i Alguaire | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Alguaire

Sumari de l’article

Alguaire
© Fototeca.cat
Municipi del Segrià.
Població: 
3.165 h
[2009]
Extensió: 
50 km2

Situació i presentació

Situat a la part septentrional de la comarca, limita al N i al NW amb el terme d’Almenar, a l’W amb Almacelles, al SW amb l’enclavament de Malpartit (Torrefarrera), al SE amb Vilanova de Segrià i a l’E amb la Portella i Albesa, aquest darrer ja de la comarca de la Noguera. Es troba al sector N del Segrià, en contacte ja amb la Noguera, al sector de la dreta de la Noguera Ribagorçana (riu que forma en una petita part el seu límit NE), a la zona de contacte entre les conques del Segre i del Cinca, marcada per un escarpament d’un centenar de metres, en direcció N-S, que deixa a ponent el peu de muntanya o plataforma Segre-Cinca que separa ambdues conques, i a llevant el pla segrianenc.

El sector de ponent, que ocupa els altiplans que van des dels vessants de Tabac a migdia del terme i de la serra del Convent (que domina la vila) fins a la Serra Pedregosa, comprèn les partides del Coscollar, Unilla, el Fondo d’Almenar, Vilarnau, Malpartit i la Saida; des del 1910 els regs del canal d’Aragó i Catalunya beneficien els altiplans d’Unilla, Tabac, l’Alzinar, l’Armenter i el Coscollar. El sector de llevant es troba en l’àrea plana regada pel canal de Pinyana i la séquia de Ratera, derivats de la Noguera Ribagorçana, i comprèn les partides o antics termes de Canissella, Ratera, Croells, el Pedrís, Casal, la Calçada i altres.

Els principals nuclis de població d’aquest municipi són la vila i cap de municipi d’Alguaire, el barri de la Mata de Pinyana (també anomenada la Colònia) i les urbanitzacions de Tabac i Pinyana, aquesta darrera compartida amb el municipi de Vilanova de Segrià.

Travessa el terme de S a N la carretera N-230 en direcció a la Vall d’Aran, que passa a llevant del cap municipal. Diversos camins rurals comuniquen la vila amb Almacelles, la Portella i Vilanova de Segrià. A l’W del cap del municipi, vora el canal d’Aragó i Catalunya, la Generalitat de Catalunya hi ha construït l’aeroport de Lleida, iniciat l’any 2007 i inaugurat el gener del 2010.

El topònim és d’origen àrab (segons Asín Palacios significa ‘fondalet’ i, efectivament, el poble es troba a la base del penyal que sostenia el castell àrab).

La població i l’economia

La població (alguairencs) era de 40 famílies el 1147, però en 1365-70 ja era de 109 famílies (compresa la Portella, però no Ratera, que en tenia 15); al final del segle XIV havia augmentat a 127 focs, xifra que al final del segle XV ja havia disminuït molt (22 focs) i que el 1553 pujà a 137 focs. La població moderna tingué un extraordinari progrés al llarg del segle XVIII, quan passà de 160 h el 1718 als 1.215 h del 1787 (cens de Floridablanca), és a dir que s’havia septuplicat. L’augment continuà després (llevat del cens del 1830, que només registra 1.200 persones, potser a causa de la guerra contra Napoleó, que l’havia afectada bastant), ja que el 1860 tenia 2.259 h. S'estabilitzà després (2.346 h el 1900, 2.390 h el 1930) i tingué un cert augment fins a la meitat de la dècada de 1970 (2.522 h el 1960, 2.782 h el 1970 i 3.012 h el 1975), però posteriorment, a causa de la crisi industrial, es constatà un descens: 2.883 h el 1981, 2.859 h el 1991 i 2.823 h el 2001. Posteriorment la població experimentà una certa recuperació: 3.023 h el 2005.

Les terres conreades representen més de tres quartes parts de la superfície total del terme. Els conreus més destacats són els cereals (ordi), seguits pels farratges (alfals) i els arbres fruiters (pereres i pomeres). Al llarg de la dècada de 1980 la ramaderia va patir un augment important, fet que no es mantingué en la de 1990, ans al contrari. Malgrat tot, continua tenint importància la cria d’aviram i de bestiar porcí i boví (aquest darrer augmentà durant la dècada de 1990). Diverses empreses cooperatives es dediquen a la comercialització i a la conservació de la fruita. Per la seva antiguitat, destaca la Cooperativa del Camp de Sant Faust.

La industrialització ha tingut més importància a Alguaire que en altres termes veïns. Ja el 1890 la Junta del Sequiatge de Lleida autoritzà el salt del Peretó, del canal de Pinyana, a la partida de Ratera, per a fabricar electricitat, i el 1901 l’empresa Serra i Cia. creà una fàbrica de filatures que el 1921 absorbí la també barcelonina Fàbriques de L. Mata i Pons i que donà origen a la colònia tèxtil i el barri de la Mata de Pinyana, prop del canal de Pinyana (arribà a tenir un primer lloc en el sector tèxtil segrianenc, però la forta crisi del sector en motivà el tancament el 1979); resta el barri com a nucli habitat. També hi havia al començament del segle XX dos molins de farina, dues premses d’oli i una fàbrica de plomes metàl·liques. Modernament les indústries més destacades pertanyen als sectors alimentari o de la construcció. El mercat setmanal és el divendres. El tercer cap de setmana de setembre de cada dos anys se celebra la fira de la Figa.

La vila d’Alguaire

La vila d’Alguaire es troba a 304 m d’altitud, al peu del penyal que arriba a 387 m, i forma part de l’escarpament que divideix en dos el terme, on hi ha les escasses restes del castell d’Alguaire, comanda hospitalera i convent de les monges. El vell monestir fou abandonat durant la guerra dels Segadors i, malgrat que el 1774 l’església encara es mantenia en peu, el gravat de Beaulieu del 1644 en proporciona una visió prou aproximada. S'entrava al monestir per un passadís cobert amb volta, entre murs i torres ben escairades; des del vestíbul, per la cambra del pas, s’accedia a les cambres dels capellans i al claustre, de dos pisos, que comunicava amb la clausura i el priorat. L’església, de transició del romànic al gòtic, donava en part a l’hospital, que acollia familiars i pelegrins que acudien a venerar la devota imatge de la Mare de Déu d’Alguaire. L’església tenia, a més, cinc capelles principals (Sant Joan Baptista, les Verges o Santa Úrsula, el Corpus Christi, el Sant Crist i Sant Salvador, a més de la dels Apòstols al claustre), i la capella del Comendador. A la planta noble, damunt el claustre, hi havia la sala capitular i les cambres reials (els estadants de les quals oïen missa des de la capella del Comendador), on sojornaren Jaume I, Joan I i Joan II.

El nucli antic s’ha eixamplat en totes direccions i arriba fins al peu de la carretera N-230 a la Vall d’Aran. La notable església parroquial de Sant Sadurní, que hom havia bastit a la fi del segle XVIII (fou inaugurada el 1781), d’estil barroc, tres naus d’ordre compost, gran cimbori i retaule major de grans proporcions (epígon de la Seu Nova de Lleida), fou destruïda el 1936 i ha estat refeta.

A la part alta de la vila hi ha l’antic santuari de la Mare de Déu del Merli, que té l’origen en una antiquíssima església potser visigòtica i anterior al poblament d’Alguaire, la qual restaurà la primera priora del convent, Marquesa de Guàrdia, el 1264. En uns murals del segle XVI es representa el llegendari episodi segons el qual, en els enfrontaments entre el comtat d’Urgell i el monestir per uns antics tributs o quèsties, el comte Ermengol X (1260-1314) hauria atacat el convent i miraculosament hauria quedat cec (i recuperat la vista en retirar-se). L’actual edifici ha estat restaurat i modificat.

Entre els centres culturals i d’esbarjo del cap municipal cal esmentar l’Associació Recreativa Cultural Bell Camp, que aplega diverses entitats. A la casa cultural de la vila hi ha una biblioteca pública que porta el nom de Josep Lladonosa i Pujol (1908-1990), fill il·lustre de la vila i cronista oficial de Lleida. Des del 1991 el patronat que porta el seu nom convoca anualment un premi literari.

La festa major se celebra el darrer cap de setmana de setembre. L’anomenada Fira de Maig (o festes del Maig) se celebra l’últim cap de setmana del mes. El 17 de gener, per Sant Antoni Abat, és tradicional fer benedicció, desfilada i concurs de carrosses. El diumenge després del 8 de setembre és la festa de l’ermita de la Mare de Déu de Merli, patrona del Segrià.

Altres indrets del terme

El despoblat de Ratera, al NE del terme, a la dreta de la Noguera Ribagorçana, era centrat per l’antiga església de Sant Miquel, romànica, que es trobava ja en mal estat i fou arrasada el 1977. El lloc, igual com el de Tabac, es despoblà a la segona meitat del segle XVI, però l’església restà encara força temps amb culte.

Al N d’Alguaire, a 2 km del nucli urbà i molt a prop del canal de Pinyana, hi ha el barri de la Mata de Pinyana. Com ja s’ha esmentat, es tracta de la pervivència de l’antiga colònia tèxtil que es creà el 1921 com a resultat de la fusió de l’empresa Serra i Cia. (1901) amb una fàbrica de filatures que alhora absorbí l’empresa barcelonina Fàbriques de L. Mata i Pons.

Al final de la dècada de 1970 s’iniciaren les urbanitzacions de Tabac i Pinyana, que s’anaren formant a partir de la construcció de segones residències de gent de Lleida que hi van a passar els caps de setmana i les vacances. La primera és situada al SE del terme i compartida amb el municipi de Vilanova de Segrià, a la dreta de la carretera N-230 que va de Lleida a Alfarràs, 2 km al S del cap municipal. La urbanització de Pinyana, de les mateixes característiques, és situada 1 km al S del nucli urbà d’Alguaire.

Deixant de banda el poblament preromà (hi ha troballes en diversos indrets del terme, com els jaciments de lo Tabac, lo Merli, Ratera, lo Coscollar, Alcanissella, les Roques de Vimpèlec i de la calçada del Pedrís fins a Corregó, entre les quals es destaca la ceràmica ibèrica de lo Tabac), el poblament perdurà en època romana, quan esdevingué una fortalesa ilergeta contra la invasió cartaginesa i romana, i fou un punt estratègic en la lluita de Sertori contra Roma (73-72 aC). Esdevingué després un bastió auxiliar dels generals pompeians Afrani i Petreus, oposats a Cèsar en la batalla del Segre. Hi ha també troballes d’època romana (columna estriada del Baix Imperi, monedes) i visigòtiques. De l’edat mitjana cal destacar la necròpolis de Roques de So Roig, situada prop de les Roques de Vimpèlec. També cal esmentar el Pou de Gel, dels segles XVI i XVII.

La història

El topònim d’aquest municipi apareix per primera vegada al segle IX, en el còdex de Meià, en les lluites que els Banū Qasī (els fills d’Ismā’īl ibn Mūsà) sostingueren amb el fill del renegat al-Tawīl al-Lāridī per l’hegemonia de la vall de l’Ebre (889-914). La conquesta cristiana d’Alguaire no degué ser empresa fàcil atès el caràcter de força inexpugnable que tenia el seu castell, una autèntica suda com les de Lleida, Balaguer o Castelló de Farfanya, i la realitzà Ermengol VI d’Urgell en 1145-47. No es conserva la carta de poblament, que sembla que concedí Ramon Berenguer IV el 1147 (poblament iniciat amb 40 famílies), esmentada en la ratificació que en feu Alfons I el 1174, que assenyala els límits entre Tabac, la Torre Llonga (després cedida al prior de Solsona) dins el terme d’Almenar, el camí de Tamarit i el terme de Ratera (aleshores separat d’Alguaire). La vila es regia pels Usatges de Barcelona i ja hi tenien honors els templers i hospitalers.

Però definitivament foren els hospitalers els propietaris absoluts del lloc: en 1149-51 s’inicien les donacions a aquest orde de Ramon Berenguer IV al camí de Lleida a Alguaire i s’estenen al camp d’Algoire; el 1157 reberen tres molins dins el terme del kastri de Algoira iuxta Almuniam i el 1159 altres molins i un casal a Alguaire de mans de Pere Adalbert i Ermessenda, repobladors instal·lats al camí de Ratera; el 1157 el bisbe de Lleida Guillem Pere havia atorgat també als hospitalers les mesquites del terme per a bastir-hi esglésies. S'afegiren noves donacions i finalment el 1186 Alfons el Cast feu una permuta amb els hospitalers per la qual els cedia el castell d’Alguaire (fins aleshores de fur reial) en canvi de la vila de Cetina (Aragó) i d’una torre vora Fraga, quan era preceptor d’Alguaire Bernat de Bellveí.

Des d’aleshores Alguaire fou cap d’una important comanda santjoanista, la comanda d’Alguaire, primer dins la castellania d’Amposta i des del 1319 del Gran Priorat de Catalunya, que esdevingué baronia (amb els castells i llocs d’Alguaire, Ratera, la Portella, Vilanova de Segrià, Tabac, Corregó, el Pedrís i Gatmullat) i que rebé encara altres donacions els darrers anys del segle XII i la primera meitat del XIII.

El 1250 fou fundat el convent de dames santjoanistes o hospitaleres d’Alguaire, les restes del qual s’alcen, amb les també escasses de l’antic castell i comanda hospitalera, dalt el penyal que domina la vila. Les hospitaleres procedien de la casa de Cervera i fou la fundadora d’Alguaire dona Marquesa de Guàrdia, filla de Ramon de Cervera (senyor de Cervera, Butsènit i Algerri) i neboda d’Ermengol VIII, i vídua de Guillem de Guàrdia (senyor de la Guàrdia Lada). Formaven part de la primitiva comunitat la seva filla Gueraula i altres senyores nobles (Ermessenda de Castellnou, Marquesa de Rajadell, Ermessenda d’Òdena, Elisenda d’Alentorn i Ermessenda d’Ofegat) dins la tònica que mantingué el cenobi, que acollí les filles de la noblesa catalana.

Els comanadors hospitalers, que dirigien la comanda des del 1159, perduraren al costat de les monges i dirigiren els afers econòmics, des de la residència de l’antic castell. El nou convent, dins la ciutadella dels Banū Qasī fou aviat bastit.

Malgrat el tractat de veïnatge amb Lleida (1371) dels pobles d’Alguaire, la Portella i Vilanova de Segrià, la baronia adquirí definitivament alguns drets dels Urgell i el 1424 Alfons IV vengué a les monges el castell i despoblat de Casals. Fou especialment conflictiu el priorat de Francesquina de Carcassona (1446-96), que visqué les lluites contra Joan II (el seu germà Joan lluitava al costat del rei i l’altre germà, Tomàs, al de la generalitat): el 1462 hagué de lliurar el convent i la fortalesa a l’exèrcit reial i el 1464 es reté a les tropes de Pere de Portugal. A la fi de les lluites, el monestir i el lloc havien estat molt perjudicats en llur economia, situació agreujada aviat amb els problemes del bandolerisme, des de les incursions del tirani vocati Machicot (el Macot de la llegenda), animats pel rebel comte de Pallars.

Mentrestant, les monges vivien en el convent, però al marge de la clausura, cada una en casa pròpia, amb escolanes i criades i amb una ostentació pròpia dels respectius llinatges. El concili de Trento intentà de frenar aquest tipus de vida i així Pius V expedí el 1568 un breu amb la recomanació expressa als hospitalers d’introduir a Alguaire la més estricta clausura, però fou inútil i les monges continuaren vivint en l’opulència. D’altra banda, les lluites entre nyerros i cadells repercutiren dins la vida monàstica i hi hagueren greus disputes pel priorat entre Anna Desvalls i Jerònima de Montgai (1585), i el 1616 fou emmetzinada la priora Anna Joana d’Àger.

La guerra dels Segadors representà un cop mortal per al convent: les monges hagueren de passar a residir al Palau Episcopal de Lleida uns quants mesos i després a Barcelona i no tornaren a Alguaire fins el 1653, acabada la contesa, fugint de la pesta. Trobaren el monestir en molt mal estat i els comanadors ordenaren, malgrat la voluntat de moltes monges lleidatanes de restaurar el convent, el trasllat definitiu a Barcelona, que realitzaren el 1699, on residiren a l’antic palau del gran priorat fins el 1835. Entre el 1860 i el 1977 estigueren al convent santjoanista de Sant Gervasi de Cassoles i des d’aquest darrer any resideixen a Valldoreix (Sant Cugat del Vallès).

La baronia de les monges sobre Alguaire i llocs veïns es mantingué, però, fins a la fi de l’Antic Règim, a través de procuradors. El vell monestir abandonat sofrí greus danys en la invasió borbònica i desaparegueren en pocs anys retaules, robes i tota la riquesa artística acumulada; l’església es mantenia encara en peu el 1774.

Mentrestant, la vila anà prosperant, encara que foren freqüents les qüestions derivades dels problemes dels regadius amb la ciutat de Lleida, amb la qual hagué d’arribar, però, a un acord de veïnatge el 1371 (amb la Portella i Vilanova de Segrià) per a ser protegida dels atacs del senyor d’Albesa Diego Vidiella. Més endavant, noves secades promogueren nous plets; el 1549 els pagesos d’Alguaire feren amb permís de la priora una gran peixera per a regar Solanes i la paeria protestà en virtut del privilegi de Defensa i Bandera per tal com prenia l’aigua del canal de Pinyana, que regava les hortes de la ciutat, i fou ordenat que la peixera fos destruïda; un estol de ciutadans de Lleida, armats, acudiren a la vila els dies 21 i 22 d’octubre i hom es va veure obligat a arribar a una concòrdia.

Des del regnat de Ferran II la vila era governada en règim de paeria, amb paers, regidors, síndic i un consell general; els caps de casa eren obligats a reparar les muralles i a fer guaites en cas de perill, com s’esdevingué durant la difícil etapa del bandolerisme, que incidí negativament en la vila i arribà a despoblar alguns llocs, com Tabac i Ratera. Entre els bandolers més famosos de la contrada trobem el llegendari Macot i lo Barber d’Almenar, el Lletuga, el Noi de Montellà, el Mal Frare etc., que es barrejaven en la lluita de nyerros i cadells. Hi hagué també disputes amb els veïns d’Almenar per causa del bestiar o dels regatges (1629). A la fi del segle XVII (1699) les monges es traslladaren a Barcelona, però continuaren governant la baronia fins a la fi de l’Antic Règim, a través dels procuradors enviats pels grans priors.

La prosperitat del segle XVIII fou la causa del desenvolupament agro-pecuari fomentat ací pels il·lustrats com Josep de Sentmenat, François de Bassecourt i Lluís de Blondel des del corregiment de Lleida. En el Capbreu del 1740 de l’arxiu del Gran Priorat consta com a zona regada l’horta des d’Alguaire fins a Ratera, però no els altiplans de Tabac, la serra del Convent, el pla dels Aires, el Coscollar i Unilla, que continuaren erms fins a les providències de l’època de Carles III, a partir del 1774, quan es repoblaren Almacelles i la Saida i es conrearen les partides esmentades per veïns de la vila i nouvinguts que adquiriren terres en condicions molt beneficioses. Aquesta prosperitat es reflectí en el gran augment demogràfic ja esmentat i en la construcció del nou temple (1781).

De les eleccions municipals del 1836 sortí el primer ajuntament liberal d’Alguaire. En les marques en què fou dividit el Segrià, Alguaire pertanyia a la d’Almenar i l’alcalde Ramon Cucurull intentà el 1837 de controlar la venda dels béns desamortitzats a les monges santjoanistes en defensa dels interessos del comú. D’altra banda, la vila donà un gran nombre de combatents a les files carlines en les tres guerres civils del segle XIX. La població lluità, en va, per no ser inclosa en el partit judicial de Balaguer després del 1836.

Col·laboració: 
PBA / APl
Llegir més...