i Dámaso Alonso | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Dámaso Alonso

filologia filol, literatura lit i poètica poètica
Poeta, filòleg i crític literari.
Madrid, 22 d’octubre de 1898 — Madrid, 25 de gener de 1990

Deixeble de Ramón Menéndez Pidal, guanyà la càtedra de llengua i literatura espanyola de la Universitat de València (1933) que canvià, després de la Guerra Civil, per la de filologia romànica de la Universitat de Madrid. Conferenciant, lector i professor visitant de diverses universitats europees i nord-americanes, entre elles l’Autònoma de Barcelona (1933-34). L’any 1948 ingressà a l’Academia Española i, del 1968-1982 en fou president; també fou membre, entre d’altres, de l’Academia de la Historia (1959). Com a filòleg, historiador i crític literari utilitzà alguns dels vells mètodes positivistes, es distingí especialment com a conreador brillant i original de l’estilística moderna. Feu edicions de clàssics castellans i portuguesos, treballà en diverses qüestions lingüístiques i, sobretot, estudià gran nombre de figures i de temes literaris, amb preferència la poesia castellana del Segle d’Or i la contemporània. Cal remarcar les investigacions metodològiques Poesía española. Ensayo de métodos y límites estilísticos (1950) i Seis calas en la expresión literaria española (en col·laboració amb C. Bousoño, 1951; segona edició ampliada, 1956); els estudis i assaigs sobre La poesía de San Juan de la Cruz (1942), Vida y obra de Medrano (2 vols 1948-58, el darrer en col·laboració amb S. Reckert), Poetas españoles contemporáneos (1952), Primavera temprana de la literatura europea (1960) —que comprèn, entre d’altres, l’estudi Tirant lo Blanc, novela moderna— i, especialment, els dedicats a Góngora, que foren decisius per a la nova visió d’aquest poeta (edició i interpretació de Las Soledades (1927), La lengua poética de Góngora (1935), Estudios y ensayos gongorinos (1955), Góngora y el Polifemo (1960), etc). Amb l’activitat docent i amb aquests treballs científics, Alonso exercí una notable influència damunt tota la cultura hispànica, que amplià, d’altra banda, amb la seva dedicació a la literatura militant. El 1921 aparegué el primer llibre de poesia, Poemas puros, Poemillas de la ciudad, i, des d’aleshores, publicà Oscura noticia (1944), Hombre y Dios (1955), Gozos de la vista (inèdit; publicats fragments des del 1955) i Poemas escogidos (1969). Hijos de la ira (1944; segona edició ampliada, 1946), on buscà, amb versos lliures i realistes, una resposta a les grans preguntes sobre l’ésser i el destí de l’home, és la seva obra més important. Traduí Joyce, Hopkins, Eliot, Gil Vicente i Maragall. El 1978 li fou concedit el premi Cervantes.

Col·laboració: 
JMB
Llegir més...