Situació i presentació
Es troba a l’extrem SW del Segrià, al sector morfològicament pròxim a les Garrigues. Limita amb els termes de Mequinensa (Baix Cinca) a l’W, Faió (Terra Alta) i Riba-roja d’Ebre (Ribera d’Ebre) al S i E, respectivament, i amb els segrianencs de Maials (NE) i Seròs (N). S'estén en part a l’esquerra de l’Ebre, a l’indret on hi ha el pantà de Riba-roja, que forma un sector del seu límit occidental, on s’alcen les elevacions de la serra de Campells, continuació vers el S de les del veí terme de Mequinensa. Els Tossals d’Almatret, al límit amb l’Aiguabarreig, són catalogats en el PEIN. La plana lleugerament ondulada del centre del terme és accidentada per relleus estrets i allargats. Algunes valls afluents a l’Ebre (Vall Major, torrent de Vaques) drenen el territori. El sector més muntanyós és encara poblat de boscos on s’havia practicat el carboneig.
L’únic nucli de població agrupada del terme és el poble i cap de municipi d’Almatret. Una carretera comunica el poble amb Maials (on enllaça amb la C-45 de Maials a Fraga).
L’etimologia del topònim ha estat discutida. Segons Alcover-Moll podria derivar de l’àrab al-matrad (‘lloc on es caça’) i Oliver Asín creu que Almatret (com Madrid) prové del llatí matrice, amb evolució fonètica mossaràbiga. Hom creu que es tracta d’un mot d’origen ibèric arabitzat (amb evolució fonètica mossaràbiga) i podria relacionar-se amb el topònim Mata, que s’esmenta en la Itacio atribuïda a Vamba com a límit meridional de la diòcesi de Lleida: mata és un mot d’arrel prellatina que equival a ‘bosc’, i el terme és encara avui boscós. En la carta de poblament del 1302 apareix, llatinitzada, la forma Almatreto.
La població i l’economia
El fogatjament més reculat és el de l’any 1553, que comptabilitzà 21 focs. A l’inici del segle XVIII la població (almatretans) era molt escassa (71 h el 1718); augmentà fins a 337 h el 1787, i sobretot al llarg del segle XIX, quan arribà a 1.293 h el 1860 i a 1.390 h el 1900. Des d’aleshores, la pèrdua de població provocada per l’emigració fou constant, especialment en els tres darrers decennis del segle XX: 1.267 h el 1930, 1.203 h el 1960, 821 h el 1970, 619 h el 1981, 553 h el 1991, 473 h el 2001 i 450 h el 2005.
En aquest municipi les terres llaurades representen una quarta part de l’extensió total. L’agricultura és gairebé tota de secà. L’ametller i l’olivera són els conreus que ocupen un major nombre d’hectàrees de terra conreada, tot i que tant un com l’altre es troben en regressió. Cal esmentar el conreu de cereals, especialment d’ordi, que ha tingut una certa expansió els darrers anys del segle XX. La tendència general, però, és l’abandó de les terres de cultiu, amb el conseqüent augment de la superfície de bosc i garriga. Les partides del terme són els Clots, els Rodons, els Plans, els Escambrons, els Masos, Aliàs, els Tormos i Valldellenar.
Pel que fa a la ramaderia, és important la cria d’aviram, que augmentà força les dues darreres dècades del segle XX, i de bestiar porcí. Cal esmentar també l’aparició de bestiar boví al municipi, tradicionalment inexistent. És comú la caça de senglars i la pesca al pantà de Riba-roja. En aquest indret s’hi pesca el silur (Silurus glanis), el peix més gros de les aigües continentals eurasiàtiques i un dels més grossos de les aigües dolces del món, el qual va ser introduït a la península Ibèrica durant els anys 1979-80 al pantà de Mequinensa i s’ha anat expandint per la conca baixa del riu i ha arribat al delta de l’Ebre. Aquest embassament constitueix un atractiu pel paisatge, la pràctica d’esports d’aventura i la navegació.
La Cooperativa Agrícola d’Almatret es dedica a la fabricació d’oli. Les mines de lignit del sector septentrional del terme han estat explotades de manera intermitent, i l’any 2010, essent propietària la societat Carbonífera de l’Ebre, era la darrera mina carbonífera de Catalunya, després del tancament de la de Seròs.
El poble d’Almatret
El poble d’Almatret es troba a 462 m d’altitud, al sector sud-oriental del terme. S'agrupa entorn d’un eix amb una plaça, a cada costat, on van a parar els carrers, paral·lela o perpendicularment. L’església parroquial de Sant Miquel és d’estil barroc (primer terç del segle XVIII) i una de les més notables dins aquesta estètica al Segrià i a les Garrigues: la portada és emmarcada per dues columnes de capitells compostos i el conjunt bellament decorat, tant pilars i motllures com l’acabament, formant una harmoniosa unitat amb el campanar. S'ha mantingut fins als nostres dies la Casa dels Marquesos d’Aitona, encara que molt transformada (conserva a la façana l’escut del llinatge). Altres edificis interessants que han perdurat són el Molí (amb la data de 1728) i el pou de la Vila (que ja consta en les ordinacions del 1558) i que la tradició atribueix als sarraïns (podria ser anterior, com el Pou Bo de Torregrossa). Cal esmentar l’ermita de Sant Joan, situada al costat del cementiri, de construcció recent, però que guarda l’estil de l’antiga ermita que fou destruïda.
A Almatret hi ha diverses associacions esportives, culturals i lúdiques; destaquen, però, les dedicades a la defensa de la natura, que organitzen tasques envers la protecció de l’entorn natural, principalment la prevenció d’incendis.
La festa major d’hivern d’Almatret se celebra el 3 de febrer, en honor de Sant Blai i aprofita aquesta festa major per fer la festa de les àguedes. La festa major d’estiu se celebra per Sant Miquel (29 de setembre), que és el patró de la localitat, es fa una processó i un dinar col·lectiu a la plaça Major. De totes maneres, la festa més popular i amb més poder de convocatòria és la de l’Aigua, que commemora l’arribada al poble el 1962 de l’aigua procedent de l’Ebre. Es fa en dates variables, que oscil·len entre la Segona Pasqua (maig) i Sant Joan (juny), i comença la vigília, a la tarda, amb jocs per a la mainada, sardinada popular i castell de focs. El diumenge al matí es fa una desfilada de les carrosses que les diferents colles de jovent del poble confeccionen; els motius al·legòrics acostumen a fer referència a l’origen de la celebració i a temes d’actualitat.
La història
Les petges més antigues dels pobladors d’aquestes terres es troben en el jaciment arqueològic de la Roca de la Sènia. Es tracta d’una roca sorrenca propera a uns camps conreats a la vora esquerra del pantà de Riba-roja, la qual fa 1,40 m d’alçària, 1,80 m d’amplada i 3,30 m de fons. En un fris hi ha una inscripció que diu: coniagellietar; a més, hi ha altres gravats, com ara cassoletes i creus. A la rodalia hi ha referències de la troballa de ceràmica romana imperial i de l’existència de coves, avui cegades, conegudes com “argenteres”; igualment s’ha documentat la troballa de tombes. No és ben conegut i per tant no se’n sap la data precisa.
Situats ja en temps més propers cal recordar que, passada la primera generació de repobladors del Segrià, aquesta zona fou repoblada en una època més tardana per la casa de Montcada, bé que el 1184 el territori pertanyia al comte d’Urgell, el seu primer senyor cristià. L’altiplà d’Almatret (totum planum vocatum Almatreto) es trobava encara deshabitat a l’inici del segle XIV, però se sap per tradició, i així consta en la carta de poblament esmentada (1302), que dins el barranc anomenat l’Aiguamoll, format per terra plana i frescal, fàcilment conreable, hi hagué el poble de Torredembiure (Ambiure en la carta), i també s’esmenta el poblat de Beirús o Berrús, als límits de Faió i Riba-roja. El document (21 de febrer de 1302) diu que Guillem d’Entença i la seva muller Berenguera atorguen el terme (abans del noble Guillem de Montcada, senyor d’Aitona i Seròs) a un grup de 10 famílies a fi que l’artiguin i conreïn fins a l’Ebre, i els encarrega d’edificar una vila amb muralles i bassa per a recollir les aigües, tot això amb l’anul·lació de les antigues concessions de Guillem de Montcada. La carta dona una àmplia i detallada regulació de relacions senyorials, imposicions, reserves, exempcions, costums, etc., que han perdurat en algun cas fins a temps moderns (de trenta pans se n’havia de lliurar un i cada veí tenia dret a una fanecada de terra per a horta). Els repobladors, que es regien pels Usatges de Barcelona, edificaren una església dedicada a Sant Miquel, a més de la casa rectoral i el forn.
Almatret revertí de nou als comtes d’Aitona i senyors de Seròs i així, el 1558, Francesc de Montcada, com a senyor d’Almatret, establí unes ordinacions de govern; aleshores el poble es regia per un consell, tres jurats i un batlle que controlaven la fleca, la taverna, les botigues, les bèsties i els ramats que entraven dins els rostolls i guarets, les mercaderies de venda pública, les entrades i eixides de les muralles, etc. En les 88 ordinacions hi ha nombroses mesures per a reglamentar aigües, conreus, bestiar, neteja de basses i pous, camins, delinqüents, i apareix ja l’explotació de carbó. Encara s’afegeixen unes ordinacions sobre els ramaders (locals de la Vaqueria o de la Dula) el 1562 (signades pel procurador general del comtat d’Aitona misser Gaspar de Sorralla) i encara se’n publiquen el 1607 i el 1619. La senyoria del lloc es mantingué en aquest llinatge, integrat després a la poderosa casa dels ducs de Medinaceli.