i Algerri | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Algerri

Sumari de l’article

El poble d’Algerri, a la Noguera
© Fototeca.cat
Municipi de la Noguera, al límit amb el Segrià.
Població: 
469 h
[2009]
Extensió: 
54 km2

Situació i presentació

El municipi d’Algerri, de 54,32 km 2 d’extensió, és situat a ponent de Balaguer. Limita amb els termes d’Ivars de Noguera (NW), Os de Balaguer (NE), Castelló de Farfanya (E) i Albesa (SE), i amb els segrianencs d’Almenar (SW) i Alfarràs (W).

El territori d’Algerri s’estén a l’esquerra de la Noguera Ribagorçana, que fa de límit ponentí. Comprèn dos sectors separats per la Serra Llarga, que accidenta el terme de llevant a ponent, l’altitud de la qual oscil·la entre els 382 m, a la part més propera a la Noguera, i els 450, a la zona central, més elevada, sobre el poble mateix d’Algerri. Aquests dos sectors en què resta dividit el terme són la plana de migdia, d’al·luvió, que és una prolongació de la del Segrià (bé que n'és separada pel riu) i el sector més accidentat, de major relleu i més altitud, a tramuntana. En aquesta part hom pot esmentar les partides de la Sisquella i el Pla d’Os, ambdues al límit amb Os de Balaguer. Confronta amb Ivars de Noguera per la pleta de Roda i la Roda-Roja, sobre el barranc del Valeri. Solquen el territori diversos barrancs i rierols, com el barranc del Cogulló, el de la Sisquella, el de la Garriga, el del Clot dels Ametllers i el del Pla de Bòria, tots aquests a tramuntana de la Serra Llarga; a migdia es troben el barranc de l’Esquirol, el dels Lledons i la vall de la Boga. Part del terme municipal és inclòs dins el PEIN de l’Aiguabarreig Segre-Noguera Ribagorçana.

El terme comprèn el poble d’Algerri, cap del municipi, i el llogaret de la Figuera. L’eix principal de comunicació és la carretera C-26 entre Balaguer i Alfarràs (on enllaça amb la N-230 provinent de Lleida i vers la Vall d’Aran), que corre paral·lela al peu de la Serra Llarga. Una altra via és la carretera veïnal d’Algerri a Albesa i la que va a la Figuera.

La població i l'economia

Segons el fogatjament del 1380, aproximadament, a Algerri hi havia 72 focs. El 1553 en tenia 45, mentre que el llogaret de la Figuera 10 focs. Al llarg del segle XVIII la població del terme augmentà notablement, passant de 192 h el 1718 a 618 h el 1787. El màxim de població (algerrins) s’assolí el 1857 amb 1279 h; en endavant aquesta xifra ja no es tornarà a assolir. El segle XX es caracteritzà per una disminució progressiva de la població, a excepció de 1920, que hi havien 1068 h. El període de 1950-70 estigué marcat per una notable reducció, passant de 902 h a 666 h. Posteriorment hom comptabilitzà 639 h el 1981, 554 h el 1991, 520 h el 1999 i 482 h el 2005.

Pel que fa a l’economia, la principal activitat del terme és l’agricultura. Les terres de conreu, tradicionalment de secà en gran part, han vist incrementar el regadiu amb la construcció de la xarxa de reg del canal Algerri-Balaguer a finals del segle XX. Els conreus més estesos són els cereals (sobretot l’ordi), els arbres de fruita dolça, els ametllers i les oliveres. Es produeix també, entre altres, una mica de vinya i farratge. Diverses fonts vora el poble permeten de conrear petits horts per al consum familiar. La ramaderia és destacable en el sector de la cria de bestiar porcí. Des de la primeria del segle XX les guixeres de la Serra Llarga es deixaren d’explotar.

El poble d'Algerri

El poble d’Algerri (345 m) és situat entre els contraforts de la Serra Llarga i la carretera de Balaguer, al peu del tossal on hi ha les restes del castell d’Algerri (compostes de diversos murs, amb contraforts atalussats, una torre escapçada i vestigis de fonaments) i de la capella de Sant Miquel, del castell. Antigament el poble era emmurallat. Les cases ocupen part del barranc d’Algerri, dit de la Figuera, i les més noves s’han construït vora la carretera. Les cases del nucli medieval encara conserven l’aspecte antic a les façanes i corrals a la part posterior. Cal destacar-ne la Casa Escolà, de gust neoclàssic, amb l’escut familiar i datada el 1764. Aleshores era de Francesc Folguera, que tenia títol d’inquisidor, i Teresa Escolà.

L’església parroquial de Santa Maria, gòtica, fou reformada el 1773. És de tres naus, cobertes amb voltes d’arestes, i sobre el creuer hi ha una cúpula. Té una de les façanes barroques més grans de Catalunya; hi destaca el coronament ondulat i quatre grans pilastres, d’ordre compost, que emmarquen la porta. L’altar major és barroc i als laterals hi ha pintures. L’arxiu parroquial conserva llibres i documents a partir del segle XVII. D’entre els llocs d’interès destaca l’ermita de Sant Blai.

La festa major d’estiu s’escau per Sant Bartomeu (24 d’agost), i la d’hivern, el primer cap de setmana de febrer, en honor de la Candelera i sant Blai. El primer cap de setmana de maig se celebra la Fira de l’Aigua.

Altres indrets del terme

A tramuntana, sota el serrat de l’Àliga (576 m), al límit amb Os de Balaguer i amb Castelló de Farfanya, hi ha el llogaret de la Figuera. El nucli té l’aspecte de vila closa, amb un portal rodó que dóna accés a un carrer estret que puja fins al roc sobre el qual hi ha les restes del castell de la Figuera, al qual s’accedeix per unes escales excavades a la pedra. Prop seu hi ha l’església romànica de Sant Josep, dedicada abans a sant Antoni Abat, que des del 1852 depenia de la parròquia d’Os de Balaguer. Encara conserva la volta, apuntada, sota de la qual hi ha algunes sepultures que han estat profanades. La sagristia és obra del segle XVIII i fou bastida aprofitant carreus antics del castell. A la plana del Sot fou trobada una necròpoli romana destruïda.

La història

Les primeres notícies del castell d’Algerri daten del 1105, quan encara no havia estat conquerit als musulmans. Aleshores, Pedro Ansúrez, tutor d’Ermengol VI d’Urgell, donà en alou als comtes de Barcelona, Ramon Berenguer III i Almodis, el castell d’Algerri per quan fos conquerit. El dit comte castellà, vers el 1109, convingué amb el rei d’Aragó i Pamplona, Alfons el Bataller, per la meitat de diversos castells encara en poder dels sarraïns, entre els quals es trobava el d’Algerri. Bé que ha estat dit que el castell fou conquerit entre el 1115 i el 1116, hom creu que això no s’esdevingué fins que fou recuperat el formidable bastió de Castelló de Farfanya, el 1130; ambdós llocs reberen, posteriorment, cartes de poblament similars a les concedides a Gerb i a Balaguer.

Bé que es reservà la senyoria, Ermengol VI donà el domini del castell d’Algerri a plançons de la casa vescomtal de Cabrera, el primer dels quals fou Ramon Berenguer d’Àger, que el 1158 el cedí a una de les seves filles. La senyoria superior del castell pervingué posteriorment d’Ermengol VII a la seva filla Miracle, a través del segon marit de la qual, Ramon de Cervera, la susdita senyoria passà a la casa de Cervera. Mentrestant, l’església parroquial de Santa Maria d’Algerri pervingué (com era previst que es fes ja abans de la conquesta de l’indret) a l’abadia de Sant Pere d’Àger. En la liquidació del comtat d’Urgell per Ferran el d’Antequera, aquest donà al cavaller aragonès Juan de Luna les quèsties, pesqueres i altres drets que tenia a Algerri. Tanmateix, per una altra font, hom sap que també donà quèsties i altres drets d’Algerri a Ramon de Perellós. El 1541 la senyoria del castell d’Algerri era de Joan de Comallonga, funcionari reial, que fou creat per Carles V baró d’Algerri. Poc després, però, la senyoria d’Algerri fou adquirida per l’abat de Poblet, Pere Boquers (1546-64), amb el producte que obtingué de la venda de la granja de Cérvoles. Ja abans d’adquirir la senyoria d’Algerri, el monestir cistercenc hi posseïa alguns béns. La senyoria i la jurisdicció romangué en mans del monestir de Poblet fins a la desamortització. Constituïa la baronia d’Algerri, que comprenia també, al segle XVII, els pobles d’Almenara, Penal i Llunell; Algerri n'era el cap administratiu. El títol de barons d’Algerri fou rehabilitat el 1931 per la família Camps.

A la segona meitat del segle XVI el poble d’Algerri sofrí diverses epidèmies de pesta i el flagell de les bandositats. De l’agost a l’octubre del 1589 actuava per la Noguera i el Segrià una quadrilla de nyerros que s’havia refugiat al castell d’Algerri; era dirigida per Baltasar de Claramunt, fill del que havia estat veguer de Lleida, després destituït. Un altre era Nicolau Melgar d’Aguerri, d’origen aragonès. Ambdós pertanyien a la confraria de cavallers i gentilhomes de Lleida. El 1625, quan ja no hi havia lluites de bandositats, el municipi, que era constituït en règim de paeria, demanà un préstec a l’administració populetana. Durant la guerra dels Segadors, els planells propers a Algerri i els pobles veïns foren testimoni de les victòries del mariscal de La Mothe-Houdancourt contra les tropes de Felip IV de Castella, mentre que la població d’Algerri i els llocs propers foren destruïts i restaren gairebé despoblats. La guerra del Francès i les carlinades acabaren de consumar la ruïna del seu antic castell.

Col·laboració: 
PBA
Llegir més...