i Algèria | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Algèria

Sumari de l’article

Nom oficial català d’República Algeriana Democràtica i Popular, Nom oficial àrab d’Al-Ǧumhūrīya al-Ǧazā’irīya al-Dīmuqrāţīya al-Ṥa’bīya (ar), Nom àrab transliterat d’al-Ğazā’ir (ar), Nom àrab d’الجزائر (ar)

Estat de l’Àfrica septentrional que limita al N amb la mar Mediterrània, a l’E amb Tunísia i Líbia, al S amb Mali i Níger i a l’W amb Mauritània i Marroc; la capital és Alger.
Població: 
37.503.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
2.381.741 km2

La geografia física

Situat a la regió d’unió del sòcol rígid d’Àfrica i de les muntanyes terciàries de l’Atles, les formacions precambrianes i paleozoiques ocupen poca extensió, excepte prop de la costa, a l’E d’Alger, on són acompanyades per extrusions volcàniques. El Secundari, generalment calcari o margós, forma el principal esquelet de l’Atles des del Sàhara fins a la mar, i el Terciari, també molt desenvolupat, és afectat fins al Miocè inferior per les diferents fases de plegament de l’Atles.

Des de la Mediterrània fins al Sàhara se succeeixen tres grans zones, el Tell, l’estepa i el desert, subdividides en un mosaic de regions geogràfiques. El Tell és un conjunt de planes, turons i muntanyes de clima mediterrani, on la pluja permet l’agricultura sense irrigació. A l’W del meridià d’Alger, el Tell marítim és la regió vital d’Algèria i la més transformada per la colonització; consta d’una estreta banda litoral agrícola, els planells i turons del Sahel (Orà, Mestghanem, Alger), ocupats per vinyes, i les planes prelitorals (Mitidja, del Sig i del Habra,

Algèria Gran Erg Oriental
© Fototeca.cat
sebkha d’Orà i vall d’Ech-Cheliff), antigues zones palúdiques, palúdiques, actualment irrigades. El Tell interior, molt variat, comprèn massissos muntanyosos molt treballats per l’erosió (Ouarsenis) i coberts de bosc, altiplans (Lemdiyya, Mouaskar, Oranès) dedicats a la vinya, i conques interiors (Tilimsen, Sidi bel Abbès) cerealístiques. El Tell oriental comprèn les Cabílies, vells massissos cristal·lins que reben les màximes pluviositats del país, i on es dóna l’arboricultura, la ramaderia i l’explotació forestal, i les altes planes de la Constantina, conques elevades dedicades a cereals. El mont Aurès, al S (2.329 m), separa el Tell de l’estepa.

L’estepa, principalment un espartar de Stipa Tenacissima, de clima subàrid (400-200 mm/any de pluja), cobreix l’altiplà, que s’inclina des de la frontera marroquina (1.200 m) fins a la depressió del xot el-Hodna (400 m) i l’Atles saharià, que arriba a 2.000 m i rep les darreres pluges. Al S de l’estepa, que acaba en bisell vers l’E, comença el Sàhara, que ocupa el 80% del país; deprimit al peu de l’Atles, més al S, l’Hoggar forma un bastió muntanyós cristal·lí (2.918 m), de gran riquesa minera.

La geografia econòmica

L'agricultura

Mercat en un nucli rural d’Algèria
© Corel Professional Photos
Gairebé el 90% del territori algerià és ocupat per planes àrides, deserts i muntanyes no aptes per a l’agricultura. Les úniques terres útils són, pràcticament, les de la façana mediterrània (7,6 milions d’ha conreables, el 3% de la superfície total). El sector agrícola ha retrocedit notablement des dels primers anys vuitanta, en què ocupava la meitat de la població activa, fins als primers anys noranta, en que el percentatge disminuí al 16% i aportava prop del 13% del PIB (1990). Com a la majoria d’antics països colonials, l’agricultura és de dos tipus: la de subsistència (llegums, olives de taula, fruita seca), de baixos rendiments, i la moderna que, orientada bàsicament a la comercialització, fou introduïda pels europeus i practicada a les terres nacionalitzades sotmeses a autogestió (vinya, blat, civada, ordi, olives per a oli, cítrics i altra fruita, bleda-rave sucrera i vinya). Als oasis del desert hom recol·lecta dàtils per a l’exportació i per a l’obtenció de farina. El cultiu industrial més important és el tabac. La ramaderia (oví i cabrum) es concentra a les zones d’estepa, i sovint pateix de deficients condicions sanitàries i de manca d’aigua. Els mals resultats obtinguts amb el règim de cooperatives, que contrastaven amb les millores assolides pels agricultors particulars, decidiren el govern el 1987 a liberalitzar el sector. Actualment la producció és molt variable segons les condicions climàtiques. L’erosió, la desertització i la manca d’intensificació dels conreus són també dificultats importants. La producció nacional, per altra banda, és clarament insuficient per a cobrir les necessitats alimentàries del país, inconvenient que s’accentua amb l’atenció gairebé exclusiva que hom dedica als productes destinats a l’exportació (sobretot patates, cítrics i flors). Mitjançant la reforestació hom intenta frenar la desertització progressiva. La pesca és en bona part un recurs subexplotat.

La mineria

Després dels descobriments de recursos geològics al Sàhara, la mineria adquirí una gran importància en l’economia algeriana. El país és ric en jaciments de ferro, fosfats, zinc, antimoni i plom. Però l’activitat realment important és la derivada dels recursos energètics, petroli i gas natural. Els jaciments de petroli es troben a Hassi-Messaoud, Edjelé, Tiguentourine, El-Gassi, Temassinine, El-Agreb i Zarzaitine; el gas natural, a In-Salah, Haura i, sobretot, a Hassi R'Mel. L’extracció de petroli s’inicià el 1955 i hom obtingué el màxim de producció el 1978. A partir de llavors la producció declinà, en part pels acords internacionals que limitaven les extraccions i en part perquè hom estimà que amb aquell ritme d’explotació els jaciments s’exhauririen el 2013. El 1989 encara hi havia uns 50 jaciments en funcionament. Després de les successives crisis del petroli, però, l’economia algeriana s’orientà cada cop més a l’explotació del gas natural, que ha esdevingut des del 1986 el principal sector de l’economia, i als productes de refineria. La divisió el 1980 del gran monopoli estatal d’hidrocarburs en unitats més especialitzades i autònomes millorà i diversificà la producció del sector, juntament amb la diversificació de les activitats que s’hi relacionen, des de l’explotació fins al refinatge, la transformació i la distribució. Al començament dels anys noranta, el sector del cru i el gas representaven prop del 20% del PIB. L’abundància d’aquests combustibles explica el fet que el 97% de l’electricitat sigui d’origen tèrmic. El 1989 hom posà en funcionament la primera central nuclear.

La indústria

Bé que Algèria és un dels països àrabs més industrialitzats, si hom exclou les activitats relacionades amb la transformació d’hidrocarburs (complexos petroquímics d’Arziw i Skikda) i la construcció (fabricació de ciment i de maons), la indústria és poc rellevant dins del conjunt de l’economia (12% del PIB i 11,3% de la població activa el 1989). Tradicionalment els sectors més importants són el tèxtil (tapissos) i el tractament de pells, sectors essencialment artesanals, la transformació de minerals, en la qual ocupa un lloc destacat la siderúrgia amb la planta d’El Hadjar, i l’elaboració d’aliments (conserves, farina, sucre, oli, vi).

Algèria Parada d’espècies al mercat de Reggan
© Fototeca.cat
El 1964 hom instal·là a Arziw la primera planta liquadora de gas. Al final dels anys vuitanta, la fabricació de paper, de components elèctrics i de fertilitzants eren sectors en alça, i hom amplià el grup d’indústries lleugeres mitjançant petites i mitjanes empreses privades. Des del 1962, amb la introducció de l’economia planificada, hom intentà superar el dèficit produït per la marxa dels francesos, que eren la major part de mà d’obra qualificada. Els quatre plans de desenvolupament (1970-73, 1974-77, 1980-84 i 1985-89) pretenien millorar els rendiments i diversificar l’economia, però en la pràctica l’únic sector que en sortí beneficiat fou el de l’extracció i la transformació del petroli. Als anys vuitanta hom intentà millorar la productivitat amb la desagregació dels grans monopolis estatals, i es liberalitzà en general l’economia i hom donà entrada a la inversió de multinacionals occidentals.

Els transports

El transport de passatgers, amb una infraestructura insuficient (90.000 km de carreteres, de les quals el 70% eren asfaltades, i 4 293 km de via fèrria el 1990), és realitzat (en passatgers/km) més amb avió que no pas amb tren, cas gens insòlit al Tecer Món en un país exportador d’hidrocarburs. Hi ha cinc aeroports internacionals, dels quals el d’Alger és, amb diferència, el més important. El parc automobilístic és dels més importants de l’Àfrica (un turisme per cada 30 h). Alger (connectat amb Portvendres) i Orà són els principals ports de passatge. En el transport de mercaderies cal destacar la circulació per canonada dels hidrocarburs que aflueixen als ports d’Arziw, Bugia i Skikda. Dels cinc gasoductes, destaca l’internacional a Itàlia, submarí entre Tunísia i Sicília. El transport marítim és molt inferior al terrestre i es canalitza pels ports d’Alger i Annaba. El turisme fou un sector en ràpid creixement fins els anys noranta, moment en que la inestabilitat política el reduí dràsticament.

El comerç exterior

Fins el 1973 —any a partir del qual el preu del petroli s’incrementà enormement— el comerç exterior era clarament deficitari. Els hidrocarburs representen el 97% de les exportacions (1990). La balança de pagaments, però, ha anat alternant anys de dèficit amb anys positius, en relació amb les variacions del preu del petroli. Les principals destinacions de les exportacions són Itàlia, els EUA, França, Alemanya i Espanya. Les importacions, fortament restringides pel govern fins els anys vuitanta, es basen en la compra de maquinària i aliments, i provenen de França, Itàlia i els EUA.

L'economia

Algèria és un dels països d’Àfrica econòmicament més avançats. El procés de colonització iniciat el 1830 significà l’ampliació de l’àrea dels conreus exportables a la metròpoli.

Algèria Oasi al desert del Tanezrouft
© Fototeca.cat
El 1943 hom es proposà millorar el nivell de vida dels musulmans. Al llarg dels diversos plans de desenvolupament francesos (1949-52, 1953-56, 1957-60 i 1959-63) hom desenvolupà l’economia en diversos fronts (infraestructura de base, prospeccions petrolíferes, equipament social, etc), i des del 1959 hom assolí un creixement molt ràpid (87% anual). La lluita per la independència interrompé els primers èxits durant el 1961. La independència originà la marxa de gairebé un milió d’europeus, que constituïen la majoria dels tècnics i quadres del país, la fuga de 1 100 milions de francs nous i l’abandonament del 40% de les terres dels colons, que eren les millors. En un primer període foren nacionalitzades 425 empreses i organitzades per autogestió obrera; d’aquestes, només un 5% eren modernes, mentre que la meitat de la resta eren gairebé artesanals; una gran part d’aquestes restaren com a empreses privades, i l’estat centrà la seva acció en la indústria bàsica. Dins la mateixa etapa, 3.100.000 ha foren distribuïdes a més de 300.000 camperols per a llur autogestió. Aquestes mesures, juntament amb una organització deficient i un procés inflacionari, originaren, des de la independència, un gran desordre i alentiren el creixement. La pujada al poder de Boumedienne significà el pla d’austeritat del 1965 i els aranzels proteccionistes; així mateix, foren nacionalitzats, sense autogestió, els bancs, tret d’alguns de francesos, i companyies de distribució de petroli i de gas natural, mentre que, en canvi, hom assegurà el retorn del 15% anual a les inversions estrangeres i la indemnització de la totalitat en cas de nacionalització. Els vint anys de planificació centralitzada modernitzaren alguns sectors de l’economia, però també la llastaren amb una dependència excessiva dels hidrocarburs, amb una agricultura i altres sectors susceptibles d’estimular la demanda interna negligits i una burocratització desproporcionada. La combinació d’aquests factors amb el fort creixement de la població al llarg de tots aquests anys provocà una gravíssima crisi econòmica i social al començament dels anys noranta. Així, tres quartes parts dels beneficis procedents de la venda d’hidrocarburs eren destinats a eixugar el deute extern, mentre que la inflació era superior al 30% (1992). Com a resultat d’aquesta situació, el 1993 l’atur era de prop del 40%. La inestabilitat social que produí aquesta situació deixà sense efectivitat real les mesures de recuperació econòmica que el govern emprengué aquests anys.

La geografia humana i la societat

El 1992 la població presentava un augment del 2,5% anual. Aquest fort creixement demogràfic és el resultat d’una elevada natalitat (4,7% en 1975-80, xifra que disminuí al voltant del 3% en 1980-90) i d’una més baixa mortalitat (0,7% el 1992).

Tomba d’un morabit, al sud d'Algèria
© Fototeca.cat
La densitat mitjana és 11,1 h/km2 (1992), però la majoria de la població es concentra al Magrib (el 14% de la superfície); les densitats més grans es donen al Tell (les Cabílies arriben a 500 h/km2) i a les regions d’economia moderna com Orà i Alger; les menors, a les estepes (5 h/km2), habitades per pastors nòmades. Més de la meitat de la població és urbana (51,7% el 1990). Els grups ètnics més importants són els àrabs (82,6% de la població) i els berbers (17%), mesclats en la seva majoria. Territoris de predomini berber són les Cabílies, les zones muntanyoses de l’Aurès i Hoggar, el territori de Mzab i algunes petites illes bilingües al Tell i l’Atles. La llengua i la cultura berbers són objecte d’una clara discriminació per part de l’estat algerià. Els europeus, que abans de la independència representaven prop del 10% de la població, són gairebé inexistents. La llengua oficial és l’àrab, però el francès conserva la seva importància com a llengua del comerç i la cultura. La gran majoria de la població és de religió musulmana (sunnita), declarada oficial. L’ensenyament és obligatori i unificat entre els 6 i els 15 anys. El 1990 l’escolarització era atenyia el 79% de la població en edat escolar i hi havia 10 universitats. Aquest mateix any, hom estimava la taxa d’analfabetisme en prop del 42%. República Democràtica Popular des del 1963, el 1976 fou aprovada una nova constitució, esmenada successivament el 1979, el 1988 i el 1989. Aquest darrer any s’introduí el multipartidisme. Però la voluntat dels antics quadres dirigents de no cedir el poder als integristes islàmics, que havien guanyat la primera volta de les primeres eleccions generals (1991) i la violència política que aquesta negativa desencadenà, decidí el govern a dissoldre l’Assemblea Nacional pel gener del 1992. Interinament, assumí les funcions de la presidència un Alt Consell d’Estat, format per cinc alts càrrecs de l’exèrcit, el qual designà un Consell Nacional Consultiu provisional de 60 membres amb funcions de govern, bé que sense facultats legislatives. Fins el 1989, el Front d’Alliberament Nacional (Front de Libération Nationale; FLN) fou l’únic partit polític autoritzat. Fundat el 1989, el Front Islàmic de Salvació (FIS) ha assolit una gran força, però fou il.legalitzat el 1992. Algèria és membre de l’ONU, l’OUA, la Lliga Àrab, l’OPEP, l’OPAEP, l’Organització de la Conferència Islàmica, i la Unió de Països Àrabs del Magrib.

La història

La prehistòria i l'antiguitat

La prehistòria del territori actual d’Algèria correspon a dues zones molt diferents, que tenen cadascuna personalitat pròpia: d’una banda, al N, el Magrib i de l’altra, al S, el Sàhara. Hi ha vestigis de poblament des del Paleolític inferior, mitjà (indústria ateriana) i superior (indústries iberomauritàniques i, a la franja oriental, capsianes).

Algèria Ghardaia, a la regió del Mzab
© Fototeca.cat
El Neolític es manifesta, sobretot, al litoral i al sector saharià (importants sèries de pintures rupestres). L’entrada a la història fou conseqüència dels establiments fenicis del litoral, del s. VIII aC ençà, que actuaren com a punts d’entrada d’influències al món berber. El s. III aC foren creades les primeres organitzacions estatals i la major part del territori pertangué al regne de Numídia, el rei més destacat del qual fou Massinissa, que intervingué a favor dels romans contra els cartaginesos. Vingué després l’ocupació romana (s. II-I aC), que topà amb la resistència dirigida per Jugurta. A l’època romana, el territori fou dividit entre les províncies de Numídia (a l’E) i Mauritània Cesariana (a l’W), i es produí una gran transformació: creació de grans ciutats, d’algunes de les quals (Timgad, Tbessa, Djamila, etc) hi ha ruïnes excepcionalment ben conservades. Envaïda pels vàndals, fou dominada en part pels bizantins.

De la islamització (s. VII) al domini otomà (s. XVI-XIX)

Al final del s. VII arribà, amb la conquesta musulmana, una nova onada d’influència vigorosa d’Aràbia. Com abans havien fet els fenicis, els àrabs aconseguiren d’incorporar a llur cultura bona part de les tribus berbers. Durant el període de predomini àrab, el territori no constituí una entitat geopolítica unificada, sinó que, generalment, la part oriental estigué sota la influència de Tunísia i l’occidental del Marroc. Al començament del s. XIII, quan ja s’iniciava l’esfondrament del califat almohade, les tribus abdalwadites assoliren amb el poder i hi constituïren un estat independent, el qual estigué en bones relacions amb els regnes cristians mediterranis. Els ports algerians eren centres comercials importants, sobretot Orà (on ja atracaven els vaixells barcelonins abans del 1232) i Tilimsen, la capital abdalwadita que recollia alhora bona part del tràfic de l’Àfrica negra. Durant el s. XIV el territori algerià sofrí nombrosos intents d’annexió per part dels regnes hàfsida i benimerí veïns. Al final del s. XV, la puixança política dels àrabs a la península Ibèrica quedà destruïda, i els regnes cristians de l’Europa occidental pressionaren intensament contra els decadents centres polítics àrabs del N d’Àfrica, especialment sobre els principals ports marítims de l’actual territori d’Algèria. En els regnats de Ferran II i de l’emperador Carles V, hom emprengué, especialment des de bases catalanes, la conquesta de les principals places nord-africanes, entre les quals les ciutats d’Orà, Mers El Kébir, Tilimsen, Bugia, Alger, Tenes i Dellys, situades a l’W del riu Muluia, foren considerades incorporades a la corona catalanoaragonesa, malgrat la important participació de forces i recursos castellans a la conquesta. Les corts de Montsó del 1510 votaren un subsidi de 500.000 lliures a Ferran II per a la continuació de la campanya nord-africana; en canvi, els mercaders dels ports catalans reberen el privilegi del lliure comerç amb aquestes places, del qual gaudiren fins a llur pèrdua cap a mitjan s. XVI (expedició fracassada d’Alger el 1541). Els senyors àrabs locals s’aliaren amb l’imperi Otomà i aconseguiren de superar l’amenaça europea a canvi de convertir-se en una dependència de l’Imperi. Sota el domini turc, l’anomenada regència d’Alger (creada el 1518) abraçà aproximadament els mateixos límits territorials que l’Algèria actual. Les tropes de geníssers turcs instal·lades a Algèria aconseguiren, al s. XVII, el dret de nomenar el seu rei, fet que implicà una gran autonomia del territori envers les autoritats centrals de l’imperi; a partir del s. XVIII, aquesta autonomia fou completa. La regència d’Alger fou un focus important de pirateria. Els estats que n'eren víctimes intentaren de posar-hi fre mitjançant atacs de represàlia.

La colonització francesa i el nacionalisme àrab

França ocupà, al juny del 1830, la ciutat d’Alger. Amb aquesta expedició, que en principi era una simple operació de càstig, s’inicià la conquesta del territori que havia d’esdevenir Algèria; tanmateix hom no pogué sotmetre ràpidament la resta del país, a causa de la seva organització tribal. No fou fins el 1875 que França aconseguí un complet domini militar del territori després d’una guerra gairebé contínua de conquesta progressiva. El principal resistent fou l’emir ‘Abd al-Qādir, que fou definitivament derrotat el 1847, però la regió de les Cabílies i la part més meridional del territori, malgrat llur nul·la organització política i diplomàtica, aconseguiren de resistir la invasió francesa durant molts anys. El 1848, Algèria fou declarada territori francès i foren creats els departaments d’Alger, Orà i Constantina a la manera francesa. El moviment migratori d’europeus cap a Algèria, iniciat des del mateix 1830, seguint les petges de l’exèrcit, s’intensificà malgrat els inconvenients de la guerra. Els algerians aplicaren als colons europeus l’apel·latiu de pieds-noirs. El 1847 els colons eren ja 110.000, dels quals un 60% no eren francesos (castellans, catalans, italians, maltesos). El gros d’aquests colons, anomenats despectivament pauvres hères, era format per gent sense capital, que havien sortit de llur país per raons econòmiques. A partir del 1880, l’extensió del conreu de la vinya produí un gran augment de la immigració (la població europea era ja de prop de 500.000 h el 1891). Però les fortes despeses que exigia el conreu de la vinya comportaren l’afluència de capitals, la concentració de la propietat i la impossibilitat de competició per part dels petits colons, els quals esdevingueren així europeus de segona categoria. Dels 752.043 europeus que el 1911 residien a Alger, només 304.592 eren francesos d’origen. Una gran part dels estrangers i dels naturalitzats procedien de la península Ibèrica, dels quals aproximadament un 30% eren del País Valencià (especialment procedents de les comarques meridionals: l’Alacantí, el Baix Vinalopó, la Marina) i un 20% de les Illes (dos terços dels quals menorquins). A Orà i l’Oranès (Sidi Bel Abbès, Wad Sig, Mers El-Kébir) on s’establiren principalment els immigrats d’origen ibèric, tot i que la zona al voltant d’Alger fou una zona d’immigració menorquina (dins el departament d’Alger sorgiren algunes poblacions fundades per aquests darrers, com Fort-de-l’Eau o A.im;n Taia). Per tal de reduir el nombre d’"estrangers”, el govern francès promulgà, el 1889, una llei de naturalització automàtica per la qual era concedida la ciutadania a tots els estrangers que no la refusessin. Malgrat això, les comunitats d’origen català (valencians, balears i, també, rossellonesos) conservaren durant molts anys llur idioma, anomenat patuet a Algèria. A Fort-de-l’Eau el parlar dels menorquins durà més de cent anys i fins i tot el parlaven els algerians que estaven a llur servei. Igualment es conservà, bé que amb menor cohesió, el parlar dels valencians, els quals arribaren a publicar, cap a la fi del s. XIX, periòdics en un català de la marina alacantina amb ortografia francesa (Journal de Cagayous i El Patufet). A partir de la Primera Guerra Mundial, el corrent migratori entre la península Ibèrica i Algèria s’estabilitzà; només es reforçà incidentalment amb els exiliats polítics de la guerra civil de 1936-39. A partir del 1914 s’intensificà la monocultura (cítrics, vinya) i la concentració de la propietat. No hi hagué cap intent de reforma agrària. La política francesa, fou, en general, un intent sistemàtic i conscient de desarticular les estructures araboberbers en profit exclusiu dels colons: la població autòctona fou políticament postergada. El 1923, un líder, al-Masālī al-Tilimsānī, aconseguí d’iniciar el moviment nacionalista, que després de moltes transformacions i d’una llarga lluita havia de reeixir. La Segona Guerra Mundial, amb el consegüent eclipsi de la puixança francesa, enfortí aquest moviment. Al maig del 1945 hi hagué a Sétif una rebel·lió contra la presència francesa, durament reprimida. El 1947, el primer govern del general De Gaulle atorgà un estatut a Algèria, sobre la base aparent de donar una igual participació política en l’assemblea d’Alger a les dues comunitats polítiques, l’europea i l’autòctona. La nova fórmula fou un fracàs. El Mouvement pour le Triomphe des Libertés Démocratiques, dirigit per al-Masālī al-Tilimsānī, s’escindí el 1954 en tres faccions: una seguí el líder en una actitud de no-col·laboració amb els francesos; una altra propugnà una col·laboració limitada; i una tercera decidí de recórrer a la lluita armada. Els atacs sistemàtics contra els centres oficials començaren l’1 de novembre de 1954. Fins el 1962 els actes terroristes i la guerra de guerrilles, que obligà a mantenir més de 500.000 soldats francesos a Algèria, es mantingueren sense interrupció; perderen la vida més de 100.000 combatents algerians. La direcció política de la lluita per la independència, la portà el Front de Libération Nationale (FLN), amb Ben Bella i Ferhat Abbas com a líders més destacats.

El moviment d'emancipació

L’aixecament nacionalista inicial, pel mateix plantejament social de la lluita, per la diplomàcia mobilitzada, i per la base ideològica inspiradora, es transformà, durant els anys de la lluita, en una revolució que incidia fonamentalment en l’ordre econòmic i social. Aquesta es beneficià del desprestigi dels principis liberals defensats pels partidaris d’una Algèria francesa. La revolució algeriana començà formalment el 1954, quan el FLN demanà un estat algerià democràtic i social, i féu seves les reivindicacions següents: reconeixement de la nacionalitat algeriana, inici de negociacions i llibertat per als presos polítics. Superada aquesta primera fase, el 20 d’agost de 1956 tingué lloc a la Soummam el primer congrés doctrinal del FLN, que en síntesi representava l’organització política de la resistència. Aquesta fou la font creadora del programa polític de la revolució algeriana, i el punt de partida, al mateix temps, de les institucions polítiques revolucionàries. En el futur, l’ortodòxia de la revolució fou fonamentada sobre aquesta plataforma ideològica, que reafirmà el caràcter democràtic i social de la revolució algeriana, basada essencialment en els camperols, obrers, joves i intel·lectuals revolucionaris. Els objectius perseguits pel Congrés foren: la lluita contra l’exèrcit i l’economia colonialista, l’aïllament polític i diplomàtic de França, la internacionalització del conflicte i la concessió a l’ALN (Armée de Libération Nationale) de l’estatut de combatent. Les institucions revolucionàries que actuaren en el període de la preindependència foren: el FLN, que restà dom a partit únic durant el període 1963-89, el CNRA (Conseil National de la Révolution Algérienne), que es féu càrrec del legislatiu, i fou el dipositari de la sobirania nacional tot el temps que durà el conflicte armat, i el GPRA (Gouvernement Provisional de la République Algérienne), que realitzava les funcions del govern, la designació del qual corresponia al CNRA.

La independència

Quan De Gaulle admeté la possibilitat d’autodeterminació d’Algèria, els sectors militars nacionalistes francesos feren costat a la colonització, i els més extremistes, el FNF (Front National Français) i, sobretot, l’OAS (Organisation de l’Armée Secrète), reaccionaren amb la rebel·lió i el terrorisme, tant a Algèria com a la metròpoli. Pel gener del 1961, en un referèndum celebrat a França, fou acceptada l’autodeterminació per a Algèria. L’1 de juliol, en compliment dels acords d’Evian, fou celebrat a Algèria un referèndum que decidí la independència. Ja abans d’aquest resultat, els colons francesos començaren a fugir en massa, en un clima de pànic general, bé que la conferència d’Evian preveia la situació dins la República d’Algèria per als francesos que s’hi volguessin quedar (pied-noir). Al setembre del 1963 fou sotmès a referèndum, i adoptat, el projecte constitucional preparat pel FLN que preveia l’establiment d’un règim econòmic socialista i de relacions internacionals basades en l’antiimperialisme i el no-alineament. Ahmed Ben Bella, elegit president el 1963, aconseguí el suport dels militars, emprengué la col·lectivització de la terra i sufocà una rebel·lió berber de la Cabília. En política exterior, les disputes frontereres provocaren conflictes amb el Marroc. El 1965 el coronel Houari Boumedienne enderrocà Ben Bella en un cop d’estat.

L'Algèria socialista

El nou règim trobà una forta oposició en l’ala esquerrana de l’FLN i en sectors de l’exèrcit, cosa que donà lloc a una inestabilitat crònica. El 1976 fou aprovada una nova constitució socialista i Boumedienne fou elegit cap d’estat. En morir aquest el 1978, el succeí el coronel Chadli Bendjedid, també elegit secretari general de l’FLN, el qual hagué de fer front al creixement sostingut del fonamentalisme islàmic i al ressorgiment del moviment berber de la Cabília, conflictes que agreujava el deteriorament de l’economia. Després de la reelecció de Bendjedid el 1984, el 1986 fou reformada la constitució per tal de neutralitzar el creixement de l’islamisme i, en economia, revitalitzar el sector privat. A l’exterior, Bendjedid continuà la política oficial de no-alineament, tot i que Algèria rebia un clar suport de l’URSS. Les relacions amb el Marroc es mantingueren tenses a causa del suport algerià al Front Polisario des de la descolonització del Sàhara Occidental (1975), bé que ambdós estats secundaren al mateix temps les diverses temptatives d’unificació del Magrib. Des del 1987, Algèria entrà en una greu crisi econòmica provocada per la caiguda del preu del petroli, que agreujaren les mesures d’austeritat dictades pel govern, que el 1988 hagué d’afrontar les violentes manifestacions dels estudiants radicals, l’aparició del fonamentalisme islàmic i les reivindicacions dels berbers de les Cabílies. La violència i l’amplitud de les revoltes forçaren el president Bendjedid a anunciar una reforma constitucional, proposta que fou sotmesa a referèndum i aprovada el mes següent. Des d’aquell moment, Algèria romangué contínuament trasbalsada per revoltes, manifestacions, vagues i accions violentes protagonitzades, sobretot, per elements integristes. En aquest context, fou autoritzat el retorn dels exiliats polítics, fet que permeté que l’antic dirigent Ahmed Ben Bella continués en el seu país l’oposició al règim que havia manifestat i organitzat des de l’exili. El juny de 1990 tingueren lloc les primeres eleccions municipals lliures, en les quals resultà guanyador el FIS (Front Islàmic de Salvació), sobretot en les grans concentracions urbanes, victòria que no significà altra cosa que una derrota del FLN (Front d’Alliberament Nacional). El 25 de maig de 1991 el FIS promogué una vaga general il·limitada —que no tingué gaire èxit— per tal de modificar la llei electoral, que semblava tendenciosa, i el seu relatiu fracàs donà lloc a una onada de violències, la qual cosa decidí Chadli Bendjedid a decretar l’estat de setge, la dimissió del govern i a ajornar les eleccions legislatives. Després d’una nova onada d’enfrontaments, en la primera volta de les eleccions de desembre del 1991 el FIS obtingué una clara victòria i, com que era previsible que una segona volta els tornaria a donar la victòria, Chadli Bendjedid dissolgué el parlament i, pocs dies després, dimití el càrrec de president (gener del 1992). Hom creà un comitè d’estat suprem, encapçalat per Mohammed Boudiaf, que assumí els poders presidencials, cancel·là les eleccions generals, il·legalitzà el FIS i n'empresonà els principals líders.

El conflicte civil

El cop d’estat del 1992 implicà la fi del procés d’obertura democràtica. La il·legalització del Front Islàmic de Salvació (FIS), el principal partit polític, fou contestada pels islamistes amb una intensa campanya d’atemptats terroristes contra militars, policies, polítics, tècnics occidentals i intel·lectuals, en un dels quals morí el president Boudiaf. Per tal de combatre la resistència integrista, el govern potencià el sorgiment de grups paramilitars, que portaren el país a una guerra civil no declarada. Al gener del 1994 fou nomenat president el general Liamine Zéroual. Aquest emprengué una contundent ofensiva contra els Grups Islàmics Armats (GIA), responsables de la major part dels atacs terroristes, alhora que tractava, sense èxit, de negociar amb els partits legals. L’oposició als militars es reuní a Roma al gener del 1995. El FIS, el Front de Forces Socialistes, el Front d’Alliberament Nacional, el Moviment Democràtic Algerià i altres grups minoritaris assoliren un acord en favor del multipartidisme, el diàleg amb el govern, la legalització del FIS i l’alliberament dels presos polítics. Però aquest pacte no aturà l’espiral de violència. Els atemptats es multiplicaren i, progressivament, la posició de Zéroual s’anà enfortint, gràcies a l’ajut francès i a l’increment del suport popular. Al novembre del 1995, Zéroual fou reelegit en unes eleccions presidencials que tingueren una elevada participació, tot i que foren boicotejades pels partits majoritaris. Malgrat la victòria electoral del president, els integristes continuaren posant en joc la seguretat de l’estat, i l’oposició pacífica es negà a acceptar la tutela dels militars. Zeroual impulsà l’aprovació d’una nova constitució el 1996, que preveia la institucionalització d’un model de democràcia restringida i amb importants enclavaments autoritaris. La forma de govern havia de funcionar sobre la base d’un sistema presidencialista, amb una Assemblea Legislativa escollida per sufragi universal, i un Consell de la Nació elegit per sufragi indirecte en les dues terceres parts i per imperatiu presidencial en la part restant. Les eleccions del 5 de juny de 1997 per a l’Assemblea Legislativa, les primeres eleccions pluralistes des de la formació de l’estat, conclogueren en una composició dominada pel que els analistes anomenaren bloc islamicoconservador. Aquest bloc de partits, encapçalats per l’Agrupació Democràtica Nacional, partit creat pel president Zéroual quatre mesos abans de les eleccions, no pogué fer front a l’onada de violència islàmica que continuava abatent-se sobre el país. Després de les negociacions amb l’Exèrcit Islàmic de Salvació, braç armat del Front Islàmic de Salvació (FIS), a l’octubre del 1997, la violència es traslladà a l’oest del país a partir de principis del 1998, essent protagonitzada especialment pel Grup Islàmic Armat (GIA). Davant d’una situació de relativa estabilitat política i el desplaçament de la violència a zones rurals, el president Zéroual anuncià, per sorpresa, la convocatòria d’eleccions presidencials el 15 d’abril de 1999, que foren guanyades àmpliament pel candidat del règim, Abdelaziz Bouteflika, en un procés fraudulent denunciat per l’oposició en bloc. En accedir al càrrec, Bouteflika anuncià un procés de reconciliació nacional que vinculava l’assoliment de la pau civil a la preservació de l'statu quo, no legalitzava el FIS i, bàsicament, es limitava a concedir una amnistia en canvi de la renúncia a les armes. Ateses aquestes limitacions i l’assassinat, al final de l’any, del líder del FIS Abdelkader Hachani, el resultat fou inicialment notable: hom estima en 5.500 aproximadament els militants que s’acolliren a l’amnistia, i al gener el braç armat del FIS, l’Exèrcit Islàmic de Salvació, renuncià a la lluita armada definitivament. Tot i la considerable disminució de la violència, continuaren els atemptats, perpetrats sobretot pel Grup Islàmic Armat (GIA), molt estès pel nord-est i el sud-oest del país, zones on es desplegà l’exèrcit al gener del 2000. Bouteflika aprofità l’èxit momentani per a incidir en la crònica pugna intestina entre les autoritats civils i les militars, rellevant alguns membres de la cúpula de l’exèrcit i nomenant Ali Benflis primer ministre. Gran part del 2001 estigué dominat per les reivindicacions berbers que, originades a la Cabília a partir de l’assassinat d’un jove a mans de la policia, esdevingueren un moviment cada cop més massiu que al juny culminà en una manifestació de prop d’un milió de persones a Alger. Com a conseqüència d’aquesta agitació i malgrat la repressió duta a terme per la policia (en protesta de la qual el partit oficialista berber, el Reagrupament per a la Cultura i la Democràcia, RCD, abandonà el govern), Bouteflika accedí a l’octubre a algunes de les reivindicacions recollides a la plataforma d’El Kseur (juny) per representants de diversos wilayat, entre les quals el compromís de declarar el berber llengua cooficial (bé que la declaració formal de l’abril del 2002 fou de “llengua nacional”). Els anys següents continuaren les mobilitzacions massives en favor de l’autonomia i el reconeixement dels drets culturals dels berbers, que al gener del 2005 es reflectiren en la signatura d’un acord pel qual el govern reafirmava el seu compromís. Pel que fa a la violència, al llarg del 2001, i després d’una minva temporal els mesos posteriors a l’amnistia, els atemptats tornaren a assolir la virulència habitual i emergí amb força una nova organització, el Grup Salafista de la Predicació i el Combat (GSPC), una escissió del GIA. En aquest context, pel maig del 2002 se celebraren eleccions legislatives en les quals, amb una participació molt baixa (del 48%, reduït al 2% a la Cabília, on el boicot fou seguit massivament), l’expartit únic, el Front d’Alliberament Nacional (FAN) encapçalat per Benflís, fou la força guanyadora en detriment del Reagrupament Nacional Democràtic d’Ahmed Ouyahia (RND), considerat més proper al sector dur de l’exèrcit. Les eleccions municipals i locals, celebrades a l’octubre, tingueren una participació i uns resultats semblants. El principal element diferenciador el constituí la participació del majoritàriament berber Front de Forces Socialistes (FFS), que trencà l’acord del boicot a la Cabília i que, malgrat obtenir bons resultats en aquesta regió, trencà la unitat d’acció berber. Al gener del 2004 el govern algerià acceptà la petició dels representants berbers de revocar els càrrecs electes a la Cabília en les eleccions legislatives i municipals, atesa la baixíssima participació. Malgrat continuar vigent la prohibició del FIS, al juliol del 2003 Bouteflika aixecà l’arrest domiciliari dels dos principals líders d’aquest partit, Abassi Medhani i Ali Behay, privats de llibertat des del 1991, bé que els prohibí explícitament l’activitat política. Al maig del 2003 Bouteflika remodelà el govern i substituí Benflis i els seus ministres més addictes. En les eleccions generals de l’abril del 2004, Bouteflika fou elegit per a un segon mandat i al setembre del 2005, sotmeté a referèndum una proposta per a la pau i la reconciliació, en la qual contemplava una amnistia per als autors d’assassinats i tortures, cosa que, tot i l’alta participació (80%) i els vots favorables (97%), desencadenà protestes. En política internacional, l’accés al poder de Bouteflika significà la fi gradual del relatiu aïllament que es produí en esclatar el conflicte algerià el 1992. Als contactes d’alt nivell amb França (juny) i Espanya (juliol) del 2000, seguí a l’abril del 2002 la signatura de l’Acord d’Associació entre la Unió Europea i Algèria, que preveia la creació d’una zona de lliure comerç a la Mediterrània per al 2010, de gran rellevància per al mercat energètic. Amb l’antiga metròpoli, el 2003 el govern algerià signà la declaració d’Alger, destinada a estrènyer les relacions entre ambdós països en tots els ordres. D’altra banda, els atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York donaren al conflicte algerià una dimensió internacional, pel fet que alguns dels grups hostils al govern (singularment el GIA i el GSPC) són considerats pròxims a Al-Qā‘ida. En aquest context, els EUA desplegaren una força permanent al sud del país, es comprometeren a augmentar les inversions i avalaren la candidatura d’Algèria a l’Organització Mundial de Comerç. El 21 de maig Algèria va patir un dels terratrèmols més intensos de les darreres dècades, amb prop de 2.200 víctimes mortals. D’altra banda, l’estimació de víctimes de la violència des de l’inici del conflicte superava el 2004 les 100.000. Com a resultat del conflicte, l’economia també es troba en una greu paràlisi malgrat els intents del govern de reactivar-la mitjançant un programa de privatitzacions (molt contestat pels sindicats) i altres mesures liberalitzadores. En un intent de consolidar la seva autoritat i impulsar un procés de reconciliació que posés fi a la guerra civil iniciada el 1992 (que, a més de les prop de 200.000 víctimes mortals, incloïa entre 6.000 i 20.000 segrestats o desapareguts segons les fonts oficials o independents, respectivament), al setembre del 2005 el president Bouteflika convocà un referèndum sobre una Carta per a la Pau i la Reconciliació Nacional que, enmig de les crides al boicot de l’oposició i les crítiques a la legitimació de la impunitat que el document comportava, fou aprovada amb el 97,3% dels vots segons fonts oficials. El 2006 el president Bouteflika alliberà 2.100 presoners islamistes amnistiats. El període especial d’amnistia per a aquelles persones que lliuressin les armes se saldà amb 250 militants acollits a mesures de gràcia. La rivalitat entre els dos partits governants, el Front d’Alliberament Nacional (FAN) i l’Agrupament Nacional Democràtic (AND), derivaren al maig del 2006 en la dimissió del primer ministre Ahmed Ouyahia, que fou substituït per Abdelaziz Belkhadem. Abans, el secretari d’estat nord-americà, Donald Rumsfeld, havia visitat Alger per a reforçar les relacions bilaterals i enfortir la cooperació militar. També Rússia en reforçà el lligam amb un acord de condonació del deute, en canvi de la compra de material militar rus. En un àmbit més pròpiament econòmic, al setembre del 2005 entrà en vigor l’acord d’associació entre Algèria i la UE signat el 2002, que accelerava els tràmits per incorporar el país a l’OMC, i al final del 2006 el govern aprovà una llei d’hidrocarburs, que incorporava 19 mesures proteccionistes sobre els recursos energètics amb recàrregues fiscals del 50% sobre els beneficis per a les multinacionals i la prohibició que participessin en nous contractes de prospecció i explotació. Al setembre, Alger havia presentat el projecte conjunt amb Nigèria per a construir el megagaseoducte transsaharià, de més de 4.000 quilòmetres. Relacionat també amb el gas i en l’àmbit diplomàtic, al maig del 2007 el president francès Nicolas Sarkozy visità Algèria per a tancar contractes energètics i, el mateix mes, també ho féu una delegació d’empresaris encapçalada pel rei d’Espanya que, a més, reféu unes relacions malmeses amb Algèria després del suport de José Luis Rodríguez Zapatero al pla d’autonomia marroquí per al Sàhara. L’any 2007 suposà, però, el revifament de la violència terrorista. Més de 400 morts en diversos atemptats, reivindicats majoritàriament per l’organització d’Al-Qā‘ida al Magrib islàmic, entre els quals destacà l’intent d’assassinar el president Bouteflika. El pitjor atemptat, però, tingué lloc al final de l’any i produí 67 morts en diverses explosions simultànies vora les oficines de les Nacions Unides i els tribunals algerians. En les eleccions legislatives del 17 de maig de 2007, la coalició governamental tornà a guanyar amb una escassa participació, del 35,67%, la més baixa des de la independència. La coalició de govern experimentà una nova victòria en les eleccions locals del novembre, però al juny del 2008 Bouteflika substituí Belkhadem per Ahmed Ouyahia com a primer ministre. Al novembre, el parlament aprovà una esmena constitucional que permetia a Bouteflika concórrer a les eleccions per a un tercer mandat. Celebrades a l’abril del 2009, fou revalidat en el càrrec.

Llegir més...