Descendent d’una família àrab iemenita establerta a Al-Andalus des de la conquesta, ocupà importants càrrecs administratius —director de la seca (967), intendent de l’exèrcit comandat pel general Galib (972), etc.— durant el califat d’al-Ḥakam II, fins que, mort aquest (976), fou nomenat tutor d'Hišam II. Amb l’ajut de la mare del nou califa (molt probablement la seva amant), l’aïllà de la política, eliminà al-Muṣḥafí i Galib i, nomenat ḥāǧib (978), es convertí en amo absolut del poder de Còrdova.
Substituí els eslaus de l’armada per berbers i mercenaris cristians i emprengué cinquanta-sis campanyes victorioses en terres cristianes (977-1002), d’entre les quals es destaca la presa de Santiago de Compostel·la (997) per la seva significació religiosa. El resultat d’aquestes expedicions fou més l’assoliment d’una certa sobirania sobre els monarques cristians que l’expansió efectiva del territori musulmà; així, després del saqueig de Coïmbra (987), la ciutat romangué set anys deshabitada. També, l’any 985, després de la campanya contra el comtat de Barcelona a l’època de Borrell II de Barcelona, l’exèrcit musulmà es replegà, al cap de sis mesos, a la ratlla de l’Ebre.
L’hegemonia cordovesa assolida per Almansor, el major encert del qual fou el manteniment (bé que teòric) de l’autoritat del califa, continuà durant el govern d’'Abd al-Malik Yūsuf al-Muẓaffar.