i Alió | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Alió

Església parroquial de Sant Bartomeu, a Alió
© Fototeca.cat
Municipi de l’Alt Camp.
Població: 
384 h
[2009]
Extensió: 
7 km2

Situació i presentació

Limita al N amb el terme de Vila-rodona (per on passa l’autopista AP-2 de Barcelona a Lleida i Madrid) i el Pla de Santa Maria, a l’W amb el de Valls i al S amb els de Puigpelat i Bràfim. S'estén al mig de la plana, a llevant de la ciutat de Valls, formant gairebé un triangle travessat en direcció W-E per la carretera C-51 de Valls al Vendrell, al llarg de la qual s’estén el poble, únic nucli urbà del municipi.

La població i l'economia

Alió tenia 16 focs el 1339, 33 el 1365 i el 1392, 21 el 1413, 17 el 1553 i 22 el 1563, d’on es desprèn que no resultà afectat per les pestes del segle XIV, però que després la seva població reculà i restà estabilitzada més d’un segle. El 1708 figurava amb 70 cases, amb 53 el 1763 i 65 el 1773, però amb 139 h el 1708 i 569 h, entre els quals un d’inquisidor, el 1787. Alió perdé habitants entre el final del segle XVIII i el primer quart del segle XIX (en el cens del 1830 n'hi figuren només 384). El 1860 aconseguí la màxima xifra demogràfica, amb 741 h, per caure de nou a 610 h el 1877 i remuntar fins a 724 h el 1897; de tota manera l’embat de la fil·loxera el marcaria ja de forma ineludible. El 1900 tenia tan sols 690 h i anà baixant a 588 h el 1920, 482 h el 1936, 363 h el 1970, 348 h el 1981 i 339 h el 1996. Amb el canvi de segle, però, la tendència es capgirà, així, el 2001, hi havia 375 h i el 2005 s’arribà a 384 h.

Ha estat tradicionalment una població agrícola, caràcter que encara conserva. A mitjan segle XIX produïa vi, oli, blat i llegums; entre totes les collites es destacava la primera, que donava a tres fàbriques d’aiguardent que comercialitzaven els seus productes a través de Tarragona i Valls. Gairebé tota la superfície conreada és dedicada al secà. El conreu més important ha estat tradicionalment la vinya, per bé que després de les gelades del 1956 l’ametller prengué força a costa d’antics sembrats i sobretot d’oliveres i de garrofers morts.

Durant els anys vuitanta, però, la crisi d’aquest conreu comportà que se n'arrenquessin molts i que la vinya tornés a prendre el relleu. També prengué força embranzida l’avellaner i hom troba algunes oliveres, sobretot al voltant dels camps. Els garrofers sobrevivents de les gelades del 1956 es tornaren a conrear tots. Aproximadament la meitat de la terra és conreada directament pels propietaris i l’altra meitat en parceria (els contractes solen ser al terç). La joventut ha deixat el conreu de la terra atreta per les indústries de la veïna ciutat de Valls. L’economia, però, continua essent tradicionalment agrícola, per bé que els propietaris de terres petites solen treballar a les indústries del voltant.

La cria de bestiar porcí i l’avicultura complementen l’activitat agrícola. Pel que fa a la indústria, hi ha al municipi una empresa del sector de la fusta.

El poble d'Alió

El poble d’Alió és situat a 263 m d’altitud, al centre del terme, a la vora de la confluència dels barrancs de la Coma i de la Fonollera de Cabra. El nucli antic és centrat per la plaça, on hi ha l’església parroquial de Sant Bartomeu, edifici barroc neoclassicitzant, beneït el 1769, amb un esvelt campanar de planta quadrada, coronat per un pis vuitavat i una torrella inacabada; l’interior és format per una gran nau, amb volta de llunetes i capelles laterals entre els contraforts. Té com a eixos principals el carrer Major i el carrer de la Muralla.

La Cooperativa Agrícola (fundada el 1909) té un celler edificat el 1911 i ampliat el 1917 per Cèsar Martinell.

Pel que fa al folklore, destaca la festa major d’estiu que s’escau el 24 d’agost, per sant Bartomeu. Altres festes que se celebren al municipi són la festa d’hivern per sant Sebastià (20 de gener), i la festa de la Mare de Déu del Carme (el diumenge després del 16 de juliol).

La història

El lloc fou donat a poblar el 5 de gener de 1171 per l’arquebisbe de Tarragona Guillem de Torroja, que es reservava els delmes, a Ponç de Bruguera, que l’havia de tenir en feu de l’Església de Tarragona. Tot i que el document diu literalment “ locus illum cui nomen impossimus Alio, ut facias ibi populationem ”, sembla que el terme ja era poblat, amb més o menys intensitat, ja que la butlla del 1154 esmenta “ l’ecclesiam de Alio ”. Alió havia estat bastit damunt les restes d’una antiga vil·la romana. El 1205 Ponç d’Alió, fill de Ponç de Bruguera, establí un conveni amb els hospitalers de Vallmoll. El mateix Ponç d’Alió va vendre el 1207 per 2 000 sous la meitat del lloc i dels delmes a l’arquebisbe Ramon de Rocabertí i al paborde Ramon de Sant Llorenç, els quals el 1207 compraren l’altra meitat del terme a Ermessenda d’Alió, vídua de Ponç de Bruguera. El 1211 l’arquebisbe cedí la seva part al paborde i capítol de Tarragona. La possessió del lloc per les autoritats eclesiàstiques s’arrodoní el 1212 quan Pere I els cedí tots els drets i les jurisdiccions que tenia damunt el terme. De les transaccions jurisdiccionals n'hauria quedat exclòs el castell d’Alió, que passà després als comtes de Peralada. El poble fou emmurallat, com ho constata la persistència del carrer de la Muralla. El 1346 Alió es negà a pagar l’impost reial i els veguers obriren un procés per via de constrenyiment; els veïns reconegueren ajuda al paborde, que ordenà al batlle de la Selva que anés en ajuda d’Alió. El batlle enarborà la bandera i cridà els veïns a seguir-lo. Sembla, però, que la cosa no passà d’aquí i que els d’Alió s’avingueren a pagar.

El 1410, quan Pero de Luna suprimí la pabordia tarragonina, els delmes i les jurisdiccions d’unió passaren al canonge infermer. Com la majoria de pobles del Camp formà part de la Comuna, en la qual consta ja com a membre integrant el 1330. El 1391 Joan I vengué a l’arquebisbe Ènnec de Vallterra tots els drets que damunt Alió conservava la monarquia. Els primers temps, la parròquia de Sant Bartomeu era una vicaria mitral proveïda pel rector de Valls, però aviat obtingué la independència i prengué importància, com ho demostra el fet que el 1579 l’arquebisbe Antoni Agustí en fes sufragània seva la de Puigpelat, que fins aquell moment havia depès de la de Vallmoll. Resulta curiós, però, que en el fogatjament del 1553 no figuri encara cap foc de capellà.

Alió, que el 1710 es ratificà encara a favor del rei arxiduc Carles III, experimentà un notable creixement al llarg del XVIII. El creixement demogràfic degué anar aparellat a l’econòmic, tot i la migradesa del terme, que el 1708 tenia un tomb de dues hores, com ho demostra la construcció de l’església neoclàssica de Sant Bartomeu. El poble resultà molt delmat el 1794 per una forta pedregada, encara que el mateix any participà en la reunió corregimental per crear els miquelets per a la guerra contra la República Francesa.

Col·laboració: 
AMS
Llegir més...