer IV i publicat el seu testament a la ciutat d’Osca, Alfons heretà el reialme d’Aragó i el comtat de Barcelona; l’any següent la reina Peronella renuncià tots els possibles drets dinàstics sobre el regne d’Aragó i Alfons fou rei amb tots els drets hereditaris.

Ramon Berenguer IV, en el seu testament, havia encarregat la tutoria dels seus fills al rei Enric II d’Anglaterra i a Ramon Berenguer III de Provença; aquests tutors foren honoraris; la tutoria efectiva recaigué en els seus dos consellers Guillem Ramon de Montcada, el gran senescal (mort el 1173), i Guillem de Torroja, bisbe de Barcelona (1144-71) i més tard arquebisbe de Tarragona (mort el 1175), i, per als afers occitans, en Guillem VII de Montpeller. Fou arran de la mort d’aquests personatges que calgué considerar la majoria d’edat d’Alfons el Cast. Però ja abans, Alfons firmà tot sol, amb la mare o amb consellers, alguns actes importants.

El primer problema que es plantejà fou a la mort de Ramon Berenguer III de Provença, cosí d’Alfons, que, en morir sense descendència, el deixava hereu. Ramon V de Tolosa, que seguia una política d’amistat amb Lluís VII de França, tractà d’impedir la unió de les terres situades a ambdós vessants del Pirineu. Alfons el Cast deixà el govern de Provença al seu germà Pere amb el nom de Ramon Berenguer IV de Provença (1167-81). Això no obstant, Alfons continuà essent el sobirà de Provença, i Ramon Berenguer IV, feudatari del seu germà.

El jove rei hagué d’intervenir moltes vegades en la política occitana; ajudà Bertran de Baus i estigué a punt d’ésser segrestat per Ramon V de Tolosa (1167). Les guerres se succeïren durant llargs anys; en una d’aquestes guerres morí assassinat Ramon Berenguer IV de Provença prop de Montpeller (1181). Alfons el Cast nomenà comte el seu germà Sanç (1181-85) i finalment hom arribà a una pau amb Tolosa (1185). A continuació, Alfons el Cast nomenà un simple batlle per administrar Provença, que restà sota el seu govern directe.

L’any 1189 partiren cap a la croada la majoria dels senyors feudals occitans, fet que permeté la pacificació del país. Alfons el Cast no reconegué sobre Provença la sobirania imperial de Frederic I Barba-roja ni la d’Enric VI. Després d’una primera topada amb el rei Alfons VIII de Castella s’alià amb ell a Sahagún (1170) i com a penyora del pacte es casà amb Sança de Castella, tia d’Alfons VIII.

Paral·lelament, continuà la reconquesta, fundà la ciutat de Terol (1171) i a la mort del rei Llop de València (1172) intentà d’apoderar-se d’aquest reialme. L’atac de Sanç VI de Navarra a les seves fronteres l’obligà a renunciar a la conquesta de l’herència del rei Llop. Ajudà Alfons VIII a la conquesta de Conca (1177), prèvia renúncia per part del castellà dels seus pretesos drets feudals sobre el reialme de Saragossa. Més tard, pel tractat de Cazola (1179) Alfons I renuncià els seus drets de conquerir el reialme de Múrcia, que fins en aquell moment havia estat dins la zona d’influència catalanoaragonesa. Els darrers anys del seu regnat se separà de l’aliança amb Castella i prengué part en una àmplia aliança peninsular contrària a Alfons VIII (1190-91).

De la seva política interior cal destacar el fet que en la Pau i Treva de l’any 1192 hom parlà per primera vegada d’un nou estament social, els burgesos. També continuà la política d’unió de les terres catalanes: a la mort del comte Girald II del Rosselló (1172) s’incorporà els seus dominis; així acabà una de les branques comtals del tronc de Guifré el Pelós. Pocs anys després, Ramon V de Pallars morí i deixà la seva filla Valença sota la protecció d’Alfons (1177), però, morta aquesta, la seva hereva, l’anciana comtessa Dolça de So, renuncià els drets a favor d’Alfons (1192). Negocià (1178) amb els pisans i els genovesos llur ajuda per a la conquesta de Mallorca, però no fou duta a terme. També negocià amb Gènova, tot i les topades que tenien pels interessos comuns a Occitània, la seva ajuda per a aconseguir que Hug-Poncet de Cervera fos nomenat jutge d’Arborea, i per això envià en ajuda d’ell un exèrcit comandat per Ramon de Torroja (1177); d’aquesta manera començà la penetració catalana a Sardenya.

Alfons I i la cultura

Els dominis d’Alfons I comprengueren tres àrees lingüístiques diverses, en una de les quals, la provençal, era conreada la culta poesia trobadoresca. En les lluites contra les pretensions del comte Ramon V de Tolosa, Alfons I comprengué el gran valor polític de la poesia —sobretot del sirventès— i hàbilment sabé atreure vers la seva cort els trobadors més importants del seu temps: Giraud de Bornelh, Folquet de Marsella, Arnaut Daniel, Arnaut de Maruelh, Pèire d'Alvernha i, sobretot, Pèire Vidal, que li dedicà grans elogis, sense comptar-hi d’altres de menys relleu, el conjunt de tots els quals ha fet que modernament hom parlés d’una “època alfonsina” de la poesia provençal. També hi hagué trobadors enemics del rei, entre els quals cal destacar Bertran de Born, Giraud de Lluc i, a vegades, el català Guillem de Berguedà, que blasmaren la política d’Alfons i l’acusaren de diversos defectes i delictes (amors escandalosos, que demostren la manca d’escaiença de l’apel·latiu de Cast que hom ha donat a aquest monarca; l’ “assassinat” del seu oncle-avi Alfons el Bataller, quan féu penjar l’impostor que es feia passar per aquest rei aragonès, etc.. El testimoni dels trobadors afirma que al rei Alfons li plaïa la poesia senzilla i sense subtileses, el trobar leu, cosa palesa a les dues composicions, en provençal, que ens han pervingut i a ell atribuïdes. L’una és Per mantas guizas m’es datz, cançó elegant i delicada, dins els cànons de l’amor cortès, on es considera vassall d’una dama, que ofereix alguna nota d’originalitat. L’altra, datada del 1170 du per títol Be me plairia, senh’en reis i és un partiment o debat amb el famós trobador Giraud de Bornelh, el qual, insistint en el tema d’una polèmica debatuda aleshores per diversos poetes, li pregunta si les dames accepten de més grat el seu amor per la seva condició de rei. Alfons respon que no, pel seu rang, val ell menys que un ver enamorat, i que tot és millor quan es troben ensems cor i poder. Entre les antigues biografies en prosa dels trobadors hi ha —bé que amb grans errors històrics— la del rei Alfons, "aquel que trobet", fet que justifica l’apel·latiu d’Alfons el Trobador. D'altra banda, la crònica Gesta comitum Barcinonensium et regum Aragonum conté una addició referida al seu regnat que degué ser escrita entre el 1200 i el 1208.

Col·laboració: 
JFC
Data de revisió: 
2018-11-27
Llegir més...