El 1112 succeí el seu germà Bertran de Sant Geli en el comtat de Tolosa, però no obtingué definitivament aquesta possessió fins el 1121, després d’haver rebutjat Guillem IX de Poitiers, duc d’Aquitània. Amb l’ajuda de Bernat Ató, vescomte de Besiers, lluità contra Ramon Berenguer III, comte de Barcelona. Aquest l’assetjà el 1123 al castell d’Aurenja fins que fou alliberat pels tolosans i conduït a Tolosa. Dos anys més tard, el 1125, pactà amb Ramon Berenguer II per repartir-se Provença. Alfons rebé el marquesat de Provença —tret de la meitat d’Avinyó i els castells de Pont de Sorgia, Caumon i Tor—, el castell de Bellcaire i l’Argença, i el comte barceloní obtingué el comtat de Provença, és a dir, la Baixa Provença situada al migdia de la Durenya. El 1144 fundà la ciutat de Montalbà. El 1147, a causa de l’excomunió que pesava damunt seu, partí cap a Terra Santa, on havia nascut i havia estat batejat al Jordà (per això era conegut com a Alfons Jordà ). Tingué un paper distingit a la segona croada. A causa del seu parentiu amb la dinastia castellanolleonesa es declarà vassall d’Alfons VII, l’Emperador.