i Almenar | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Almenar

Sumari de l’article

Almenar, amb l’església de Santa Maria
© Fototeca.cat
Municipi del Segrià.
Població: 
3.669 h
[2009]
Extensió: 
67 km2

Situació i presentació

Està situat a l’extrem septentrional del Segrià, en contacte amb la Noguera i la Llitera. Limita amb els termes segrianencs d’Almacelles (SW), Alguaire (S) i Alfarràs (N); amb els d’Algerri (E) i Albesa (SE), ambdós de la Noguera; i amb els d’Albelda i el Campell (W), de la Llitera.

El terme s’estén a la dreta de la Noguera Ribagorçana (límit de llevant del terme) i és regat pel canal de Pinyana i pel d’Aragó i Catalunya, que travessen el territori en direcció N-S, a banda i banda del poble. La part a llevant pertany al pla segrianenc (amb el canal de Pinyana), mentre que la de ponent forma part ja de les plataformes que separen el Segre del Cinca, dividides ambdues pel fort escarpament rocós que continua pel terme d’Alguaire; aquesta part és accidentada per turons com el tossal del Metxut (364 m) i altres més al S, que voregen el canal dlAragó i Catalunya.

El terme comprén la vila i cap de municipi d’Almenar, la caseria de la Bassa Nova, anomenada popularment el Cafetí, i l’antic terme de Santa Maria d’Almenar (o la Torre de Santa Maria de Solsona), on hi hagué Almenara la Vella.

El terme és travessat de S a N per la carretera N-230 de Lleida a França per la Vall d’Aran, que a Alfarràs entronca amb la C-26 que mena a Balaguer. Una pista en direcció SW uneix la vila amb la Bassa Nova i, d’allí, amb Almacelles i la N-240.

La població i l'economia

Les primeres dades de població són del 1365, moment en què es comptaven 317 focs, xifra que havia disminuït el 1378 (113 focs) i encara més al final del segle XV (101 focs el 1497). A mitjan segle XVI s’observà una recuperació (137 focs el 1553).

Després del gran increment que experimentà la població al llarg del segle XVIII (passà dels 292 h del 1718, xifra relativament alta a l’època, als 1.264 h del 1787), continuà amb impuls i es duplicà el 1869 (2.448 h). S'estacionà amb oscil·lacions i, després de la guerra civil de 1936-39, agafà de nou empenta: 3.346 h el 1960 i 3.748 h el 1970, però els darrers anys del segle XX es fa sentir una recessió: 3.653 h el 1975, 3.636 h el 1981 i 3.573 h el 1991. Aquesta recessió fou present fins a mitjans de la dècada de 1990, moment en què la població tingué un petit creixement que es veigué estruncat novament l’any 2001, quan es comptabilitzaren un total de 3.480 h. El 2005 Almenar tornava a registrar un notable creixement demogràfic: 3.599 h.

La terra conreada ocupa una mica més de tres quartes parts de la superfície municipal. Predomina el regadiu sobre el secà. L’agricultura aprofita els dos canals esmentats amb un bon nombre de séquies que en deriven (de la Plana, de l’Alzina, d’Arnaia i de Fenollet, del canal d’Aragó i Catalunya; i de Santa Maria d’Almenar i de Ratera, del de Pinyana). En extensió, el conreu més important és l’ordi, seguit del blat, el blat de moro, l’alfals i finalment els arbres fruiters, especialment presseguers i en menor mesura pereres i pomeres. A la zona del canal de Pinyana s’han substituït els fruiters per altres conreus més productius, com el gira-sol.

Després d’un període de recessió del sector ramader durant la dècada de 1980, a partir del 1990 es reviscolà gràcies principalment a l’augment de caps de bestiar porcí i boví. El sector avícola, en canvi, força productiu els anys vuitanta, perdè empenta els últims anys del segle XX.

Entre les cooperatives que comercialitzen i emmagatzemen els productes agrícoles, cal parlar per la seva antiguitat de la Cooperativa Agro-pecuària Copalme, que es dedica exclusivament al bestiar: el comercialitza, fabrica pinsos i proporciona assistència veterinària als seus associats; i la Cooperativa del Camp Sant Gaietà d’Almenar. Hi ha fàbriques de pinsos i centrals hortifructícoles. Tenen també importància les indústries de materials per a la construcció i del ram de la fusta. L’ajuntament és el propietari d’una petita central hidroelèctrica situada al canal de Pinyana, a l’indret del Pont del Molí.

El mercat setmanal es fa el dimecres. El cap municipal disposa d’un centre d’assistència primària (CAP) i, pel que fa a l’ensenyament, aquest és cobert fins el batxillerat en un centre públic que, a més, imparteix cicles formatius. Almenar disposa de biblioteca.

La vila d'Almenar

La vila d’Almenar es troba a 329 m d’altitud, al peu de l’escarpament rocós que separa les dues parts del terme, on s’aixequen les escasses restes dels murs i d’una torre central del castell d’Almenar, prop del canal de Pinyana i de la carretera N-230 de Lleida a la Vall d’Aran. Centra el nucli antic, on es conserven algunes cases antigues, una plaça d’estructura rectangular i urbanisme harmònic, on se situen a banda i banda la casa de la vila i l’església parroquial.

L’església parroquial de Santa Maria és un edifici que reflecteix fonamentalment dues etapes constructives. D’una banda, la nau (40 m de llargada) i la capçalera s’emmarquen dins les pautes gòtiques del s. XIV (similars a les de Balaguer i Castelló de Farfanya). De l’altra, el campanar (60 m d’alçada), que forma part del cos de façana, és el resultat de treballs duts a terme al s. XVIII. De nau única amb transsepte, la capçalera es tanca amb tres absis poligonals. L’esvelt cimbori, vuitavat i sostingut per trompes, fou refet al començament del segle. La planta gòtica fou modificada el 1740 i quedà convertida en una peculiar estructura amb el campanar integrat a la façana, el qual era coronat fins el 1936 per un àngel giratori, restituït en la restauració del 1985. La imatge global del conjunt sembla voler reproduir l’aparença de la Seu Vella de Lleida, aixecada com aquesta sobre un turó i per damunt de les construccions veïnes. Tot i ser resultat d’intervencions d’èpoques diferents, Santa Maria d’Almenar presenta un aspecte notablement unitari. El retaule barroc fou destruït el 1936. L’any 2010 la Generalitat de Catalunya declarà l’església Bé Cultural d’Interès Nacional.

L’Ajuntament és a l’altre extrem de la plaça; té una façana neoclàssica (del s. XVIII) amb pilastres ben escairades i estances elegants. A la plaça de Soldevila hi ha una creu de terme gòtica. A migdia de la vila hi ha la capella votiva de Sant Sebastià, copatró d’Almenar, obra del s. XVIII.

Entre les diverses entitats culturals que hi ha al municipi destaquen la Societat Germanor (1981), principal catalitzadora de les activitats culturals i lúdiques de la vila, i la Societat Coral La Lira (1981), enfocada a l’educació musical.

La festa major d’hivern se celebra en honor de sant Sebastià (20 de gener), patró de la vila, i és costum de fer una processó a l’ermita que li és dedicada dins del nucli urbà. La festa major d’estiu s’escau el tercer cap de setmana de setembre i es fa coincidir amb l’anomenada Fira de Setembre, pervivència d’una antiga fira de bestiar, atorgada per Felip II. Per Setmana Santa, el Diumenge de Rams es fa la benedicció a l’ermita de Sant Sebastià i, a la tarda, un viacrucis que recorre els carrers de la vila, entre d’altres, el carrer i la pujada del Calvari. El Divendres Sant es fa la processó del Sant Enterrament, i el Dissabte de Glòria, caramelles a càrrec de la Societat Coral La Lira. Una festa que també té una tradició ben arrelada a la vila és la festa de Sant Antoni Abat (17 de gener), en ocasió de la qual s’organitza una rua amb animals i una processó. La primera quinzena de juny se celebra una festa medieval.

Altres indrets del terme

A la partida de Fenollet, als peus de la carretera d’Almacelles a Andaní i al SW del cap municipal, hi ha la Bassa Nova. Una caseria tot just centrada per l’església i unes quantes cases que en distanciar-se les unes de les altres formen un disseminat que s’escampa per un sector de conreus regat pel canal d’Aragó i Catalunya. La festa major se celebra el 16 d’agost.

En l’antic terme de Santa Maria d’Almenar, al SE del terme i a l’extrem del pla de Ratera, vora d’on hi hagué Almenara la Vella i de la Noguera Ribagorçana, hi ha les restes de la Torre de Santa Maria. Es tracta d’un edifici molt vell, amb la façana reformada, que sembla una vil·la rural molt antiga.

En aquest municipi hom ha documentat gran quantitat de jaciments arqueològics, que abracen des de l’Eneolític fins a la dominació romana. El jaciment de la Morrera, de l’edat del bronze, és situat a l’extrem destacat de la serra del Pla de la Portella, d’on també es té la referència de la troballa d’una destral paleolítica. El jaciment de lo Tossal de les Gralles, situat al límit del municipi, aportà fragments de ceràmica a mà corresponents a l’Eneolític-bronze inicial, a més de materials ceràmics ibèrics i ceràmiques islàmiques. També cal parlar dels jaciments de la Serra de Bolós i de la Serra del Mas del Gabriel, i de molts d’altres d’escampats pel terme i que prenen el nom dels tossals on es troben: lo Tossal Tallat, del Tocinaire, del Regal dels Morts, etc.

Al peu del tercer esperó de la serra d’Oms s’han trobat materials ibèrics; els jaciments de lo Tossalet del Ton de Tonot, lo Tossal de Santamaria i Pont de Ferrando són iberoromans; el jaciment de lo Tossal de Sant Salvador és principalment ibèric, però amb indicis d’ocupació anterior i posterior, mentre que el de lo Tossal del Metxut presenta indicis d’ocupació posterior. Tots ells són llocs d’habitació amb estructures peribles.

La Serreta de Cal Piqué presenta estructures d’una vil·la romana, però també hi ha indicis d’ocupació anterior que recula fins a l’edat del bronze. A la terrassa esquerra que domina l’acabament del regal de Santa Maria, a la partida del pla del Sot i prop de la torre de Bertran, s’han trobat materials de l’època romana (fragments de ceràmica sigil·lada), i també al Pont d’en Julià.

La història

La primitiva població, d’origen àrab, dita ja en els documents antics Almenara la Vella, es trobava en un planell al qual es pujava per unes escales fetes a la roca, encara existents, a l’extrem de migdia del terme (prop de les alqueries de Canissella, Vacarissa i la Mola), al límit amb el terme d’Alguaire, llocs tots ells citats en els Termini antiqui, als límits del terme de Lleida vers el 1147. Però Almenara la Vella és anterior i, fortificada en temps del Banū Qasī (com el Merli d’Alguaire), degué ser habitada per una reduïda població mossàrab. Tingué un paper destacat a la fi del segle XI en les lluites que enfrontaren Yusūf ibn Ahmad al-Mutamin, senyor de la taifa de Saragossa (1081-85), ajudat pel Cid, amb el seu germà al-Mundīr al-Hağib Imad al-Dawlà (mort el 1090), senyor de Lleida, Tortosa i Dénia, aliat amb el comte Berenguer Ramon II de Barcelona i amb Sanç Ramires d’Aragó; el primer derrotà, gràcies al Cid, que havia acudit des d’Escarp, al-Mundīr al-Hağib, el 1082, a Almenar, i féu presoner el comte Ramon Berenguer II (que lliurà als pocs dies) i saquejà els territoris veïns. Pere I d’Aragó, fill de Sanç Ramires, entrà posteriorment al castell d’Almenara (1092), però fou una conquesta efímera, i en la invasió almoràvit cal situar la destrucció i l’abandonament del castell d’Almenara la Vella.

Foren precisament els almoràvits els qui bastiren la nova població d’Almenar, més al N, presidida pel castell, del qual resten encara les ruïnes, dominant el lloc. I aquest és el castell d’Almenar que conquerí vers el 1145 el comte Ermengol VI d’Urgell per al comte Ramon Berenguer IV. Almenara la Vella, amb les terres regades per la séquia que davalla del Sas i va a la Noguera Ribagorçana, fou donada al prior de Santa Maria de Solsona, que repoblà el territori amb algunes famílies vingudes del Solsonès (el lloc perdurà fins al segle XVIII).

Té un gran interès la carta de poblament atorgada per Ramon Berenguer IV als nous pobladors d’Almenar, publicada per Bofarull i modernament per Font i Rius, en la qual concedia (13 d’abril de 1148)ipsum castrum de Almenar a cent homes procedents de Balaguer, que comprenia la vila i la fortalesa dels almoràvits amb els seus termes.

El comte prometia als repobladors que les possessions i els drets atorgats dins elsUsatges de Barcelona no podrien revertir a cap altre senyor dels seus dominis, llevat del nomenament de castlà, que feia en la persona de Pere Ramon d’Erill (càrrec que no implicava senyoria), del llinatge dels senyors de Saidí, que representaren en aquest temps un paper decisiu en les noces del comte i Peronella i per tant en la unió d’Aragó i Catalunya.

L’església d’Almenar fou donada el 1150 al paborde de la col·legiata de Solsona (que gaudia ja de la possessió alodial de la Torre de Santa Maria), i per això no consta en l'Ordinatio del 1168 del bisbat de Lleida.

A la carta de poblament s’afegí el 1151 un privilegi del mateix Ramon Berenguer IV, conegut per la Pell d’Almenar (els almenarencs encara exclamen com a frase admirativaQuina pell!), pel qual concedia la séquia als 100 homes d’Almenar perquè la posseïssin, conservessin i tinguessin en propietat ells i els seus descendents, amb la promesa (igual com el castell) de no posar-hi per damunt cap senyor, i amb la condició que excavessin aquesta séquia i després hi posessin l’aigua (es refereix al canal de Pinyana).

Malgrat això, el 1213, Pere I de Catalunya-Aragó confirmà a la ciutat de Lleida la compra de la séquia de Pinyana des del Congost (Castellonroi) fins al Segre (Alcarràs), feta per Lleida a Pere Ramon Sassala, àlies Cavassèquia, prohom que havia perllongat el canal des de l’ull de Ratera, i en aquesta concessió anava inclòs el tram d’Almenar. Tots els regants del Segrià superior acceptaren el privilegi del rei Pere, llevat dels almenarencs, i mostraren, cada vegada que els cònsols de Lleida els comminaven a obeir, la famosa Pell donada per Ramon Berenguer IV.

A part aquest contenciós amb la Prohomenia de Segrià de Lleida, la vila es mantingué lliure, dins el poder de la corona. Jaume I atorgà des de Barbastre al ciutadà de Lleida Ramon de Ramon (1224), batlle de Lleida, la potestat sobre el castell d’Almenar, amb els mateixos drets que els Erill (castlania). Els homes d’Almenar participaren en les empreses reials. També col·laboraren en les lluites de Pere II (1278) durant la revolta dels comtes de Foix, d’Urgell i de Pallars, quan l’estol de la vila prengué part en el famós setge de Balaguer. En aquesta època consta l’existència d’una aljama jueva a Almenar.

Fou a mitjan segle XIV que Almenar deixà de ser vila reial malgrat les promeses. En el fogatge del 1365 consta que hi havia 317 focs (que en fan la segona població de la vegueria de Lleida després de la capital) i que era sota el domini de Pere de Carcassona (d’un poderós llinatge de pobladors de Lleida arran de la conquesta procedents del Llenguadoc), que esdevingué senyor de la vila per donació de Pere III. Els Carcassona es mantingueren com a senyors d’Almenar (s’enfrontaren sovint amb la paeria de Lleida per les qüestions de la séquia de Pinyana) i en la guerra contra Joan II lluitaren al bàndol del monarca. Començat el segle XVI heretà Almenar una filla de Lluís de Carcassona casada amb Lluís d’Icard (1513), ciutadà també de Lleida, descendent d’un conegut poeta del segle XV, d’un llinatge destacat (membres de la confraria de Sant Jordi, del govern de la paeria i que ocuparen càrrecs en la política del país).

Lluís d’Icard i de Carcassona introduí en el seu terme d’Almenar el conreu de l’arròs (la paeria li autoritzà el 1557 la construcció d’un molí arrosser); aleshores explotava també un molí de farina i un de paperer. Hagué d’enfrontar-se amb el bandolerisme del moment, que assolava els altiplans del Sas i la Serra Pedregosa (entre Almenar i Albelda), que fou el cau principal d’una famosa quadrilla de lladres (1554-90), els principals capitosts de la qual foren en Miquel lo Barber de Binèfar, lo Minyó de Montellà i Arnau Escuder, el batlle d’Alòs. Perjudicaven especialment els traginers que anaven a les fires de Balaguer, Almenar i Alguaire. El nomenament d’aquest Lluís d’Icard per part de Felip II de Castella com a capità general de Catalunya i batlle general del Principat (1568) degué obeir a l’interès del monarca que exercís el càrrec un bon coneixedor d’aquestes terres i els seus problemes.

Mentre Lluís d’Icard lluitava per erradicar el bandolerisme, els homes d’Almenar (constituïts com en altres viles en consell municipal amb tres jurats i síndics des del 1554) reactivaren el llarg plet que la vila sostenia contra la família senyorial des del temps dels Carcassona (es destacaren els síndics Joan Pere de la Móra, Jaume Flix i d’altres). El 1576 la vila s’alliberà finalment del domini senyorial i el 1580, a petició dels síndics i prohoms de la vila, Felip II concedí a Almenar el privilegi de paeria tan lliure com la de Lleida (es podien elegir els paers per insaculació pura amb el dret jurídic d’escollir un consell general de 30 homes) i a més el sobirà confirmava els drets antics sobre la séquia (és a dir que feia vigent la discutida Pell d’Almenar). Continuaren encara els problemes amb la Prohomenia de Segrià pels regatges, però els almenarencs aconseguiren sentències favorables el 1601 (obtingudes pels síndics Jaume Flix, Bernat del Coll i Bernabeu Font) i el 1606, per les quals la vila podia fer tota mena d’obres a la séquia en el seu pas pel terme mentre no obstaculitzessin el pas de l’aigua. Lleida hi estigué sempre en desacord, i des del 1611 s’adoptà el costum, encara vigent, de tirar una cassoleta plena d’aigua al canal en un pont a l’entrada del terme d’Almenar, gest amb el qual hom significa el dret d’usar i abusar del líquid.

En la relació de Peguera de l’inici del segle XVII Almenar ja consta com a vila “del senyor Rei”. En la guerra dels Segadors la vila fou assetjada el 1641 per les forçes castellanes, dirigides per Jacinto Loris, i defensada pel capità Jaume d’Algerri amb 100 arcabussos; hi acudí el general francès La Mothe amb un destacament i derrotà els assetjants, però posteriorment Almenar fou presa i saquejada pel mateix Loris, i l’església, incendiada. En la guerra de Successió tingué lloc prop de la vila la famosa batalla d’Almenar (27 de juliol de 1710), en la qual les tropes de Felip V sofriren una greu derrota davant les austriacistes comandades pels generals Starhemberg i Stanhope, fet que permeté al rei arxiduc Carles III de reconquerir Aragó i entrar (encara que efímerament) a Madrid (quan Felip V fugia caigué amb el cavall a la séquia de Pinyana; s’hagué de refugiar a Lleida, ocupada des del 1707).

El segle XVIII fou pròsper i productiu. Hom colonitzà els altiplans del Sas des de Fenollet a Comaestreta, a ponent del terme, on es formà el poble de la Bassa Nova. En els cens de Floridablanca (1787), entre els 1 264 h, figuren un capellà, un sagristà, dos clergues, un cavaller, un escrivà, 20 estudiants, 170 pagesos propietaris, 150 jornalers, 100 criats, 6 músics i 21 menestrals. El sometent d’Almenar es destacà en la guerra del Francès. El 1828 el municipi recuperà l’antiga fira, que havia desaparegut en les passades conteses. El 1836, en crear-se l’ajuntament constitucional, Almenar fou incorporat al partit judicial de Balaguer, malgrat haver format part des del 1719 del corregiment de Lleida. En la primera guerra Carlina la vila fou cap de marca per al servei de bagatges de l’exèrcit liberal; hi hagué batalles a l’entorn, actuaren les milícies i de nou el sometent i el castell àrab, que havia aguantat tants de segles, restà molt malmès (segons descriu Madoz el 1845). La fortalesa es tornà a refer a la tercera guerra Carlina (1874) i es mantingué fins el 1938 (ara resten només fragments de murs).

Col·laboració: 
PBA
Llegir més...