Durant la seva minoritat la seva mare exercí la regència, en un període que veié la derrota davant els Estats Units i la pèrdua de les colònies insulars (tractat de París, 1898). Fou declarat major d’edat a setze anys (1902) i mostrà des del començament la seva voluntat de no sotmetre's a les limitacions constitucionals (encomanà el govern a polítics que li eren addictes i practicà una doble diplomàcia) i la seva inclinació envers l’exèrcit. El 31 de maig de 1906 es casà amb la princesa britànica Ena de Battenberg, que prengué el nom de Victòria Eugènia, i fou objecte d’un atemptat en plena desfilada de noces, obra de Mateu Morral. Irritat per la manca de docilitat de Maura, el deixà caure davant la protesta contra la repressió de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), i confià el govern a Canalejas, que presidí la darrera etapa de govern estable (1910-12). Simultàniament es llançà a la guerra colonial, en consolidar-se el protectorat a la zona nord del Marroc pel tractat francoespanyol del 1912. El fraccionament dels partits, que practicà conscientment, culminà quan el 1913 cridà Dato al poder, prescindint del cap del partit conservador, que era Maura, i escindint aquella organització política. Però, en acabar-se la Primera Guerra Mundial i iniciar-se una etapa d’inquietud política i social, es trobà desemparat dels mecanismes de defensa tradicionals, que no pogueren substituir els fugaços governs de concentració (govern nacional del 1918, etc). La situació esdevingué greu en descobrir-se la seva intervenció directa en la guerra del Marroc, prescindint de l’alt comandament militar i incitant el general Silvestre a una acció que dugué al sagnant desastre d’Annual. Per tal d’evitar la discussió de les responsabilitats, afavorí el cop d’estat militar del general Primo de Rivera (setembre del 1923). S'iniciaren així sis anys llargs de dictadura, amb la repressió sistemàtica del catalanisme, al qual el rei era ben hostil, malgrat les seves ambigüitats formals. Però en advertir que el règim dictatorial podia enfonsar la monarquia mateixa en el seu fracàs, es desféu de Primo de Rivera (gener del 1930) i intentà un impossible retorn al constitucionalisme, després del parèntesi de la dictadureta del general Berenguer. La màquina del caciquisme estava rovellada i els millors dels vells polítics l’havien abandonada: les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 mostraren que el país s’inclinava per la república, i el rei, temorós de possibles violències i abandonat de tothom, partí d’Espanya, esperant que un dia el tornarien a cridar. Lluny d’això, el suport de l’opinió pública minvaria amb els anys, malgrat la seva frustrada aproximació al carlisme. El 1936 aprovà plenament l’aixecament del 18 de juliol i la política del general Franco. Poc abans de morir renuncià els seus drets en el seu tercer fill, Joan. Pel gener de 1980 les seves despulles foren traslladades de Roma (eren inhumades a l’església de la Mare de Déu de Montserrat) al mausoleu del monestir d’El Escorial.