El seu objectiu principal era d’un creixement substancial de la renda per habitant —2,5% anual—, capaç d’assegurar el desenvolupament autosostingut per mitjà d’una formació suficient del capital. Entre els altres dotze objectius, cal destacar: la diversificació de la producció, l’acceleració de la industrialització, programes de reforma agrària global i integració econòmica. La ideologia política de l’Aliança per al Progrés, que volia afavorir els règims democràtics, no solament no es plasmà en fets, sinó que resultà contradita pels esdeveniments: en aquells anys, a la majoria de països s’instal·laren règims militars autoritaris: el Brasil, l’Argentina, el Perú, etc, o s’accentuaren les tendències autoritàries dels ja establerts: Veneçuela, Colòmbia, Mèxic, etc. L’objectiu de practicar reformes immediates i urgents a costa dels beneficis de les classes dirigents del continent, per tal d’evitar l’exemple de la revolució castrista, quedà bloquejat per determinats sectors dominants per tal com temien que la participació popular perjudiqués llurs interessos, i l’Aliança naufragà en la corrupció i el malbaratament.